divendres, 9 d’abril de 2010 | | 6 comentaris

Virxe de Montserrat

A la localitat gallega de Monforte de Lemos es venera la Virxe de Montserrat. És la patrona del poble i té una cofradía de devots que cuiden d'aquesta devoció. De fet, és la patrona del poble, i la seva festa es celebra el 15 d'agost (dia de la Mare de Déu d'agost) i el 27 de setembre (dia de la Mare de Déu de Montserrat).

Això sí, la Mare de Déu de Montserrat gallega... és blanca. La seva imatge amanyaga molt maternalment el seu fill i els de la comfraria s'encarreguen de canviar-li sovint el mantell i altres complements. També surt en processó per Setmana Santa i en definitiva la seva advocació gaudeix d'una gran fama a la comarca.

Estendard de la comfraria de la Virxe de Montserrat de Monforte de Lemos (Foto: X.Sierra)







És difícil saber perquè al poble de Monforte de Lemos a arrelat aquesta advocació mariana, que tots els catalans considerem tan nostra. És cert que hi ha moltes imatges de la Mare de Déu de Montserrat a Galícia, però sempre és la Moreneta, tal com es coneix a Catalunya. Fins i tot a la Catedral de Santiago de Compostel·la hi té dedicada una capella, i el dia 27 d'abril un canonge de la Catedral celebra una missa solemne a on llegeix el sermó en català. Fins i tot en alguns restaurants o gasolineres recordo haver vist imatges de la Mare de Déu de Montserrat !!

Però aquesta és una clara devoció d'importació. No oblidem que el camí de Sant Jaume català surt de Montserrat (i per tant en certa manera, Montserrat s'incorpora a la devoció jacobea). I també cal tenir en compte l'emigració gallega a Catalunya (avui molt més minsa que anys enrere, però encara ben present) Molts emigrants gallecs retornaren al seu lloc d'origen, incorporant devocions i costums apresos a Catalunya.

Imatge de la Virxe de Montserrat de Monforte de Lemos








Tot això no explica, però, la diferent iconografia de la Virxe de Montserrat montfortina. Una Mare de Déu blanca i tan inequívocament gallega. Sembla ser que el monestir de Montforte va ser fundat per monjos benedictins provinents del Montserrat català i que potser ells van introduïr aquesta devoció. Al s. XVI, no sempre la verge de Montserrat era representada morena (ni tan sols a Catalunya) i la seva iconografia era diferent de l'actual. Podria ser doncs aquesta la raó d'una advocació mariana que des de fa segles va prendre carta de ciutadania a Galícia.Un fet que sorprén als catalans i que es tot un símbol de les relacions entre ambdues nacions.

dijous, 8 d’abril de 2010 | | 0 comentaris

La música folklòrica gallega

(Extractes resumits del treball de Xurxo Romaní. En gallec a l'original)

La música folklòrica gallega comprén diversos géneres. En parlarem dels més importants:


ALALÁ

Els alalás es consideren els cants més antics de la música tradicional gallega. Es tracta musicalment d'una melodía de naturalesa molt diversa, en general un cant vocal arrítmic, no acompanyat per instruments. Alguns autors han estudiat les semblances d'alguns alalás amb les músiques litúrgiques, i suggereixen que els cants populars podrien haver-se inspirat el les melodíes que el poble escoltava a les esglèsies

A raíz do toxo verde
É moi mala de arrincar-e
Os amoriños primeiros
Sonche malos de olvidar-e

Alguns alalas s'han adaptat com cançons de bressol, cançons de picapedrers, o cants de traginers.


ALBORADA

L'alborada és la música, tocada per la gaita, que s'usa per obrir els matins de la festa major. Acostumen a ser peces en 2/4, molt treballades, molttas d'elaboració culta, i d'altras trasmeses d'una generació de gaiteiros a la següent, i a les que cada gaiteiro afegeix arranjaments propis.


MUIÑEIRA

És el gènere musical gallec més conegut i s'ha convertit en una senyal d'identitat nacional. El repertori de muiñeiras “velles” i “noves” dels cançoners es va enriquint contínuament amb altres d'elaboració més moderna, creant un corpus musical extensíssim i inesgotable. El compàs més habitual és el 6/8, molt freqüent a la música tradicional. Hi ha moltes altres derivats de la muiñeira, que es comneixen amb altres noms (ribeirana, golpe, carballesa, redonda, contrapaso, chouteira...)




PANDEIRADA
te una certa semblança amb la muiñeira, però el seu compàs propi és 5/4. La seva curiositat interpretativa és que la melodia adopta un caràcter binari, però la percusió acompanya amb ritme ternari. Originariament s'acompanyava amb pandeiro (d'on li ve el nom). La majoria són cantades, no instrumentals. Alguns autors les consideren com a antecedents de les modernes muiñeiras.

O teu refaixo María
Malo raio cho confunda
Por amor do teu refaixo
Xa me deron unha tunda

JOTA GALLEGA

La jota és un ball comú a tota la península ibèrica, que en cada zona geogràfica adquireix característiques pròpies tant en el ball como a la música. A Galícia està molt arrelada. S'assembla a l'aragonesa, amb compás de 3/4.


FANDANGO e FOLIADA

De fet són variants de la jota. El fandango és un ball més senyorial. La foliada pot ser una peça d'estil variable que es toca en moments de . Normalment són peces vocals acompanyads per la gaita, i que acostuma a intercalar pasatges instrumentals de gaita amb estrofes cantades.

A això podem afegir altres gèneres, com pasacorredoiras, dances gremials, marxes de processó. Una menció apart mereix les panxoliñas (una mena de nadales) i sobre tot els Ranxos de Reis, una tradició del sud de Galícia i nord de Portugal (que es canten pels carrers per demanar estrenes) i els maios, una altra tradició semblant, de primavera. Ambdues tenen alguna semblança amb les nostres caramelles