dijous, 10 de juny de 2010 | | 0 comentaris

NIT ST.JOAN

La nit de Sant Joan (San Xoán) és una de les festes més riques en llegendes i supersticions del folklore gallec. Probablement és la coincidència amb el solstici d'estiu, festa de gran tradició preromana el motiu d'aquesta riquesa popular. Es creia que era una nit en la que els esperits del mal (meigas i demos) actuaven en la foscor cercant alguna victima.

L'importància de Sant Joan és tanta, que a moltes contrades, per designar el mes de juny (tot el mes) es deia simplement "San Xoán". Així, per dir el 5 de juny es podia dir "el 5 de San Xoán".

Són diversos els elements simbòlics, amb càrrega animista que poden tenir un cert protagonisme en aquesta nit:

1) L'AIGUA.- Element purificador, que neteja. L'aigua s'usa per lliurar-nos de malalties com els mussols (orballos); dels mals esperits (aigua beneita), i fins i tot és usada en rituals de fecunditat (aigua de mar). Només hi ha un tipus d'aigua rebutjada per San Xoán: l'aigua de pluja: "A chuva de San Xoán, tolle o viño e non colle pan" (La pluja de Sant Joan, treu el vi i no agafa pa).


2) EL FOC.- És un altre dels elements purificadors que crema les impureses i les males herbes. El resplandor de les fogueres a la nit descobreix dimonis amagats a la foscor, els espanta i els fa fugir.

3) LES HERBES.- Ben conegudes per les seves propietats curatives, medicinals, purgatives, però també són perilloses. La ciència popular va identificar molt bé aquelles plantes miraculoses, dotades de virtuts per les divinítats.

4) INDRETS MÀGICS: PENELLS, CRUÏLLES, ESTANYS, CASTROS I TURONS.- Eren llocs de culte de les cultures antigues. La cistianització els transformà en altars o en cruceiros. Eren els llocs on s'apareixien els éssers de l'altre món (fades, bruixes, dimonis, la Santa Compaña etc. S'apareixien en dies assenyalats com St. Joan o la Nit de Nadal, dies propicis pels conxuros i embruixaments. El mortal que veiés aquests rituals corria un greu perill. Si aconseguia desembruixar-se podia fer-se ric de sobte, però si no, podia pagar amb la vida.

5) L'ETNOGRAFIA LOCAL. A l'imaginari gallec queda un important fons de panteïsme animista. Les divinitats poden expressar la seva voluntat per accidents geogràfics (fonts, estanys, arbres...) o per diversos animals (corbs, gats...). Diuen que la nit de San Xoán poden veure's meigas o fades a prop dels rius o de pous, o bé s'aturen als penells de les ermites. Mentre esperen a algú que les desencanti es pentinen els llargs cabells daurats amb una pinta d'or. Alguns etnògrafs creuen veure en aquests mites certs atributs relacionats amb la immortalitat o amb la resurrecció:
"Cando aparece a cobra na noite de San Xoán, deseguido saen as bruxas que brincan ó redor da ermida, para desaparecer coa chegada do mencer". (Quan surt la serp la nit de St. Joan, desseguida surten les bruixes al voltant de l'ermita, i desapareixen quan surt el sol)

Com es pot veure és una referència explícita a un aquelarre, si bé el boc és substituït per la serp. La serp és un animal telúric, que s'associa a més molt sovint a la dona (sensualitat, fertilitat etc.) i al pecat.

6) LA FOGUERA (CACHARELA).- La preparació de la foguera es fa amb antelació de diversos dies (de vegades tot un mes) La foguera de San Xoán, simbolitza l'astre solar. Els grups cantant i saltant al seu voltant, recorden una immolació. Quan les flames anaven disminuïnt els nois i les noies intenten creuar la cacharela corrents o saltant. És una mena de ritual iniciaàtic que també serveix per espantar les bruixes. Per això sovint quan es salta la cacharela es crida: "Meigas fora!" També s'espanten els dimonis i si algú pateix d'un mussol a l'ull diuen que es cura:

"Sálvame lume de San Xoan, para que non me trabe cadela nin can".(Salva'm, foc de St. Joan perquè no ensopegui amb cap gos ni amb cap gossa)

Durant la crema de fogueres (actualment sotmesa a moltes restriccions, pel perill d'incendis) es solen menjar sardines. A aquesta época de l'any les sardines, grasses i grosses estan en el seu millor moment:

"Polo San Xoán a sardiña pinga no pan"

(Per St. Joan, la sardina suca el pa)

El pa amb que es solen menjar les sardines és sovint pa de blat de moro i s'acompanya amb vi de la bóta. Tot això pot acompanyar-se de música i ball...


7) ELS BANYS. Diuen que banyar-se al mar la nit de San Xoán té propietats fecundants. Per això cal saltar dotze ones a les dotze de la nit, i segons la creença es produirà un embaràs. També en alguns llocs les dones es robolcaven nues sobre de l'herba impregnada amb la rosada de la nit de St. Joan.


Els "cachos", tradició molt arrelada a la noite de San Xoán

8) LES HERBES I "OS CACHOS". Es tradició d'aquest dia anar a les fonts per a fer o cacho. O cacho consisteix en recollir herbes i plantes aromàtiques de virtuts medicinals (romaní, fonoll, llorer, camamilla, orenga, llorer, roses, ruda, herba lluïsa...) Les herbes es posen a un recipient ple d'aigua i es deixen a la serena tota la nit, perquè siguin beneïdes per St. Joan. Alguns (els més desconfiats) posen també alguns cards per evitar que el dimoni s'hi cagui a dins. Al dia següent, amb l'aigua de la infusió es renta la cara, els peus i fins i tot tot el cos. L'efecte és important: conserva la pell sana i bonica, allunya les malalties de la pell, els mussols i fins i tot les dolències respiratòries. Per altra banda allunya els dimonis del cos, i evita el mal d'ull i l'enveja. Les herbes es sequen despres al sol i s'aprofiten per elaborar remeis casolans.

10) LES BROMES.- A la nit de San Xoán els grups de joves aprofiten per fer alguna broma. Les bromes més corrents solen ser amagar algun estri, girar del revès alguna cosa, canviar d'estable el bestiar, fer algun canvi als portals de les cases... qualsevol cosa inofensiva que pugui ser atribuida als esperits màgics d'aquesta nit pels esperits crèduls.

9) DITES I REFRANYS.

En san Xoán, as bruxas fuxirán. - Per St. Joan, les bruixes fugiran La nit de Sant Joan, en saltar les fogueres s'espanten els esperits malignes.

A noite de san Xoán, pasaralo ben, e o día seguinte, mal. - Per la nit de St. Joan ho passaras bé i al dia següent, malament Fa referència a la ressaca del dia següent de la revetlla.

Na noite de san Xoán, non te deites ata a mañá. - Per la nit de St. Joan no et vagis al llit fins el matí. Una altra referència als excessos d'aquesta nit

No san Xoán, na palangana cagarán - Per St Joan, a la palangana cagaran
Els dimonis i les meigas poden cagar a la palangana dels "cachos"

Quen auna (xexuna) polo san Xoán, é tolo ou non ten pan. - Qui dejuna per St. Joan, o és un ximple o no té pa. Aquesta nit cal menjar pa de blat de moro i sardines.

Na noite de san Xoán, fai o que todos fan. Per la nit de St. Joan fes el que tots fan
Cal celebrar aquesta nit amb tothom. És una celebració que ajunta tot el poble.



BIBLIOGRAFIA:

"Etnografia Galega," Xesús Taboada Chivite. Editorial Galaxia.
"Os cubos astrais en Galicia" Femando Alonso Romero.
Brigantium III. Museo Arqueolóxico de A Coruña.

"San Xoán" Gran Enciclopedia Gallega.
Silverio Cañada Editor.

Arquivo da Agrupación Cultural "NOS"

dimecres, 9 de juny de 2010 | | 0 comentaris

Colegiata del Sar


La Colegiata de Santa María del Sar està als afores de la ciutat de Santiago. Va ser fundada en 1136, en temps de Diego Xelmírez, com la primera comunitat de canonges regulars de Sant Agustí, a Galícia




La inclinació de les naus de
la colegiata del Sar és evident
(Foto: X. Sierra)


L'edifici es va començar a construïr al segon quart del s. XIII. Va iniciar-se pels absis de la capçalera, i s'aprecia l'influència del taller de la catedral de Santiago.

És un edifici important, amb tres naus rematades en capçalera tripartita de gran bellesa, gràcies a l'equilibri aconseguit entre les formes de l'absis poligonal amb finestres i columnes i les carteles (canecillos) esculpits als absis laterals.

La façana occidental es molt austera i el mur nord està gairebé cobert pels enormes arbotants que es van haver de fer en época posterior per a evitar l'ensulsiada de l'edifici, ja que les parets estàn molt tortes.

Malgrat tot, es conserva la porta nord, austera i elegant, amb arquivoltes de mig punt sobre columnes.

A l'interior el que crida més l'atenció és l'acusada desviació dels arcs i dels pilars cap a l'exterior, possiblement per un moviment de terres ocasionades per les filtracions del riu Sar.

El claustre conserva un ala d'estil romànic també alterat per contraforts. Els seus arcs destaquen per una exhuberant decoració de motius florals i geomètrics. Va ser construït pel taller del mestre Mateo a finals del s.XII o principis del s.XIII.

dilluns, 7 de juny de 2010 | | 0 comentaris

Catedral de Tui

La Catedral de Santa Maria de Tui està localitzada a la part alta de la ciutat a sobre d’una colina ocupada prèviament per un castro.

Construïda en estil romànic (1120-1180), presenta un aspecte de fortalessa, amb torres amb merlets, camins de pas i passadissos, si bé les voltes i altres parts del temple van ser acabades amb estil gòtic (época del rei Fernando II, finals del s.XII).

La façana occidental és probablement la primera mostra d’estil gòtic de la Península Ibèrica i va ser obra de tallers francesos (Chartres i Laon, portats per Alfons IX), que la van acabar l’any en el que es va consagrar l’esglèsia (1225)

Presenta un templet d’accès, a on hi han dues escultures de l’Anunciació (s.XIV) Cal destacar les estàtues-columnes que representen al costat de l’evangeli: Moisès, Isaïes, Sant Pere i Sant Joan Baptista; del costat de la epístola tenim al profeta Daniel, Sant Andreu, la reina Berenguela i el rei don Alfons IX. Al timpà es representen els misteris de Goig de Maria:

Registre baix: Anunciació de l’àngel a Maria, el Naixement de Jesús (curiosament el naixement està situat en un luxós llit amb baldaquí) i l'Anunciació als pastors

Registre mig: Visita dels Reis Mags a Herodes, Epifania i St. Josep.

Dalt de tot: Visió de la Jerusalem celestial.

A la façana nord hi trobem la figura d’un bisbe, San Epitacio, primer bisbe de la diòcesi, que descansa sobre un vell capitell preromànic reaprofitat del primitiu temple.

A l’interior del temple, l’obra romànica es centra en el transepte (creuer), a on es prolonguen les naus laterals (seguint el model de Santiago: esglèsies de peregrinació) Els capitells són molt interessants i es poden veure escenes de l’Epifania, representacions dels pecats, del dimoni o del bestiari simbòlic medieval.

Cal destacar els tirants o contreforts de la nau central, que ja es van començar a posar al s.XV (per un problema de cimentació per l’elevada volta gòtica i que van fer que l’edifici pogués resistir els terratrèmols de Lisboa de 1755 i de 1761.

Els orgues barrocs (1714) són obra de Domingo Rodríguez de Pazos. Un d’ells presenta Sant Elm (San Telmo) a cavall, patró de la ciutat i dels navegants. L’altre, Santiago Matamoros, figura també a cavall. La decoració de les caixes dels òrgues recorda els mascarons de proa de les naus del s. XVIII.

La capella de Santa Caterina al costat sud és del s. XV si bé va ser reformada els s.XVII-XVIII i conté el tresor de la catedral. Al costat de la porta de la capella hi ha la "Lamentació de Crist Mort" (1520), resta del Retaule Major de la Catedral.

El claustre és del s. XIII (únic claustre gòtic sencer a Galícia) Segueix les pautes del gòtic cistercenc (potser influït per la proximitat del monestir de Oia). La galería sud va ser rehabilitada al s.XV, afegint una torre al seu extrem sudoest (torre de Soutomaior). Dins del claustre també hi trobem la Sala Capitular (romànic del s.XII)