dissabte, 13 de juny de 2015 | | 0 comentaris

Un dermatólogo en el museo: La señora Delicado de Imaz

Un dermatólogo en el museo: La señora Delicado de Imaz: Vicente López: La señora Delicado de Imaz .     Vicente López   La señora Delicado de Imaz (1833) Óleo sobre lienzo. 1...

dijous, 10 de juny de 2010 | | 0 comentaris

NIT ST.JOAN

La nit de Sant Joan (San Xoán) és una de les festes més riques en llegendes i supersticions del folklore gallec. Probablement és la coincidència amb el solstici d'estiu, festa de gran tradició preromana el motiu d'aquesta riquesa popular. Es creia que era una nit en la que els esperits del mal (meigas i demos) actuaven en la foscor cercant alguna victima.

L'importància de Sant Joan és tanta, que a moltes contrades, per designar el mes de juny (tot el mes) es deia simplement "San Xoán". Així, per dir el 5 de juny es podia dir "el 5 de San Xoán".

Són diversos els elements simbòlics, amb càrrega animista que poden tenir un cert protagonisme en aquesta nit:

1) L'AIGUA.- Element purificador, que neteja. L'aigua s'usa per lliurar-nos de malalties com els mussols (orballos); dels mals esperits (aigua beneita), i fins i tot és usada en rituals de fecunditat (aigua de mar). Només hi ha un tipus d'aigua rebutjada per San Xoán: l'aigua de pluja: "A chuva de San Xoán, tolle o viño e non colle pan" (La pluja de Sant Joan, treu el vi i no agafa pa).


2) EL FOC.- És un altre dels elements purificadors que crema les impureses i les males herbes. El resplandor de les fogueres a la nit descobreix dimonis amagats a la foscor, els espanta i els fa fugir.

3) LES HERBES.- Ben conegudes per les seves propietats curatives, medicinals, purgatives, però també són perilloses. La ciència popular va identificar molt bé aquelles plantes miraculoses, dotades de virtuts per les divinítats.

4) INDRETS MÀGICS: PENELLS, CRUÏLLES, ESTANYS, CASTROS I TURONS.- Eren llocs de culte de les cultures antigues. La cistianització els transformà en altars o en cruceiros. Eren els llocs on s'apareixien els éssers de l'altre món (fades, bruixes, dimonis, la Santa Compaña etc. S'apareixien en dies assenyalats com St. Joan o la Nit de Nadal, dies propicis pels conxuros i embruixaments. El mortal que veiés aquests rituals corria un greu perill. Si aconseguia desembruixar-se podia fer-se ric de sobte, però si no, podia pagar amb la vida.

5) L'ETNOGRAFIA LOCAL. A l'imaginari gallec queda un important fons de panteïsme animista. Les divinitats poden expressar la seva voluntat per accidents geogràfics (fonts, estanys, arbres...) o per diversos animals (corbs, gats...). Diuen que la nit de San Xoán poden veure's meigas o fades a prop dels rius o de pous, o bé s'aturen als penells de les ermites. Mentre esperen a algú que les desencanti es pentinen els llargs cabells daurats amb una pinta d'or. Alguns etnògrafs creuen veure en aquests mites certs atributs relacionats amb la immortalitat o amb la resurrecció:
"Cando aparece a cobra na noite de San Xoán, deseguido saen as bruxas que brincan ó redor da ermida, para desaparecer coa chegada do mencer". (Quan surt la serp la nit de St. Joan, desseguida surten les bruixes al voltant de l'ermita, i desapareixen quan surt el sol)

Com es pot veure és una referència explícita a un aquelarre, si bé el boc és substituït per la serp. La serp és un animal telúric, que s'associa a més molt sovint a la dona (sensualitat, fertilitat etc.) i al pecat.

6) LA FOGUERA (CACHARELA).- La preparació de la foguera es fa amb antelació de diversos dies (de vegades tot un mes) La foguera de San Xoán, simbolitza l'astre solar. Els grups cantant i saltant al seu voltant, recorden una immolació. Quan les flames anaven disminuïnt els nois i les noies intenten creuar la cacharela corrents o saltant. És una mena de ritual iniciaàtic que també serveix per espantar les bruixes. Per això sovint quan es salta la cacharela es crida: "Meigas fora!" També s'espanten els dimonis i si algú pateix d'un mussol a l'ull diuen que es cura:

"Sálvame lume de San Xoan, para que non me trabe cadela nin can".(Salva'm, foc de St. Joan perquè no ensopegui amb cap gos ni amb cap gossa)

Durant la crema de fogueres (actualment sotmesa a moltes restriccions, pel perill d'incendis) es solen menjar sardines. A aquesta época de l'any les sardines, grasses i grosses estan en el seu millor moment:

"Polo San Xoán a sardiña pinga no pan"

(Per St. Joan, la sardina suca el pa)

El pa amb que es solen menjar les sardines és sovint pa de blat de moro i s'acompanya amb vi de la bóta. Tot això pot acompanyar-se de música i ball...


7) ELS BANYS. Diuen que banyar-se al mar la nit de San Xoán té propietats fecundants. Per això cal saltar dotze ones a les dotze de la nit, i segons la creença es produirà un embaràs. També en alguns llocs les dones es robolcaven nues sobre de l'herba impregnada amb la rosada de la nit de St. Joan.


Els "cachos", tradició molt arrelada a la noite de San Xoán

8) LES HERBES I "OS CACHOS". Es tradició d'aquest dia anar a les fonts per a fer o cacho. O cacho consisteix en recollir herbes i plantes aromàtiques de virtuts medicinals (romaní, fonoll, llorer, camamilla, orenga, llorer, roses, ruda, herba lluïsa...) Les herbes es posen a un recipient ple d'aigua i es deixen a la serena tota la nit, perquè siguin beneïdes per St. Joan. Alguns (els més desconfiats) posen també alguns cards per evitar que el dimoni s'hi cagui a dins. Al dia següent, amb l'aigua de la infusió es renta la cara, els peus i fins i tot tot el cos. L'efecte és important: conserva la pell sana i bonica, allunya les malalties de la pell, els mussols i fins i tot les dolències respiratòries. Per altra banda allunya els dimonis del cos, i evita el mal d'ull i l'enveja. Les herbes es sequen despres al sol i s'aprofiten per elaborar remeis casolans.

10) LES BROMES.- A la nit de San Xoán els grups de joves aprofiten per fer alguna broma. Les bromes més corrents solen ser amagar algun estri, girar del revès alguna cosa, canviar d'estable el bestiar, fer algun canvi als portals de les cases... qualsevol cosa inofensiva que pugui ser atribuida als esperits màgics d'aquesta nit pels esperits crèduls.

9) DITES I REFRANYS.

En san Xoán, as bruxas fuxirán. - Per St. Joan, les bruixes fugiran La nit de Sant Joan, en saltar les fogueres s'espanten els esperits malignes.

A noite de san Xoán, pasaralo ben, e o día seguinte, mal. - Per la nit de St. Joan ho passaras bé i al dia següent, malament Fa referència a la ressaca del dia següent de la revetlla.

Na noite de san Xoán, non te deites ata a mañá. - Per la nit de St. Joan no et vagis al llit fins el matí. Una altra referència als excessos d'aquesta nit

No san Xoán, na palangana cagarán - Per St Joan, a la palangana cagaran
Els dimonis i les meigas poden cagar a la palangana dels "cachos"

Quen auna (xexuna) polo san Xoán, é tolo ou non ten pan. - Qui dejuna per St. Joan, o és un ximple o no té pa. Aquesta nit cal menjar pa de blat de moro i sardines.

Na noite de san Xoán, fai o que todos fan. Per la nit de St. Joan fes el que tots fan
Cal celebrar aquesta nit amb tothom. És una celebració que ajunta tot el poble.



BIBLIOGRAFIA:

"Etnografia Galega," Xesús Taboada Chivite. Editorial Galaxia.
"Os cubos astrais en Galicia" Femando Alonso Romero.
Brigantium III. Museo Arqueolóxico de A Coruña.

"San Xoán" Gran Enciclopedia Gallega.
Silverio Cañada Editor.

Arquivo da Agrupación Cultural "NOS"

dimecres, 9 de juny de 2010 | | 0 comentaris

Colegiata del Sar


La Colegiata de Santa María del Sar està als afores de la ciutat de Santiago. Va ser fundada en 1136, en temps de Diego Xelmírez, com la primera comunitat de canonges regulars de Sant Agustí, a Galícia




La inclinació de les naus de
la colegiata del Sar és evident
(Foto: X. Sierra)


L'edifici es va començar a construïr al segon quart del s. XIII. Va iniciar-se pels absis de la capçalera, i s'aprecia l'influència del taller de la catedral de Santiago.

És un edifici important, amb tres naus rematades en capçalera tripartita de gran bellesa, gràcies a l'equilibri aconseguit entre les formes de l'absis poligonal amb finestres i columnes i les carteles (canecillos) esculpits als absis laterals.

La façana occidental es molt austera i el mur nord està gairebé cobert pels enormes arbotants que es van haver de fer en época posterior per a evitar l'ensulsiada de l'edifici, ja que les parets estàn molt tortes.

Malgrat tot, es conserva la porta nord, austera i elegant, amb arquivoltes de mig punt sobre columnes.

A l'interior el que crida més l'atenció és l'acusada desviació dels arcs i dels pilars cap a l'exterior, possiblement per un moviment de terres ocasionades per les filtracions del riu Sar.

El claustre conserva un ala d'estil romànic també alterat per contraforts. Els seus arcs destaquen per una exhuberant decoració de motius florals i geomètrics. Va ser construït pel taller del mestre Mateo a finals del s.XII o principis del s.XIII.

dilluns, 7 de juny de 2010 | | 0 comentaris

Catedral de Tui

La Catedral de Santa Maria de Tui està localitzada a la part alta de la ciutat a sobre d’una colina ocupada prèviament per un castro.

Construïda en estil romànic (1120-1180), presenta un aspecte de fortalessa, amb torres amb merlets, camins de pas i passadissos, si bé les voltes i altres parts del temple van ser acabades amb estil gòtic (época del rei Fernando II, finals del s.XII).

La façana occidental és probablement la primera mostra d’estil gòtic de la Península Ibèrica i va ser obra de tallers francesos (Chartres i Laon, portats per Alfons IX), que la van acabar l’any en el que es va consagrar l’esglèsia (1225)

Presenta un templet d’accès, a on hi han dues escultures de l’Anunciació (s.XIV) Cal destacar les estàtues-columnes que representen al costat de l’evangeli: Moisès, Isaïes, Sant Pere i Sant Joan Baptista; del costat de la epístola tenim al profeta Daniel, Sant Andreu, la reina Berenguela i el rei don Alfons IX. Al timpà es representen els misteris de Goig de Maria:

Registre baix: Anunciació de l’àngel a Maria, el Naixement de Jesús (curiosament el naixement està situat en un luxós llit amb baldaquí) i l'Anunciació als pastors

Registre mig: Visita dels Reis Mags a Herodes, Epifania i St. Josep.

Dalt de tot: Visió de la Jerusalem celestial.

A la façana nord hi trobem la figura d’un bisbe, San Epitacio, primer bisbe de la diòcesi, que descansa sobre un vell capitell preromànic reaprofitat del primitiu temple.

A l’interior del temple, l’obra romànica es centra en el transepte (creuer), a on es prolonguen les naus laterals (seguint el model de Santiago: esglèsies de peregrinació) Els capitells són molt interessants i es poden veure escenes de l’Epifania, representacions dels pecats, del dimoni o del bestiari simbòlic medieval.

Cal destacar els tirants o contreforts de la nau central, que ja es van començar a posar al s.XV (per un problema de cimentació per l’elevada volta gòtica i que van fer que l’edifici pogués resistir els terratrèmols de Lisboa de 1755 i de 1761.

Els orgues barrocs (1714) són obra de Domingo Rodríguez de Pazos. Un d’ells presenta Sant Elm (San Telmo) a cavall, patró de la ciutat i dels navegants. L’altre, Santiago Matamoros, figura també a cavall. La decoració de les caixes dels òrgues recorda els mascarons de proa de les naus del s. XVIII.

La capella de Santa Caterina al costat sud és del s. XV si bé va ser reformada els s.XVII-XVIII i conté el tresor de la catedral. Al costat de la porta de la capella hi ha la "Lamentació de Crist Mort" (1520), resta del Retaule Major de la Catedral.

El claustre és del s. XIII (únic claustre gòtic sencer a Galícia) Segueix les pautes del gòtic cistercenc (potser influït per la proximitat del monestir de Oia). La galería sud va ser rehabilitada al s.XV, afegint una torre al seu extrem sudoest (torre de Soutomaior). Dins del claustre també hi trobem la Sala Capitular (romànic del s.XII)

diumenge, 16 de maig de 2010 | | 0 comentaris

Dia 24:Vigo-Campo Lameiro-Moraña-San Martiño de Gargantáns-Pontevedra


Ver Dia 24 en un mapa más grande

dimecres, 5 de maig de 2010 | | 3 comentaris

D. Gaiferos












Imatge de Santiago. Altar Major de la Catedral de Santiago

ROMANCE DE DON GAIFEROS

I onde vai aquil romeiro,
meu romeiro a donde irá,
camiño de Compostela,
non sei se alí chegará.
Os pés leva cheos de sangue,
xa non pode máis andar,
malpocado, probe vello,
non sei se alí chegará.
Ten longas e brancas barbas,
ollos de doce mirar,
ollos gazos leonados,
verdes como a auga do mar.
I onde ides meu romeiro,
onde queredes chegar?”

“Camiño de Compostela
donde teño o meu fogar.”

Compostela é miña terra,
deixeina sete anos hai,
relucinte en sete soles,
brilante como un altar.
Cóllase a min meu velliño,
vamos xuntos camiñar,
eu son trobeiro das trobas
da Virxe de Bonaval
.”
I eu chámome don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
se agora non teño forzas,
meu Santiago mas dará
.”
Chegaron a Compostela,
foron á Catedral,
Ai, desta maneira falou
Gaiferos de Mormaltán:
Gracias meu señor Santiago,
aos vosos pés me tes xa,
si queres tirarme a vida,
pódesma señor tirar,
porque morrerei contento
nesta santa Catedral
.”
E o vello das brancas barbas
caíu tendido no chan,
Pechou os seus ollos verdes,
verdes como a auga do mar.
O bispo que esto oíu,
alí o mandou enterrar
E así morreu señores,
Gaiferos de Mormaltán.
Iste é un dos moitos miragres
que Santiago Apóstol fai.












Peregrins al Monte do Gozo
Gregorio Español (s.XVI)
Museu de la Catedral de Santiago



Versió catalana (Xavier Sierra)

I a on va aquell romeu,
el meu romeu a on va,
camí va de Compostel·la,
no sé si allà arribarà.
Els peus porta plens de sang,
i ja no pot caminar,
desventurat, pobre vell,
no sé si allà arribarà
Té la barba llargua i blanca
i ulls de dolç mirar,
ulls clars i ametllats,
verds com l'aigua del mar.
“I a on aneu mon romeu,
i a on voleu arribar?”
“Camí de Compostel·la
on jo tinc la meva llar”.
Compostel·la és la meva terra,
me'n vaig anar fa set anys,
que brillava com set sols,
i lluïa com un altar.
Agafi's a mí, vellet meu,
anem junts a caminar,
jo sóc trovador de les troves
de la Verge de Bonaval
.”
I jo em dic don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
i si ara no tinc forces
el meu Santiago me les donarà
.”
Van arribar a Compostel·la,
i van anar a la Catedral,
Ai, i així va parlar llavors
Gaiferos de Mormaltán:
Gràcies meu senyor Santiago,
als vostres peus em tens ja,
si vols llevar-me la vida
la pots, meu senyor, manllevar,
què jo moriré content
a la teva santa Catedral

I el vell de la barba blanca
va caure a terra estirat,
Va tancar els seus ulls verds
verds com l'aigua del mar.
El bisbe que això va sentir
allà el féu enterrar
I així va morir senyors,
Gaiferos de Mormaltán.
Aquest és un dels molts miracles
que Santiago Apòstol fa.

divendres, 9 d’abril de 2010 | | 6 comentaris

Virxe de Montserrat

A la localitat gallega de Monforte de Lemos es venera la Virxe de Montserrat. És la patrona del poble i té una cofradía de devots que cuiden d'aquesta devoció. De fet, és la patrona del poble, i la seva festa es celebra el 15 d'agost (dia de la Mare de Déu d'agost) i el 27 de setembre (dia de la Mare de Déu de Montserrat).

Això sí, la Mare de Déu de Montserrat gallega... és blanca. La seva imatge amanyaga molt maternalment el seu fill i els de la comfraria s'encarreguen de canviar-li sovint el mantell i altres complements. També surt en processó per Setmana Santa i en definitiva la seva advocació gaudeix d'una gran fama a la comarca.

Estendard de la comfraria de la Virxe de Montserrat de Monforte de Lemos (Foto: X.Sierra)







És difícil saber perquè al poble de Monforte de Lemos a arrelat aquesta advocació mariana, que tots els catalans considerem tan nostra. És cert que hi ha moltes imatges de la Mare de Déu de Montserrat a Galícia, però sempre és la Moreneta, tal com es coneix a Catalunya. Fins i tot a la Catedral de Santiago de Compostel·la hi té dedicada una capella, i el dia 27 d'abril un canonge de la Catedral celebra una missa solemne a on llegeix el sermó en català. Fins i tot en alguns restaurants o gasolineres recordo haver vist imatges de la Mare de Déu de Montserrat !!

Però aquesta és una clara devoció d'importació. No oblidem que el camí de Sant Jaume català surt de Montserrat (i per tant en certa manera, Montserrat s'incorpora a la devoció jacobea). I també cal tenir en compte l'emigració gallega a Catalunya (avui molt més minsa que anys enrere, però encara ben present) Molts emigrants gallecs retornaren al seu lloc d'origen, incorporant devocions i costums apresos a Catalunya.

Imatge de la Virxe de Montserrat de Monforte de Lemos








Tot això no explica, però, la diferent iconografia de la Virxe de Montserrat montfortina. Una Mare de Déu blanca i tan inequívocament gallega. Sembla ser que el monestir de Montforte va ser fundat per monjos benedictins provinents del Montserrat català i que potser ells van introduïr aquesta devoció. Al s. XVI, no sempre la verge de Montserrat era representada morena (ni tan sols a Catalunya) i la seva iconografia era diferent de l'actual. Podria ser doncs aquesta la raó d'una advocació mariana que des de fa segles va prendre carta de ciutadania a Galícia.Un fet que sorprén als catalans i que es tot un símbol de les relacions entre ambdues nacions.