dijous, 10 de juny de 2010 | | 0 comentaris

NIT ST.JOAN

La nit de Sant Joan (San Xoán) és una de les festes més riques en llegendes i supersticions del folklore gallec. Probablement és la coincidència amb el solstici d'estiu, festa de gran tradició preromana el motiu d'aquesta riquesa popular. Es creia que era una nit en la que els esperits del mal (meigas i demos) actuaven en la foscor cercant alguna victima.

L'importància de Sant Joan és tanta, que a moltes contrades, per designar el mes de juny (tot el mes) es deia simplement "San Xoán". Així, per dir el 5 de juny es podia dir "el 5 de San Xoán".

Són diversos els elements simbòlics, amb càrrega animista que poden tenir un cert protagonisme en aquesta nit:

1) L'AIGUA.- Element purificador, que neteja. L'aigua s'usa per lliurar-nos de malalties com els mussols (orballos); dels mals esperits (aigua beneita), i fins i tot és usada en rituals de fecunditat (aigua de mar). Només hi ha un tipus d'aigua rebutjada per San Xoán: l'aigua de pluja: "A chuva de San Xoán, tolle o viño e non colle pan" (La pluja de Sant Joan, treu el vi i no agafa pa).


2) EL FOC.- És un altre dels elements purificadors que crema les impureses i les males herbes. El resplandor de les fogueres a la nit descobreix dimonis amagats a la foscor, els espanta i els fa fugir.

3) LES HERBES.- Ben conegudes per les seves propietats curatives, medicinals, purgatives, però també són perilloses. La ciència popular va identificar molt bé aquelles plantes miraculoses, dotades de virtuts per les divinítats.

4) INDRETS MÀGICS: PENELLS, CRUÏLLES, ESTANYS, CASTROS I TURONS.- Eren llocs de culte de les cultures antigues. La cistianització els transformà en altars o en cruceiros. Eren els llocs on s'apareixien els éssers de l'altre món (fades, bruixes, dimonis, la Santa Compaña etc. S'apareixien en dies assenyalats com St. Joan o la Nit de Nadal, dies propicis pels conxuros i embruixaments. El mortal que veiés aquests rituals corria un greu perill. Si aconseguia desembruixar-se podia fer-se ric de sobte, però si no, podia pagar amb la vida.

5) L'ETNOGRAFIA LOCAL. A l'imaginari gallec queda un important fons de panteïsme animista. Les divinitats poden expressar la seva voluntat per accidents geogràfics (fonts, estanys, arbres...) o per diversos animals (corbs, gats...). Diuen que la nit de San Xoán poden veure's meigas o fades a prop dels rius o de pous, o bé s'aturen als penells de les ermites. Mentre esperen a algú que les desencanti es pentinen els llargs cabells daurats amb una pinta d'or. Alguns etnògrafs creuen veure en aquests mites certs atributs relacionats amb la immortalitat o amb la resurrecció:
"Cando aparece a cobra na noite de San Xoán, deseguido saen as bruxas que brincan ó redor da ermida, para desaparecer coa chegada do mencer". (Quan surt la serp la nit de St. Joan, desseguida surten les bruixes al voltant de l'ermita, i desapareixen quan surt el sol)

Com es pot veure és una referència explícita a un aquelarre, si bé el boc és substituït per la serp. La serp és un animal telúric, que s'associa a més molt sovint a la dona (sensualitat, fertilitat etc.) i al pecat.

6) LA FOGUERA (CACHARELA).- La preparació de la foguera es fa amb antelació de diversos dies (de vegades tot un mes) La foguera de San Xoán, simbolitza l'astre solar. Els grups cantant i saltant al seu voltant, recorden una immolació. Quan les flames anaven disminuïnt els nois i les noies intenten creuar la cacharela corrents o saltant. És una mena de ritual iniciaàtic que també serveix per espantar les bruixes. Per això sovint quan es salta la cacharela es crida: "Meigas fora!" També s'espanten els dimonis i si algú pateix d'un mussol a l'ull diuen que es cura:

"Sálvame lume de San Xoan, para que non me trabe cadela nin can".(Salva'm, foc de St. Joan perquè no ensopegui amb cap gos ni amb cap gossa)

Durant la crema de fogueres (actualment sotmesa a moltes restriccions, pel perill d'incendis) es solen menjar sardines. A aquesta época de l'any les sardines, grasses i grosses estan en el seu millor moment:

"Polo San Xoán a sardiña pinga no pan"

(Per St. Joan, la sardina suca el pa)

El pa amb que es solen menjar les sardines és sovint pa de blat de moro i s'acompanya amb vi de la bóta. Tot això pot acompanyar-se de música i ball...


7) ELS BANYS. Diuen que banyar-se al mar la nit de San Xoán té propietats fecundants. Per això cal saltar dotze ones a les dotze de la nit, i segons la creença es produirà un embaràs. També en alguns llocs les dones es robolcaven nues sobre de l'herba impregnada amb la rosada de la nit de St. Joan.


Els "cachos", tradició molt arrelada a la noite de San Xoán

8) LES HERBES I "OS CACHOS". Es tradició d'aquest dia anar a les fonts per a fer o cacho. O cacho consisteix en recollir herbes i plantes aromàtiques de virtuts medicinals (romaní, fonoll, llorer, camamilla, orenga, llorer, roses, ruda, herba lluïsa...) Les herbes es posen a un recipient ple d'aigua i es deixen a la serena tota la nit, perquè siguin beneïdes per St. Joan. Alguns (els més desconfiats) posen també alguns cards per evitar que el dimoni s'hi cagui a dins. Al dia següent, amb l'aigua de la infusió es renta la cara, els peus i fins i tot tot el cos. L'efecte és important: conserva la pell sana i bonica, allunya les malalties de la pell, els mussols i fins i tot les dolències respiratòries. Per altra banda allunya els dimonis del cos, i evita el mal d'ull i l'enveja. Les herbes es sequen despres al sol i s'aprofiten per elaborar remeis casolans.

10) LES BROMES.- A la nit de San Xoán els grups de joves aprofiten per fer alguna broma. Les bromes més corrents solen ser amagar algun estri, girar del revès alguna cosa, canviar d'estable el bestiar, fer algun canvi als portals de les cases... qualsevol cosa inofensiva que pugui ser atribuida als esperits màgics d'aquesta nit pels esperits crèduls.

9) DITES I REFRANYS.

En san Xoán, as bruxas fuxirán. - Per St. Joan, les bruixes fugiran La nit de Sant Joan, en saltar les fogueres s'espanten els esperits malignes.

A noite de san Xoán, pasaralo ben, e o día seguinte, mal. - Per la nit de St. Joan ho passaras bé i al dia següent, malament Fa referència a la ressaca del dia següent de la revetlla.

Na noite de san Xoán, non te deites ata a mañá. - Per la nit de St. Joan no et vagis al llit fins el matí. Una altra referència als excessos d'aquesta nit

No san Xoán, na palangana cagarán - Per St Joan, a la palangana cagaran
Els dimonis i les meigas poden cagar a la palangana dels "cachos"

Quen auna (xexuna) polo san Xoán, é tolo ou non ten pan. - Qui dejuna per St. Joan, o és un ximple o no té pa. Aquesta nit cal menjar pa de blat de moro i sardines.

Na noite de san Xoán, fai o que todos fan. Per la nit de St. Joan fes el que tots fan
Cal celebrar aquesta nit amb tothom. És una celebració que ajunta tot el poble.



BIBLIOGRAFIA:

"Etnografia Galega," Xesús Taboada Chivite. Editorial Galaxia.
"Os cubos astrais en Galicia" Femando Alonso Romero.
Brigantium III. Museo Arqueolóxico de A Coruña.

"San Xoán" Gran Enciclopedia Gallega.
Silverio Cañada Editor.

Arquivo da Agrupación Cultural "NOS"

dimecres, 9 de juny de 2010 | | 0 comentaris

Colegiata del Sar


La Colegiata de Santa María del Sar està als afores de la ciutat de Santiago. Va ser fundada en 1136, en temps de Diego Xelmírez, com la primera comunitat de canonges regulars de Sant Agustí, a Galícia




La inclinació de les naus de
la colegiata del Sar és evident
(Foto: X. Sierra)


L'edifici es va començar a construïr al segon quart del s. XIII. Va iniciar-se pels absis de la capçalera, i s'aprecia l'influència del taller de la catedral de Santiago.

És un edifici important, amb tres naus rematades en capçalera tripartita de gran bellesa, gràcies a l'equilibri aconseguit entre les formes de l'absis poligonal amb finestres i columnes i les carteles (canecillos) esculpits als absis laterals.

La façana occidental es molt austera i el mur nord està gairebé cobert pels enormes arbotants que es van haver de fer en época posterior per a evitar l'ensulsiada de l'edifici, ja que les parets estàn molt tortes.

Malgrat tot, es conserva la porta nord, austera i elegant, amb arquivoltes de mig punt sobre columnes.

A l'interior el que crida més l'atenció és l'acusada desviació dels arcs i dels pilars cap a l'exterior, possiblement per un moviment de terres ocasionades per les filtracions del riu Sar.

El claustre conserva un ala d'estil romànic també alterat per contraforts. Els seus arcs destaquen per una exhuberant decoració de motius florals i geomètrics. Va ser construït pel taller del mestre Mateo a finals del s.XII o principis del s.XIII.

dilluns, 7 de juny de 2010 | | 0 comentaris

Catedral de Tui

La Catedral de Santa Maria de Tui està localitzada a la part alta de la ciutat a sobre d’una colina ocupada prèviament per un castro.

Construïda en estil romànic (1120-1180), presenta un aspecte de fortalessa, amb torres amb merlets, camins de pas i passadissos, si bé les voltes i altres parts del temple van ser acabades amb estil gòtic (época del rei Fernando II, finals del s.XII).

La façana occidental és probablement la primera mostra d’estil gòtic de la Península Ibèrica i va ser obra de tallers francesos (Chartres i Laon, portats per Alfons IX), que la van acabar l’any en el que es va consagrar l’esglèsia (1225)

Presenta un templet d’accès, a on hi han dues escultures de l’Anunciació (s.XIV) Cal destacar les estàtues-columnes que representen al costat de l’evangeli: Moisès, Isaïes, Sant Pere i Sant Joan Baptista; del costat de la epístola tenim al profeta Daniel, Sant Andreu, la reina Berenguela i el rei don Alfons IX. Al timpà es representen els misteris de Goig de Maria:

Registre baix: Anunciació de l’àngel a Maria, el Naixement de Jesús (curiosament el naixement està situat en un luxós llit amb baldaquí) i l'Anunciació als pastors

Registre mig: Visita dels Reis Mags a Herodes, Epifania i St. Josep.

Dalt de tot: Visió de la Jerusalem celestial.

A la façana nord hi trobem la figura d’un bisbe, San Epitacio, primer bisbe de la diòcesi, que descansa sobre un vell capitell preromànic reaprofitat del primitiu temple.

A l’interior del temple, l’obra romànica es centra en el transepte (creuer), a on es prolonguen les naus laterals (seguint el model de Santiago: esglèsies de peregrinació) Els capitells són molt interessants i es poden veure escenes de l’Epifania, representacions dels pecats, del dimoni o del bestiari simbòlic medieval.

Cal destacar els tirants o contreforts de la nau central, que ja es van començar a posar al s.XV (per un problema de cimentació per l’elevada volta gòtica i que van fer que l’edifici pogués resistir els terratrèmols de Lisboa de 1755 i de 1761.

Els orgues barrocs (1714) són obra de Domingo Rodríguez de Pazos. Un d’ells presenta Sant Elm (San Telmo) a cavall, patró de la ciutat i dels navegants. L’altre, Santiago Matamoros, figura també a cavall. La decoració de les caixes dels òrgues recorda els mascarons de proa de les naus del s. XVIII.

La capella de Santa Caterina al costat sud és del s. XV si bé va ser reformada els s.XVII-XVIII i conté el tresor de la catedral. Al costat de la porta de la capella hi ha la "Lamentació de Crist Mort" (1520), resta del Retaule Major de la Catedral.

El claustre és del s. XIII (únic claustre gòtic sencer a Galícia) Segueix les pautes del gòtic cistercenc (potser influït per la proximitat del monestir de Oia). La galería sud va ser rehabilitada al s.XV, afegint una torre al seu extrem sudoest (torre de Soutomaior). Dins del claustre també hi trobem la Sala Capitular (romànic del s.XII)

diumenge, 16 de maig de 2010 | | 0 comentaris

Dia 24:Vigo-Campo Lameiro-Moraña-San Martiño de Gargantáns-Pontevedra


Ver Dia 24 en un mapa más grande

dimecres, 5 de maig de 2010 | | 3 comentaris

D. Gaiferos












Imatge de Santiago. Altar Major de la Catedral de Santiago

ROMANCE DE DON GAIFEROS

I onde vai aquil romeiro,
meu romeiro a donde irá,
camiño de Compostela,
non sei se alí chegará.
Os pés leva cheos de sangue,
xa non pode máis andar,
malpocado, probe vello,
non sei se alí chegará.
Ten longas e brancas barbas,
ollos de doce mirar,
ollos gazos leonados,
verdes como a auga do mar.
I onde ides meu romeiro,
onde queredes chegar?”

“Camiño de Compostela
donde teño o meu fogar.”

Compostela é miña terra,
deixeina sete anos hai,
relucinte en sete soles,
brilante como un altar.
Cóllase a min meu velliño,
vamos xuntos camiñar,
eu son trobeiro das trobas
da Virxe de Bonaval
.”
I eu chámome don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
se agora non teño forzas,
meu Santiago mas dará
.”
Chegaron a Compostela,
foron á Catedral,
Ai, desta maneira falou
Gaiferos de Mormaltán:
Gracias meu señor Santiago,
aos vosos pés me tes xa,
si queres tirarme a vida,
pódesma señor tirar,
porque morrerei contento
nesta santa Catedral
.”
E o vello das brancas barbas
caíu tendido no chan,
Pechou os seus ollos verdes,
verdes como a auga do mar.
O bispo que esto oíu,
alí o mandou enterrar
E así morreu señores,
Gaiferos de Mormaltán.
Iste é un dos moitos miragres
que Santiago Apóstol fai.












Peregrins al Monte do Gozo
Gregorio Español (s.XVI)
Museu de la Catedral de Santiago



Versió catalana (Xavier Sierra)

I a on va aquell romeu,
el meu romeu a on va,
camí va de Compostel·la,
no sé si allà arribarà.
Els peus porta plens de sang,
i ja no pot caminar,
desventurat, pobre vell,
no sé si allà arribarà
Té la barba llargua i blanca
i ulls de dolç mirar,
ulls clars i ametllats,
verds com l'aigua del mar.
“I a on aneu mon romeu,
i a on voleu arribar?”
“Camí de Compostel·la
on jo tinc la meva llar”.
Compostel·la és la meva terra,
me'n vaig anar fa set anys,
que brillava com set sols,
i lluïa com un altar.
Agafi's a mí, vellet meu,
anem junts a caminar,
jo sóc trovador de les troves
de la Verge de Bonaval
.”
I jo em dic don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
i si ara no tinc forces
el meu Santiago me les donarà
.”
Van arribar a Compostel·la,
i van anar a la Catedral,
Ai, i així va parlar llavors
Gaiferos de Mormaltán:
Gràcies meu senyor Santiago,
als vostres peus em tens ja,
si vols llevar-me la vida
la pots, meu senyor, manllevar,
què jo moriré content
a la teva santa Catedral

I el vell de la barba blanca
va caure a terra estirat,
Va tancar els seus ulls verds
verds com l'aigua del mar.
El bisbe que això va sentir
allà el féu enterrar
I així va morir senyors,
Gaiferos de Mormaltán.
Aquest és un dels molts miracles
que Santiago Apòstol fa.

divendres, 9 d’abril de 2010 | | 6 comentaris

Virxe de Montserrat

A la localitat gallega de Monforte de Lemos es venera la Virxe de Montserrat. És la patrona del poble i té una cofradía de devots que cuiden d'aquesta devoció. De fet, és la patrona del poble, i la seva festa es celebra el 15 d'agost (dia de la Mare de Déu d'agost) i el 27 de setembre (dia de la Mare de Déu de Montserrat).

Això sí, la Mare de Déu de Montserrat gallega... és blanca. La seva imatge amanyaga molt maternalment el seu fill i els de la comfraria s'encarreguen de canviar-li sovint el mantell i altres complements. També surt en processó per Setmana Santa i en definitiva la seva advocació gaudeix d'una gran fama a la comarca.

Estendard de la comfraria de la Virxe de Montserrat de Monforte de Lemos (Foto: X.Sierra)







És difícil saber perquè al poble de Monforte de Lemos a arrelat aquesta advocació mariana, que tots els catalans considerem tan nostra. És cert que hi ha moltes imatges de la Mare de Déu de Montserrat a Galícia, però sempre és la Moreneta, tal com es coneix a Catalunya. Fins i tot a la Catedral de Santiago de Compostel·la hi té dedicada una capella, i el dia 27 d'abril un canonge de la Catedral celebra una missa solemne a on llegeix el sermó en català. Fins i tot en alguns restaurants o gasolineres recordo haver vist imatges de la Mare de Déu de Montserrat !!

Però aquesta és una clara devoció d'importació. No oblidem que el camí de Sant Jaume català surt de Montserrat (i per tant en certa manera, Montserrat s'incorpora a la devoció jacobea). I també cal tenir en compte l'emigració gallega a Catalunya (avui molt més minsa que anys enrere, però encara ben present) Molts emigrants gallecs retornaren al seu lloc d'origen, incorporant devocions i costums apresos a Catalunya.

Imatge de la Virxe de Montserrat de Monforte de Lemos








Tot això no explica, però, la diferent iconografia de la Virxe de Montserrat montfortina. Una Mare de Déu blanca i tan inequívocament gallega. Sembla ser que el monestir de Montforte va ser fundat per monjos benedictins provinents del Montserrat català i que potser ells van introduïr aquesta devoció. Al s. XVI, no sempre la verge de Montserrat era representada morena (ni tan sols a Catalunya) i la seva iconografia era diferent de l'actual. Podria ser doncs aquesta la raó d'una advocació mariana que des de fa segles va prendre carta de ciutadania a Galícia.Un fet que sorprén als catalans i que es tot un símbol de les relacions entre ambdues nacions.

dijous, 8 d’abril de 2010 | | 0 comentaris

La música folklòrica gallega

(Extractes resumits del treball de Xurxo Romaní. En gallec a l'original)

La música folklòrica gallega comprén diversos géneres. En parlarem dels més importants:


ALALÁ

Els alalás es consideren els cants més antics de la música tradicional gallega. Es tracta musicalment d'una melodía de naturalesa molt diversa, en general un cant vocal arrítmic, no acompanyat per instruments. Alguns autors han estudiat les semblances d'alguns alalás amb les músiques litúrgiques, i suggereixen que els cants populars podrien haver-se inspirat el les melodíes que el poble escoltava a les esglèsies

A raíz do toxo verde
É moi mala de arrincar-e
Os amoriños primeiros
Sonche malos de olvidar-e

Alguns alalas s'han adaptat com cançons de bressol, cançons de picapedrers, o cants de traginers.


ALBORADA

L'alborada és la música, tocada per la gaita, que s'usa per obrir els matins de la festa major. Acostumen a ser peces en 2/4, molt treballades, molttas d'elaboració culta, i d'altras trasmeses d'una generació de gaiteiros a la següent, i a les que cada gaiteiro afegeix arranjaments propis.


MUIÑEIRA

És el gènere musical gallec més conegut i s'ha convertit en una senyal d'identitat nacional. El repertori de muiñeiras “velles” i “noves” dels cançoners es va enriquint contínuament amb altres d'elaboració més moderna, creant un corpus musical extensíssim i inesgotable. El compàs més habitual és el 6/8, molt freqüent a la música tradicional. Hi ha moltes altres derivats de la muiñeira, que es comneixen amb altres noms (ribeirana, golpe, carballesa, redonda, contrapaso, chouteira...)




PANDEIRADA
te una certa semblança amb la muiñeira, però el seu compàs propi és 5/4. La seva curiositat interpretativa és que la melodia adopta un caràcter binari, però la percusió acompanya amb ritme ternari. Originariament s'acompanyava amb pandeiro (d'on li ve el nom). La majoria són cantades, no instrumentals. Alguns autors les consideren com a antecedents de les modernes muiñeiras.

O teu refaixo María
Malo raio cho confunda
Por amor do teu refaixo
Xa me deron unha tunda

JOTA GALLEGA

La jota és un ball comú a tota la península ibèrica, que en cada zona geogràfica adquireix característiques pròpies tant en el ball como a la música. A Galícia està molt arrelada. S'assembla a l'aragonesa, amb compás de 3/4.


FANDANGO e FOLIADA

De fet són variants de la jota. El fandango és un ball més senyorial. La foliada pot ser una peça d'estil variable que es toca en moments de . Normalment són peces vocals acompanyads per la gaita, i que acostuma a intercalar pasatges instrumentals de gaita amb estrofes cantades.

A això podem afegir altres gèneres, com pasacorredoiras, dances gremials, marxes de processó. Una menció apart mereix les panxoliñas (una mena de nadales) i sobre tot els Ranxos de Reis, una tradició del sud de Galícia i nord de Portugal (que es canten pels carrers per demanar estrenes) i els maios, una altra tradició semblant, de primavera. Ambdues tenen alguna semblança amb les nostres caramelles

dijous, 25 de març de 2010 | | 8 comentaris

Emigració catalana

A mitjans del s. XVIII comencen a arribar a Galícia alguns emigrants catalans que comencen a comerciar amb pesca salada. La majoria procedien de pobles del que després es va anomenar Costa Brava, especialment de Blanes. Al principi anaven i venien, i aprofitaven per comerciar amb altres productes de procedència catalana (teles, estris de pesca..). Però poc a poc es van anar establint de forma estable. Entre 1750 i 1780 van arribar a Galícia en diferents ones migratòries uns 15.000 catalans.

Antiga casa de salaons Aldán Foto:X Sierra




Les causes de la migració dels catalans van ser:

Saturació del sector pesquer a Catalunya, i exigència d'obrir nous mercats i de trobar matèria prima.

Carència de la sardina al Mediterrani. Probablement a causa de la sobreexplotació, cada vegada hi havia menys sardines als llocs tradicionals de pesca catalans. La sardina salada tenia un paper destacat en aquell temps en la dieta
mediterrània habitual.

Favorable situació internacional. Les guerres amb Anglaterra havien deixat desabastit el mercat mediterrani de pesca salada, ja que aquest país era el proveïdor habitual.

Establiment de la matrícula del mar pels pescadors gallecs. A canvi del monopoli els pescadors gallecs tenien que prestar serveis militars a l'Armada. Això va fer que molts mariners gallecs quedèssin enrolats a l'exèrcit durant molts anys, desabastint de mà d'obra la pesca, circumstància que va ser aprofitada pels catalans, que presentaven unes llicències expedides a Catalunya (algunes probablement falses)

Absència de capital gallec disposat a invertir. El capital estava en mans de la fidalguia i del clergat, poc interessats en aquest tipus d'inversions. Com hem vist la burgesia gallega era quasi inexistent. Calia una inversió a la que estaven disposats els catalans.


De les 400 factories de salaons que hi havia a Galícia a les primeries del s.XIX, 320eren de catalans. Els catalans van introduïr un art de pesca d'arrossegada anomenat xàbega (d'origen àrab. Shabaka = xarxa) Consistia en una xarxa amb diferents espessors que es calava a les platges, a una determinada distància de la ribera, i que s'estirava des de terra. Sembla que aquest sistema era molt més eficaç que el xeito, art tradicional usat pels gallecs des del s.XIV, cosa que al principi els va ocasionar alguns conflictes amb els pescadors locals. Els fidalgos, que no veien amb bons ulls aquests canvis que els podien privar del control que exercien sobre la pesca van incentivar d'amagat algunes revoltes contre els nouvinguts (com els aldarulls anticatalà de Cee, 1757). Fins i tot es van incendiar algunes fàbriques. Finalment el 1772 el rei va nomenar una Junta per escoltar a catalans i gallecs i posar pau (Cornide, J. Memoria sobre la pesca de la sardina en las costas de Galicia. Madrid, 1776)


L'emigració de catalans a Galícia desenvolupà la indústria de conserves de peix



Amb el temps molts d'aquells catalans (i altres que arribarien més tard), van adquirir una important influència econòmica, i van canviar la pesca de supervivència per la indústria pesquera. Al començament, a part de les salaons, van introduïr el premsat del peix (primer quart de s.XIX), cosa que ja es feia tradicionalment a Catalunya i d'aquí es va passar a les conserves, contribuint a fundar la indústria conservera (a mitjans del s.XIX). Aviat els van conèixer com els fomentadores.

Les conserves es van difondre ràpidament, i eren consumides en grans quantitats per l'exèrcit. L'any 1883 Massó ja produïa 1.000 llaunes diàries. Quan el volum de negoci va augmentar, van començar a construïr els seus propis vaixells per transportar la mercaderia (1860 circa), i així van arribar a crear drassanes iniciant també el negoci de bastir vaixells i de fabricar efectes navals (a finals del s.XIX).


Els "Astilleros Barreras", abans de traslladar-se a Bouzas.

Els primers catalans, practicaven una estricta endogàmia i enviaven els seus estalvis a Catalunya (que sovint eren reinvertits en indústries catalanes). Conservant les seves tradicions, constituien un grup social compacte, autèntiques colònies mercantils. S'ajudaven mútuament i es feien prèstecs, si calia. Però això no va ser un obstacle perquè s'integrèssin molt bé amb els seus veïns i que prenguèssin part activa a la vida dels pobles.

A les seves fàbriques (sovint al costat de casa seva, com feien moltes indústries tèxtils catalanes) van imposar la seva manera de fer, no sempre coincident amb la que fins llavors practicaven els gallecs i van acabar fent-se els amos del sector pesquer i fins i tot del mar (aristocracia de la sardina). Malgrat la seva oposició inicial, que veia un perill en aquest nou colonialisme forani, molts gallecs van haver de acabar treballant (de vegades en condicions laborals no massa bones) com asalariats a les factories catalanes.

No sempre les coses van ser fàcils pels fomentadores catalans. Alguns episodis van ser realment difícils, com el boicot a que els van sotmetre els pescadors portuguesos, que no volien saber res dels catalans i només venien el peix als andalusos, o la gran crisi de 1842-1852, quan els fons marins sotmesos a una sobreexplotació van quedar malmesos, amb uns resultats pesquers pobríssims que quasi van fer tancar les factories.














Antigues llaunes de conserves "Goday". El fomentador català Joan Goday Gual va fundar la seva fàbrica a l'illa d'Arousa en 1843.


A l'actualitat encara queden moltes indústries conserveres gallegues que segueixen portant el nom d'aquells emigrants catalans. I cognoms d'origen català com Massó, Curvera, Molins, Sensat, Domènech, Portantet, Barreras, Romaní, Adrover, Borrell, no són avui rars a Galícia. Al museu del mar de Bueu també queden molts records d'aquells anomenats fomentadores, els catalans emigrats a Galícia.

Bibliografia

Pere Tobaruela. Llum de ponent. Llibres de l'Índex. Barcelona, 2009
Sendon M, Suárez XL. Arquivo José Maria Massó. Álbum. Centro Estudos Fotográficos. Vigo, 2000.

dimecres, 24 de març de 2010 | | 0 comentaris

L'Antic Règim

La representació política

Després de la unificació dels regnes peninsulars en la Monarquia Hispànica, l'òrgan de govern del Regne de Galícia va ser la Junta do Reyno, creada en 1528. Fins la seva dissolució, aquest òrgan va constituir l'expresió política del regne, tot i que la seva existència va ser ben poc significativa durant tot l'Antic Règim.


Escena de l'obra Jean y Lucas Doetecum, "La magnifique et sumptueuse Pompe Funébre ... Charles Cinquième" (1559) on es veuen dos heralds presentant les armes del Regne de Galícia.



Durant aquest període es va reivindicar constantment el vot a les Corts de Castella, ja que el Regne de Galícia estava representat en elles per la ciutat de Zamora (sic), fet humiliant per l'antic Regne. L'any 1520 una comissió de la noblesa va demanar al emperador Carlos I, un cop més aquest dret, adduïnt que «Galicia estaba sujeta a Zamora, con desdoro y descrédito de su grandeza».

Finalment, un segle més tard, una Real Carta de Felipe IV (1623) va acabar concedint que Galícia es representés a sí mateixa, a canvi d'una important suma de diners (100.000 ducats) que se «aplicarían a la construcción de seis navíos precisamente necesarios en aquella costa».


Ciència i art als s. XVI-XVII

A Santiago, l'arquebisbe Alonso III Fonseca impulsa una Universitat (fundada en 1495) que posarà a Galícia en contacte amb els més alts corrents de pensament del moment.

A dalt: Façana de l'Obradoiro. Catedral de Santiago. A baix: San Martiño Pinario
(Fotos: X.Sierra)










En art és el moment del plateresc, impulsat per l'Esglèsia i dels monestirs. Destaquen els arquitectes Martín Blas, Guillén Colás, Rodrigo Gil de Hontañón i Mateo López que fan possible obres com la façana de l'Obradoiro a la catedral de Santiago, l'Hostal dels Reis Catòlics o San Martiño Pinario.

Tot això anuncia l'esplendor barroc amb figures com Domingo de Andrade, Fernando de Casas Novoa o Simón Rodríguez (a Santiago de Compostel·la) Melchor Velasco (a Celanova) o Pedro de Monteagudo (a Sobrado dos Monxos). En escultura barroca cal mencionar Francisco de Moure, Gregorio Fernández, Mateo de Prado i Castro Canseco.


Economia i societat


Durant el període comprés entre finals del s.XVI i s.XVII, l'estabilitat política i la pèrdua de la noblesa dónen lloc a certs fenòmens, com:

La prosperitat dels fidalgos que viuen als pazos, gràcies al cobrament dels foros als pagesos.

L'embranzida dels monestirs (ara depenents de les congregacions castellanes) que s'integren amb força a una economia rural.











L'arribada del blat de moro a Galícia cap el 1630 va donar un tomb a l'agricultura i va contribuir a un gran boom demogràfic. (Foto:X.Sierra)

Una expansió demogràfica sense precedents a causa de un increment de producció agrícola, causat en bona part per la introducció d'alguns conreus procedents d'Amèrica: primer el blat de moro (1630) i una mica més tard, la patata. La població de Galícia es va duplicar entre 1600 i 1750


Però el progrès económic s'acaba al s.XVIII, degut a certs factors:

- El tancament dels ports gallecs al comerç amb Amèrica decretat per la monarquia.

- Els atacs de la flota anglesa a Vigo i A Coruña (María Pita), imposibilitant-se l'intercanvi marítim amb Europa.

- Les guerres de la monarquia espanyola amb Portugal, després de la seva segona i definitiva independència.

- Una política arancelària pensada per altres latituds i no per a productes que havien tingut èxit als mercats nacionals i internacionals: la ramaderia, el vi, la pesca i el lli gallecs.


Final del Regne de Galícia

La última ocasió en la que el Regne de Galícia va donar mostres d'activitat política va ser durant la invasió napoleònica, que representava una amenaça pel manteniment de la hegemonia del clergat i la hidalguía gallegues. La reacció es va produïr. Amb la península sota domini napoleònic, a Galícia es va organitzar la resistència, fent front a les tropes franceses amb guerrilles. Un cop aconseguida l'expulsió dels francesos, la Junta Superior es va erigir en expressió política, però de forma molt breu, ja que aviat va delegar les seves competències a les Corts de Càdis, retornant al seu habitual estat d'inactivitat.



El Regne de Galícia deixaria d'existir formalment el 30 de novembre de 1833, data en la que la regent Maria Cristina (figura de l'esquerra) firmava el decret de dissolució pel que el centralisme liberal en el govern suprimia la Junta del Reino. Amb aquest tràmit no desapareixia només el Regne de Galícia, sinò la mateixa Galícia com institució, i era substituïda per les províncies

dimarts, 23 de març de 2010 | | 2 comentaris

Guerra dels Irmandiños

A principis del s.XV una Galicia empobrida i delmada per pestes i malvestats seguia sotmesa a un pesat i anacrònic règim feudal. El gran poder i els abusos de la noblesa i l'alt clergat (bisbes i abats) començaven a ser no només opressiu pel poble (sotmés al bandolerisme senyorial i a una desmesurada pressió fiscal) sinò que començava a ser també una molèstia per a la Corona.

El malestar era creixent a les ciutats, que havien vist desaparèixer les seves cartes franques i havien retornat al règim feudal en el que es pot anomenar Segona Feudalització de Galícia. Això va conduïr aviat a revoltes en diferents ciutats (Compostela 1422, Ourense 1419, Tui 1434,...) Aviat també es van revoltar els pagesos. Primer amb la Irmandade Fusquenlla, en contra sobre tot dels senyors episcopals, i una mica més tard, la Grande Guerra Irmandiña.


Irmandade Fusquenlla

La Irmandade Fusquenlla es va formar l'any 1431, a ls terres del senyor d'Andrade, per l'extrema duresa amb la que Nuno Freire de Andrade, o Malo, tractava als seus vassalls. La revolta es va iniciar a les comarques de Pontedeume i Betanzos i es va anar escampant pels bisbats de Lugo i Mondoñedo arribant fins i tot al arquebisbat de Santiago. El seu líder era Roi Xordo, un membre de la baixa noblesa de les terres d'Andrade (A Coruña o Ferrol). Va dirigir un exèrcit de 3000 homes de la Irmandade Fusquenlla i va prendre el castell de Moeche, i altres fortaleses fins que va morir en combat (1437).


Gran Guerra Irmandiña


Els castells van ser un dels objectius militars dels Irmandiños Castell
de Pambre (Foto: X.Sierra)





Sotmesa l'Irmandade, el malestar va seguir entre els camperols. Les males collites i les pestes s'afegien a una pressió fiscal cada cop més feixuga. Els abusos i la cobdícia de la noblesa trastamara eren constants. Ja no eren només els impostos, arbitaris i excessius. Els mateixos senyors organitzaven robatoris, saquejaven el bestiar o els conreus, segrestaven a llauradors rics per cobrar rescat, violaven a les seves dones i filles. Per sortir al camp calia organitzar grups de pagesos armats. Aquestes pràctiques delictives van arribar a ser un costum, tan habitual que gairebé era ja una pràctica legal. De fet, els pagesos estaven totalment indefensos. A qui recòrrer?. Els mateixos que havien de vetllar per la justícia eren els bandolers. Aquesta anarquia social garantia la total impunitat i era la causa de la ràbia i la impotència del poble contra els nobles i bisbes, que s'havien convertit en els seus botxins.

Els pagesos van intentar organitzar-se, i no va ser gaire difícil conseguir del rei permís per crear les germandats, que equivalía a donar armes al poble per defensar-se. Es va començar a gestar una Irmandade Xeral . Afonso de Lanzós i alguns municipis (A Coruña, Betanzos, Ferrol, Lugo) van ser els motors inicials del moviment. El poble baix es va unir, i es va posar en peu de guerra per lliurar-se de la vergonya a la que estava sotmés. Va començar així la rebel·lió dels serfs (amb cert paral·lelisme a la Guerra dels Remences a Catalunya). Camperols, petits burgesos, alguns membres de la baixa noblesa i del baix clergat van constituïr les Irmandades i al crit de "Deus Fratesque Gallaeciae" (Déu i els germans gallecs) protagonitzen la primera revolta anti-nobiliària a Galicia.

Al principi els irmandiños van demanar dels nobles un canvi d'actitud negociat i que deixessin els seus castells, autèntics caus d'opressió i de les malifetes senyorials. Però els cobdiciosos nobles trastamares, que havien estat incapaços d'organitzar el Regne de Galícia pacíficament, estaven immersos en una guerra civil: el poder del rei Enrique IV es veia contestat per una altra facció encapçalada per Alfonso, que també s'havia proclamat rei. Hi havia un buit de poder, massa temptador pels nobles, que en la seva gran majoria no van fer cas del clam del poble.

Per això la Irmandade (autoritzada pel rei Enrique IV) va agrupar aviat un gran exèrcit de unes 80.000 persones i va passar a l'atac. Els capitans Afonso de Lanzós, Diego de Lemos i Pedro Osorio van ser els encarregats de la direcció militar de la Irmandade.

Cada any es fa al castell de Monterrei (Verín) una recreació de la Guerra dels Irmandiños.

Els nobles, amos de castells i fortaleses, i els clergues de les principals esglèsies i monestirs van enfrontar-se als irmandiños, que van destruir uns 130 castells en el curs de dos anys de guerra. Els nobles més atacats pels irmandiños van ser el comte de Lemos, el senyor de Andrade i el de Moscoso. En un primer moment part de la noblesa va fugir a Castella i Portugal. En canvi, els irmandiños eviten els atacs als eclesiàstics.

El cronista Alonso de Palencia en dóna fe:

"En corto tiempo los gallegos no sólo arrancaron de las selvas a los facinerosos y los arrastraron al patíbulo, sino que se apoderaron de fortalezas tenidas por inexpugnables".

Durant un breu període els irmandiños van instaurar el seu propi ordre, instaurant un règim anti-senyorial i de justícia exemplar (1467-1469).

Castell de Soutomaior


Però aviat va arribar la reacció de la noblesa. En 1469, Pedro Álvarez de Soutomaior - conegut com Pedro Madruga - inicia des de Portugal el contraatac feudal, amb el suport d'altres nobles i de les forces de l'arquebisbe de Santiago. Les tropes feudals, amb una millor tecnologia militar (l'exèrcit de Pedro Madruga usaven moderns arcabussos), van vèncer els irmandiños, i van empresonar i executar els seus líders. La victòria de les tropes de Pedro Madruga es va produïr perquè finalment van comptar amb l'ajuda dels reis de Castella i Portugal i per les divisions de les forces irmandiñas.


Bibliografia

López Carreira, A.(1992), Os irmandiños. Textos, documentos e bibliografía, Vigo: Promocións Culturais Galegas. ISBN 84-604-1173-7.

Barros, C.(1990). Mentalidad justiciera de los irmandiños, siglo XV. Madrid: Siglo XXI de España. ISBN 9788432306785.

Devia, C.(2009). La violencia en la Edad Media: la rebelión irmandiña. Vigo: Academia del Hispanismo. ISBN 9788496915497.

Valdeón Baruque, J.(1975). Los conflictos sociales en el Reino de Castilla en los siglos XIV y XV. Madrid: Siglo Veintiuno. ISBN 9788432301889.

dilluns, 22 de març de 2010 | | 0 comentaris

L'art dels castros

Els habitants dels castros van treballar la pedra, la ceràmica i els metalls. La pedra no la van usar només per construïr, sinò també per a realitzar molts objectes d'ús quotidià: molins naviformes i circulars, abeuradors, motllos per a fundició, destrals i altres eines, etc.. Quant fa a la cerámica, en feien de diverses formes i mides, amb decoracions i triangulacions, formes de "S", cercles concèntrics, cordons fetes a base de incisions, estampacions i excisions o pseudoexcisions.

Torques d'or. Cultura castrexa. Museo de Lugo.
El metall més treballat segueix essent el bronze: calderes amb nanses (en ocasions decorades), puntes de llança, mànecs de punyals d'antenes, ganivets, anells, contes de collar... També han aparegut algunes restes de ferro. Especial importància té l'orfebreria: torques, braçalets, diademes, amulets,... amb diverses tècniques: estampat repujat, filigrana, granulat, arracades i collars articulats. La plàstica que conservem està realitzada en pedra, i data dels s. I aC - I dC. En podem distingir diverses peces: Guerrers: S'han trobat més de dues dotzenes de figures en Portugal, Ourense i Pontevedra. Es tracta d'escultures de militars en parada. Les hipótesis sobre la seva significació son diverses: podría tractar-se d'estàtues funeràries, honorífiques, herois divinitzats...
Cap esculpit en pedra granítica, procedent del Castro de Santa Iria. Museu de Briteiros (Foto: X.Sierra)
Caps humans: Seríen representacions de diferents sub imagine, com les que es feien a la resta de l'Imperi Romà.
Figura sedent de Xinzo da Limia. Museu d'Ourense.
Caps zoomorfs: A la majoria dels casos no es fàcil saber a quin animal representen. Hi ha algunes segures que representen porcs i d'altres que semblen serps, gossos, cabres, braus o ovelles. Podrien ser protectors dels ramats. Figures sedents: Només tenim quatre peces: Braga, Xinzo de Limia (2) i Lanhoso. Eren representacions masculines (la de Braga té un evident fal·lus) i solen portar una ofrena a les mans. Tenien doncs una funció funerària similar a la tradició mediterrània (similar a la ibèrica Dama de Baza, per exemple). També hi ha moltes figures d'altre mena, amb variades interpretacions.
Decoració de portes de cases castrexas, del castro de Briteiros (Foto: X. Sierra)




Decoracions arquitectóniques: Aquí s'inclouen els frisos i decoracions de construccions diverses. La seva decoració és sempre de tipus geomètric, repetint sempre els mateixos motius: cordons, espirals, trisquels o tetrasquels, trenes... Motius i símbols similars es repeteixen també a l'orfebreria. Menció apart mereixen les "Pedras formosas": Es tracta de peces monolítiques de grans dimensions de les que ja hem parlat en tractar dels banys rituals, i que separarien la antecàmara de la càmara de vapor. Estàn profusament decorades amb motius geomètrics similars als ja al·ludits. Xavier Sierra

| | 0 comentaris

Economia castrexa

L'economia castrexa es basava en l'explotació de diversos recursos naturals:

  1. Agricultura. Tenim constància de diversos conreus: blat, ordi, mill, pèsols, naps i cols. És probable que les terres explotades fossin les més properes al castro, més còmodes de treballar.
  2. Ramaderia. Era d'especial importància el ramat vacú, però es complementava també amb cabres, porcs, cavalls... Per algunes petjades a sobre de teules sabem de l'existència de gossos
  3. Caça. Bàsicament es caçaven cèrvols, i senglars.
  4. Pesca. Es practicava la pesca amb xarxes i amb hams. També es pescava des de les barques (s'han trobat dues piragües de fusta de roure) Entre les espècies pescades destaquen llobarros, orades, lluços, sargs, sorells i espècies locals com la maragota (Labrus bergylta).
  5. Marisqueig, recurs molt important en els castros de ribera, com Baroña. Perles petxines trobades podem saber que collien ostres, cloïsses, musclos, navalles, pellerides i també crancs, garotes i percebes...


  6. Recolectes de fruits. Ocupa un lloc especial la recollida d'aglans de roure (Quercus robur L.) del que eren grans consumidors. També es recollien avellanes i fruits del bosc).
  7. Mineria. Les principals explotacions eren d'or, coure, estany, plom i ferro.











Mànec d'espasa "d'antenes". Museu del castro de Santa Trega. A Guarda. (Foto: X.Sierra)


Entre les manufactures cal destacar una ceràmica regional, la ceràmica castrexa, feta a mà en la seva major part, tot i que algunes peces també estan fetes amb torn. Les formes són gairebé sempre globulars o esferoidals, i molt sovint porten nanses. De vegades es poden trobar decorades amb motius geomètrics, però el més habitual és que siguin llises.


L'orfebreria té arrels a l'Edat del Bronze i va rebre sobre tot influències centroeuropees (hallstattiques), però també mediterrànies (tartèssiques, púniques). Les peces més característiques son els torques, els braçalets i les arracades. Entre les armes destaquen les espases i els punyals "d'antenes".

Quant fa al comerç, a nivell interior es canviaven metalls, ceràmica, mariscos i és possible que s'usés un cert tipus de moneda, consistent en peces retallades de plata (segons els textos d'Estrabó).

En relació al comerç exterior es van exportar metalls al sud de la Península Ibèrica, i s'importaven ceràmiques de luxe, contes de vidre i d'altres objectes de valor.

Tenim constància de la presència fenícia al sud del territori. Els fenicis remontaven la costa de Portugal i arribaven fins a Vigo, on s'han trobat tres cipos fenicis a un dels castros locals

Xavier Sierra

| | 0 comentaris

Religió castrexa











Figureta de bronze procedent de Briteiros representant probablement un carro sacrificial. Museu Sarmento. Guimeraes (Foto: X.Sierra)


No coneixem els rituals funeraris, ja que no s'han trobat ni enterraments ni incineracions. Del que sí tenim constància és de que les pràctiques religioses eren molt freqüents, i que es feien sacrificis d'animals i potser també de persones. La religió era una part fonamental de l'estructura social.

Malgrat que Estrabó afirmava que els galaics eren ateus, el panteó religiós indígena era nombrós, com revelen les inscripcions d'época galaico-romana. Coneixem prop d'un centenar de noms de déus castrexos, tot i que no sabem si són tots diferents, ja que podria ser que un mateix déu o deessa fos designat de diverses maneres segons el populus en el que es trobés. També es retia culte i es feien rituals relacionats amb forces, elements o manifestacions de la Naturalesa.

Si relacionem la religió castrexa amb altres cèltiques i indoeuropees, podem agrupar les divinitats en tres classes:

Divinitats de primera funció: Detentaven la sobirania i el poder, en un doble aspecte, màgic i jurídic. Cal destacar entre elles un déu castrexo que els romans identificaven amb Júpiter, que rebia culte al cim de les muntanyes. A cada muntanya (que eren considerades espais sagrats) el déu rebia un nom diferent.



Figureta representant un ídol, trobat al castro de Santa Trega (Foto: X.Sierra)




Déus de la guerra o de segona funció: Format fonamentalment pel déu Cosus sota diferents advocacions locals. A aquest grup devia retre culte l'aristocràcia militar. Són déus guerrers que tenen males relacions amb els déus sobirans i amb els déus de la tercera funció. No actuen de forma racional, sinó que lluiten portats per una espècie de furor o bogeria guerrera. Lluiten individualment, i solen fer crits i recòrrer a d'altres medis simbòlics per tal de paralitzar a l'enemic. Segons els textos clàssics aquesta manera de lluitar coincidia amb l'estil bèl·lic dels guerrers castrexos, que lluitaven de forma desordenada, sense cap mena d'ordre tàctic, i tractaven d'infondre por a l'enemic, amb la seva apariència i els seus crits.










Divinitat castrexa. Catedral de Braga

(Foto: Mercedes Cerdeira)


Déus de la tercera funció: Són déus de la fecunditat animal i humana i de la riquesa. Entre ells es poden establir diferents grups segons les seves àrees de competència. Així, podem distingir clarament un grup de divinitats aqüàtiques, un altre de divinitats de la vegetació, un déu protector dels ramats, i una sèrie de deitats funeràries.




Una de les cinc ares trobades a As Burgas, Ourense i dedicades al déu Reve Anabaraeco, divinitat de les aigües.

Museo de Ourense (Foto: X.Sierra)


Al Panteó castrexo hi havia una sèrie de divinitats que permeten establir un paral·lelisme entre la religió castrexa i el folklore gallec actual: són els déus del camí, coneguts amb el nom llatí de lares viales. Son déus de caràcter funerari i estan encarregats de portar les ànimes dels morts al Més Enllà. A les cruïlles, a on es suposava que convergien les ànimes dels morts, es van erigir monuments consistents en una columna, en la que s'oferien libacions i altres rituals. Això ens recorda la creència en la Santa Compaña i la figura del cruceiro en les cruïlles de camins (una columna similar, bé que coronada per un crucifix).

En certa manera, es pot veure en això, la pervivència de rituals pagans fins els nostres dies.

Recordem la insistència en eradicar les pràctiques paganes de S. Martiño de Dumio("Pues encender velas junto a las piedras, a los árboles, a las fuentes y en las encrucijadas ¿qué otra cosa es sino culto al diablo?" Martí de Dumio: De correctione rusticorum, 16) Tot i que, probablement, els seus esforços no es van veure coronats per l'èxit, malgrat la seva aferrissada persecució, ja que al s. VI el Concili de Toledo torna a insistir en la conveniència d'abandonar els cultes pagans a la Gallaecia, especialment el que es referia a les divinitats aqüàtiques.

Xavier Sierra

| | 0 comentaris

La societat castrexa

La castrexa era una societat gentilicia, és a dir, sense Estat. No hi havia una autoritat superior que coordinés les accions dels diferents grups socials amb la finalitat de mantenir la unitat del grup. La cohesió social s'aconseguia a través del funcionament d'una sèrie d'institucions, que de vegades es coordinen i daltres s'enfronten entre sí.

Hi havia un cert equilibri social entre els homes i les dones, ja que aquestes posseïen les terres, però els homes podien tenir altre tipus de riqueses, com els ramats. El poder polític era exercit pels homes. La societat castrexa era matrilineal, però de govern patriarcal.


Diademes castrexas, decorades amb motius geomètrics. A dalt, diadema s.II. aC. Museo Lázaro Galdiano. Madrid.

A sota, Diadema de Labra (II Edat del Ferro s. VI-II aC) Periode Galaico Asturià. Museo Arqueológico Nacional. Madrid (Fotos: X.Sierra)

Aquesta societat podria descriure's com uns estructura formada per una sèrie de cercles concèntrics en els que es situarien una sèrie de grups socials.

a) Clan. Era la unitat social inferior. Els seus membres, amb un avantpassat comú, es consideraven de la mateixa família. No vivien al mateix castro, sinò dispersos en subclans, però eren solidaris entre sí.

Estàtues de guerrers colossals de cultura castrexa armats amb dagues (a la cintura) i els tradicionals escuts rodons. Museu Sarmento. Gimaraes. (Foto: Mercedes Cerdeira)

b) Centúria. Era una unitat político-militar. Cada centúria tenia un cap, que els romans anomenarien princeps, i era un càrrec hereditari per vía masculina. Era una associació només d'homes, on els seus membres no estaven vinculats per llaços de sang. Cadascuna d'aquestes organitzacions tenia cultes i déus propis i potser un territori.

c) Populus. Diverses centúries s'agrupaven formant un populus, unitat que posseïa límits territorials clarament definits. A més a més, tenia una capital, denominada romu pels romans. Al principi, és possible que non fossin entitats de població importants, sinó més aviat simples llocs de trobada, en els que s'intercanviaven productes i s'establien pactes familiars de tipus matrimonial i aliances polítiques. El populus no va tenir una autonomia política definida, pero les centúries que en formaven part actuaven solidàriament en els casos de confrontació armada.

Hipotèticament, a Galícia la situació social devia ser la següent: d'una banda hi hauria una aristocràcia guerrera, amb caps però sense reis, d'origen cèltic. Dins d'aquesta classe, les dones posseïen les terres, de les que els homes es desinteressaven, consagrats com estaven a l'activitat militar. Per sota d'aquesta aristocràcia hi hauria una societat molt nombrosa d'origen pre-cèltic, que treballaria les terres dels aristòcrates.

Xavier Sierra

diumenge, 21 de març de 2010 | | 0 comentaris

La cultura castrexa

Què era la cultura castrexa? Es coneix com a cultura castrexa un conjunt de manifestacions culturals del noroest de la Península Ibèrica que es van estendre des de finals de l'Edat del Bronze (s.IX-VIII aC) fins el s.I dC. Com a característica més destacada cal senyalar els poblats amurallats coneguts com castros (del llatí castrum, campament), dels que pren el nom (alguns d'aquests poblats, a la zona de Portugal són anomenats també citânias com, per exemple, Briteiros). Els límits d'aquesta cultura són els rius Navia per l'est i Duero pel sud.


Vista del castro de Baroña (Barbanza). (Foto: X.Sierra)

La cultura castrexa es va desenvolupar durant l'Edat del Ferro sobre un fort substrat indígena de l'etapa final de l'Edat del Bronze, a la que se li van afegir influencies culturals centroeuropees, atlàntiques i mediterrànies; les primeres seríen considerades tradicionalment celtes i d'aquí l'identificació popular i mítica que va donar lloc al celtisme. Hi podem distingir diverses etapes: 1. Període de formació. (s.IX-V aC). Els castros es van anar estenent de sud a nord i des de la costa cap a l'interior. En aquesta fase inicial es generalitzen els poblats fortificats com el de Torroso.
Reconstrucció de cases castrexas. Citânia de Briteiros (Foto: X.Sierra)
2. Castrexo Clàssic (s.IV-II aC) Segons alguns acabaria després de la incursió de Décim Juni Brutus el Galaic en el s.II aC. La cultura es desenvolupa i arriba a la seva plenitud, i apareixen nous models de ocupació del territori, relacionats amb l'agricultura. 3. Castrexo Tardà o fase castrexo-romana (s.II aC - I dC) Arriba fins a les reformes flàvies (segona meitat del s.I dC) Es produeix una concentració de la població en grans nuclis d'asentaments i una jerarquització dels castros especialment al sud de Galícia. La conquesta romana (Guerres Càntabres) no suposa en cap cas ni la fi dels castros ni canvis especialment significatius en el desenvolupament de la cultura castrexa.
Trisquel. Castro de Santa Trega. A Guarda. (Foto: X.Sierra)
4. Cultura Galaico-romana. (s.I-IV dC) Les reformes flàvies produeixen un progressiu abandó dels castros per anar a viure en villae. Alguns castros però, persisteixen (com els de Fazouro o Viladonga) si bé fortament romanitzats. La cultura castrexa s'influència per la cultura romana donant lloc a una cultura híbrida.

Els poblats (castra)


Castro de Santa Trega (A Guarda). A l'esquerre, restes de casa castrexa. A la dreta, casa reconstruïda (Foto: X.Sierra)
El típic poblat d'aquesta cultura, el castrum, solia situar-se a mitja altura, a prop de la costa o de les valls fluvials, que podien així controlar. Estaven rodejades per fortificacions com muralles i fossars. De vegades pot veure's una zona circumdant, també protegida per muralles, anomenada antecastrum, que era una zona de pastura de ramats o de conreus.
Esquema de l'interior d'una casa a un castro. Fetes de pedra i de planta rodona, tenien un pal central que sostenia el sostre de matèria vegetal. A dins, una llar per cuinar i un banc de pedra, juntament amb un escàs mobiliari. A fora podia haver una eixida, limitada per un petit tancat
A l'interior les cases es distribueixen sense massa organització, adaptant-se a les condicions del terreny. Tot i així no és rar trobar carrers empedrats (com a Briteiros) i conduccions d'aigua que arriben a l'interior de les cases.
Carrers empedrats i dintells de les cases decorats a Briteiros. (Fotos: X.Sierra)
Generalment, les cases són de planta circular, tot i que es coneixen algunes de planta quadrada (amb els ànguls arrodonits) . A l'interior es poden trobar llars de foc (lareiras) i a fora, un banc corregut on probablement es seia la família per dinar. El sostre era cònic, de material vegetal, sostingut per una columna de fusta central. Algunes cases, especialment les dels caps o càrrecs jeràrquics, tenien el dintell decorat per entrellaçats. A la part baixa del poble, podia haver un edifici de banys, que recollia les aigües de més amunt. Solia constar de dues càmeres. La primera era un vestuari i zona de bany fred. La segona, la més important era la zona de banys de vapor. El vapor s'obtenia amb una fornícula que estava generalment al fons, formant com un petit absis de la segona càmara, a la que s'accedia per una obertura petita feta en una gran llosa monolítica. Aquesta llosa, de grans dimensions i d'una sola peça podia estar profusament decorada amb símbols de tota mena: triskels, cordons, entrellaçats i d'altres formes geomètriques. Per això se les coneix com "pedras formosas". És probable que els banys de vapor obeïssin més a una qüestió ritual de purificació que la merament higiènica.
Bany ritual de Briteiros. Es pot veure l'antesala i al fons, la pedra fermosa. (Foto: X.Sierra)


Pedra Fermosa, d'un altre dels banys de la citânia de Briteiros. Observi's la rica decoració. Per la porta de la part inferior s'entrava (probablement estirats a terra i ajudant-se amb les mans) al recinte de banys de vapor. Museu de Briteiros (Foto: Mercedes Cerdeira)
Xavier Sierra

dijous, 18 de març de 2010 | | 0 comentaris

Celso Emilio Ferreiro





Celso Emilio Ferreiro (1912-1979) és un dels poetes gallecs més representatius del s.XX, caracteritzat per una poesia compromesa i crítica amb el franquisme. A la seva obra cal destacar reculls de poesia com Longa noite de pedra (1962), Viaxe al país dos ananos (1968), Terra de ningures (1969)o Onde o mundo se chama Celanova (1975) Us deixo alguns poemes de mostra, adjuntant la (meva) traducció catalana.







Longa noite de pedra

O teito é de pedra.
De pedra son os muros
i as tebras.
De pedra o chan
i as reixas.
As portas,
as cadeas,
o aire,
as fenestras,
as olladas,
son de pedra.
Os corazós dos homes
que ao lonxe espreitan,
feitos están
tamén
de pedra.
I eu, morrendo
nesta longa noite
de pedra.


Llarga nit de pedra (Traducció catalana X. Sierra)

El sostre és de pedra
de pedra
són les parets
i les tenebres.
De pedra el terra
i les reixes.
Les portes,
les cadenes,
l'aire,
les finestres,
les mirades,
són de pedra.
Els cors dels homes
que de lluny espien,
estan
fets
també
de pedra.
I jo, morint-me
en aquesta llarga nit
de pedra



Finestra de la cel·la del monestir de Celanova, on va ser empresonat Celso Emilio Ferreiro després de la guerra civil i a on va escriure el poema Longa noite de pedra (Foto: X.Sierra)




TEÑO O CORAZÓN SENLLEIRO
(Viaxe ao país dos ananos)

Teño o corazón senlleiro
e orfo na noite fría.

Non importa, agardaréi
polo albor do novo día.

Teño lobos, teño sombras,
teño a sorte fuxidía.

Non importa, agardaréi
polo albor do novo día.

Está mudo o reixiñol
que outrora cantar solía.

Non importa, agardaréi
polo albor do novo día.

Que está comigo a esperanza,
fiando, fía que fía…

Ela fía i eu confío
no albor do novo día.





TINC EL COR SOLITARI (Traducció catalana X. Sierra)
(Viatge al país dels nans)


Tinc el cor solitari
i orfe a la nit freda.

Tant me fa, esperaré
l'albada del nou dia.

Tinc llops, tinc ombres,
tinc la sort fugissera.

Tant me fa, esperaré
l'albada del nou dia.

Està mut el rossinyol
que abans cantar solia.

Tant me fa, esperaré
l'albada del nou dia.

Que està amb mi l'esperança,
filant, fila que fila…

Ella fila i jo confio
en l'albada del nou dia.


Monument a Celso Emilio Ferreiro al seu poble natal, Celanova. Un de les seves obres va ser precisament "Onde o mundo se chama Celanova" (Foto: X.Sierra)



DEITADO FRENTE AO MAR

Lingoa proletaria do meu pobo,
eu fáloa porque sí, porque me gosta,
porque me peta e quero e dame a gaña;
porque me sai de dentro, alá do fondo
dunha tristura aceda que me abrangue
ao ver tantos patufos desleigados,
pequenos mequetrefes sin raíces
que ao pór a garabata xa nan saben
afirmarse no amor dos devanceiros,
falar a fala nai, a fala dos abós que temos mortos,
e ser, co rostro erguido,
mariñeiros, labregos do lingoaxe,
remo i arado,
proa e rella sempre.
Eu fáloa porque sí, porque me gosta
e quero estar cos meus, coa xente miña,
perto dos homes bos que sofren longo
unha historia contada noutra lingoa.
Non falo pra os soberbios,
non falo pra
os ruis e poderosos,
non falo pra os finchados,
non falo pra os valeiros,
non falo pra os estúpidos,
que falo pra os que agoantan rexamente
mentiras e inxusticias de cotío;
pra os que súan e choran
un pranto cotidián de volvoretas,
de lume e vento sobre os ollos núos.
Eu non podo arredar as miñas verbas
de tódolos que sofren neste mundo.
E ti vives no mundo, terra miña,
berce da miña estirpe,
Galicia, dóce mágoa das Españas,
deitada rente ao mar, ise camiño...


ESTIRAT DAVANT DEL MAR (Traducció catalana X. Sierra)

Llengua proletària del meu poble,
la parlo perquè si, perquè m'agrada,
perquè em peta i perquè em dóna la gana;
perquè em surt de dins, d'allà al fons,
d'una tristesa àcida que m'abraça
quan veig tants petarrells desllengüats,
petits nap-bufs sense arrels
que al damunt ja ni tan sols saben
afirmar-se en l'amor dels avantpassats,
parlar la llengua mare,
la llengua dels avis que ja han mort,
i ser, amb la cara ben alta,
mariners, llauradors del llenguatge,
rem i arada, proa i rella sempre.
La parlo perquè si. perquè m'agrada
i vull estar amb els meus, amb la meva gent,
a prop dels homes bons que pateixen sovint
una història explicada en una altra llengua.
No parlo pels soberbis,
no parlo pels
mesquins i poderosos,
no psrlo pels creguts,
no parlo pels buits,
no parlo pels estúpids,
sinò que parlo pels que han d'aguantar
mentides i injustícies cada día;
pels que suen i ploren
un plor qüotidià de papallones,
de foc i vent sobre els meus ulls nus.
Jo no puc deixar de banda de les meves paraules
a tots els que pateixen en aquest món.
I tú vius en el món, terra meva,
bressol de la meva nissaga,
Galícia, dolça llàstima de les Espanyes,
recolzada al costat del mar, aquest camí...



dimecres, 17 de març de 2010 | | 0 comentaris

La Santa Compaña

Un dels mites populars més estesos a Galícia és la llegenda de la Santa Compaña.

La Santa Compaña a la mitología popular gallega, és una processó de morts o ànimes en pena mal acomodades que - per una raó o una altra - no han trobat aixopluc ni al Cel ni al Infern. Per això per la nit (a partir de les dotze) recòrren errant els camins d'una parròquia, formant una processó de dues fileres, embolicats amb sudaris blancs amb una caputxa i els peus descalços. La seva missió és visitar totes aquelles cases en les que properament hi haurà algun mort.

Cada fantasma porta una torxa o un ciri encès, i quan passa, deixa una olor de cera a l'aire. Al front d'aquesta companyia de fantasmes hi ha un espectre més gran aniomenat Estadea. Caminen cansadament, mentre van emitint un murmuri constant d'oracions (quasi sempre un rosari) càntics fúnebres i tocant una petita campaneta.

Quan passen, es fa un gran silenci i deixen de sentir-se tots els sorolls dels animals del bosc. Els gossos anuncien l'arribada de la Santa Compaña udolant de forma exagerada, i els gats fugen, espantats.

La Santa Compaña, un mite present a l'imaginari gallec

La Santa Compaña acostuma a aparèixer de nit a les cruïlles dels camins. Si troben algú, li dónen una torxa i queda incorporat a la fantasmagòrica processó. Però si hom s'acull a la protecció d'un cruceiro (n'hi ha molts, de cruceiros, a les cruïlles) la Santa Compaña no pot emportar-se'l amb ells.

No sempre pot veure's la Santa Compaña, tot i que pot sentir-se la seva presència per l'olor de la cera i pel vent que s'aixeca al seu pas.

A la Bretanya francesa, on sobreviuen llegendes i tradicions similars a les gallegues, molts pagesos interrompen el seu treball si s'aixeca un ventet de cop, i es descobreixen el cap en senyal de respecte, creient que podria ser que estigués passant un esperit, tot resant una oració per la seva ànima.

Aquest mite té una certa relació amb el culte a les "ánimas do Purgatório", molt estés a tota Galícia. Gairebé totes les esglèsies tenen un altar das ánimas i fins i tot pels carrers es troben "petos das ánimas" és a dir petits altars amb una guardiola per a dipositar els donatius dels fidels, destinats a pagar misses pels difunts, i dels que ja hem tractat en aquest blog.

Probablement el mite de la Santa Compaña es va originar en un mite pre-romà: els déus del camí (lares viales). Eren déus de caràcter funerari i estaven encarregats de portar les ànimes dels morts al Més Enllà. A les cruïlles, a on es suposava que convergien les ànimes dels morts, es van erigir monuments consistents en una columna, en la que s'oferien libacions i altres rituals. Es fàcil trobar el paral·lelisme entre aquests monuments i els cruceiros