Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santa Compaña. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santa Compaña. Mostrar tots els missatges

dimecres, 17 de març del 2010 | | 0 comentaris

La Santa Compaña

Un dels mites populars més estesos a Galícia és la llegenda de la Santa Compaña.

La Santa Compaña a la mitología popular gallega, és una processó de morts o ànimes en pena mal acomodades que - per una raó o una altra - no han trobat aixopluc ni al Cel ni al Infern. Per això per la nit (a partir de les dotze) recòrren errant els camins d'una parròquia, formant una processó de dues fileres, embolicats amb sudaris blancs amb una caputxa i els peus descalços. La seva missió és visitar totes aquelles cases en les que properament hi haurà algun mort.

Cada fantasma porta una torxa o un ciri encès, i quan passa, deixa una olor de cera a l'aire. Al front d'aquesta companyia de fantasmes hi ha un espectre més gran aniomenat Estadea. Caminen cansadament, mentre van emitint un murmuri constant d'oracions (quasi sempre un rosari) càntics fúnebres i tocant una petita campaneta.

Quan passen, es fa un gran silenci i deixen de sentir-se tots els sorolls dels animals del bosc. Els gossos anuncien l'arribada de la Santa Compaña udolant de forma exagerada, i els gats fugen, espantats.

La Santa Compaña, un mite present a l'imaginari gallec

La Santa Compaña acostuma a aparèixer de nit a les cruïlles dels camins. Si troben algú, li dónen una torxa i queda incorporat a la fantasmagòrica processó. Però si hom s'acull a la protecció d'un cruceiro (n'hi ha molts, de cruceiros, a les cruïlles) la Santa Compaña no pot emportar-se'l amb ells.

No sempre pot veure's la Santa Compaña, tot i que pot sentir-se la seva presència per l'olor de la cera i pel vent que s'aixeca al seu pas.

A la Bretanya francesa, on sobreviuen llegendes i tradicions similars a les gallegues, molts pagesos interrompen el seu treball si s'aixeca un ventet de cop, i es descobreixen el cap en senyal de respecte, creient que podria ser que estigués passant un esperit, tot resant una oració per la seva ànima.

Aquest mite té una certa relació amb el culte a les "ánimas do Purgatório", molt estés a tota Galícia. Gairebé totes les esglèsies tenen un altar das ánimas i fins i tot pels carrers es troben "petos das ánimas" és a dir petits altars amb una guardiola per a dipositar els donatius dels fidels, destinats a pagar misses pels difunts, i dels que ja hem tractat en aquest blog.

Probablement el mite de la Santa Compaña es va originar en un mite pre-romà: els déus del camí (lares viales). Eren déus de caràcter funerari i estaven encarregats de portar les ànimes dels morts al Més Enllà. A les cruïlles, a on es suposava que convergien les ànimes dels morts, es van erigir monuments consistents en una columna, en la que s'oferien libacions i altres rituals. Es fàcil trobar el paral·lelisme entre aquests monuments i els cruceiros

dilluns, 15 de març del 2010 | | 5 comentaris

La queimada










La queimada és una recepta típica gallega, elaborada amb aiguardent, pela de llimona i grans de cafè, força semblant al cremat que es fa a la Costa Brava catalana. Nomès que enlloc de rom, a Galícia s'usa aiguardente d'orujo. Es relaciona amb cerimònias gairebé màgiques i mentre es crema es recita un conjur.



RECEPTA

Ingredients:

Aiguardent, sucre blanc fi, pela de llimona (la part groga) i alguns grans de cafè

Preparació:

En un recipient de terra cuita es vessa l'aiguardent i el sucre, en la proporció de 120 g. pr cada litre de líquid. S'afegeix la pela de llimona i grans de cafè

Es remou i s'encèn el foc, amb un cullerot al que prèviament s'ha posat una mica de sucre amb aiguardent. Molt a poc a poc s'acosta al recipient fins que s'encengui. Es remou fins que el sucre es consumeixi.

Al mateix cullerot es posa una mica més de sucre, aquest cop sec i col·locant-lo a sobre la queimada es mou fins a convertir-lo en almívar. Es vessa sobre les flames i es va removent, fins que les flames tinguin un color blavós. Continuar fins que es cremi la quasi totalitat de l'alcohol.

Es deixa apagar i es serveix.


CONXURO DA QUEIMADA

Mentre s'elabora la "queimada" cal recitar un "conxuro" que té efectes màgics (tant sobre la qualitat de la queimada com de possibles efectes apotropaics) Fixeu-vos en la íntima relació que hi ha entre aquest costum (aparentment només gastronòmic) i diverses creences que configuren l'ànima gallega, principalment les creences en meigas, ánimas del Purgatori i la Santa Compaña.

Conxuro da queimada (V.O. gallega)

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas.

Demos, trasnos e diaños, espritos das nevoadas veigas.

Corvos, pintigas e meigas, feitizos das menciñeiras.

Podres canhotas furadas, fogar dos vermes e alimanhas.

Lume das Santas Compañas, mal de ollo, negros meigallos, cheiro dos mortos, tronos e raios.

Oubeo do can pregon da morte, fouciño do sátiro e pe do coello.

Pecadora lingua da mala muller casada cun home vello.

Averno de Satán e Belcebú, lume dos cadavres ardentes, corpos mutilados dos indecentes, peidos dos infernales cus, muxido da mar embravescida.

Barriga inútil da muller solteira, falar dos gatos que andan a xaneira, guedella porra da cabra mal parida.

Con este fol levantarei as chamas deste lume que asemella ao do inferno, e fuxirán as bruxas a cabalo das súas escobas, indose bañar na praia das areas gordas.

¡Oide, oide! os ruxidos que dan as que non poden deixar de queimarse no agoardente, quedando asi purificadas.

E cando este brebaxe baixe polas nosas gorxas, quedaremos libres dos males da nosa ialma e de todo embruxamento.

Forzas do ar, terra, mar e lume, a vos fago esta chamada: si e verdade que tendes mais poder que a humana xente, eiqui e agora, facede cos espritos dos amigos que estan fora, participen con nos desta queimada.


Conjurament de la queimada (trad. catalana de Xavier Sierra)

Mussols, òlibes, gripaus i bruixes

Dimonis, follets i dimonis, esperits dels camps nevats.

Corbs, salamandres i bruixes, fetillaments de les curanderes.

Podrides canyes foradades, llar de cucs i de bitxos.

Foc de les ànimes en pena, mal d'ull, negres embruixaments, pudor dels morts, llamps i trons.

Udolar del gos, anunciant la mort; musell del sàtir i peu del conill.

Pecadora llengua de la mala dona casada amb un home vell.

Infern de Satanàs i Belcebú, foc dels cadàvers en flames, cossos mutilats dels indecents, pets dels culs infernals, bram de la mar embravida.

Ventre inútil de la dona soltera, miol de ls gats en zel, pèl dolent i brut de la cabra mal parida.

Amb aquest cossi aixecaré les flames d'aquest foc que s'assembla al de l'infern, i fugiran les bruixes a cavall de les seves escombres, anant-se a banyar a la platja de sorra gruixuda.

Sentiu, sentiu!, sentiu els brams que donen les que no poden deixar de cremar-se en l'aiguardent, quedant així purificades.

i quan aquest beuratge baixi per les nostres goles, restarem lliures dels mals de la nostra ànima i de tot embruixament.

Forces de l'aire, terra, mar i foc, a vosaltres dirigeixo el meu crit: si és veritat que teniu més poder que la humana gent, aquí i ara, feu que els esperits dels amics que están fora, participin amb nosaltres d'aquesta queimada.