Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santiago. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santiago. Mostrar tots els missatges

dimecres, 9 de juny del 2010 | | 0 comentaris

Colegiata del Sar


La Colegiata de Santa María del Sar està als afores de la ciutat de Santiago. Va ser fundada en 1136, en temps de Diego Xelmírez, com la primera comunitat de canonges regulars de Sant Agustí, a Galícia




La inclinació de les naus de
la colegiata del Sar és evident
(Foto: X. Sierra)


L'edifici es va començar a construïr al segon quart del s. XIII. Va iniciar-se pels absis de la capçalera, i s'aprecia l'influència del taller de la catedral de Santiago.

És un edifici important, amb tres naus rematades en capçalera tripartita de gran bellesa, gràcies a l'equilibri aconseguit entre les formes de l'absis poligonal amb finestres i columnes i les carteles (canecillos) esculpits als absis laterals.

La façana occidental es molt austera i el mur nord està gairebé cobert pels enormes arbotants que es van haver de fer en época posterior per a evitar l'ensulsiada de l'edifici, ja que les parets estàn molt tortes.

Malgrat tot, es conserva la porta nord, austera i elegant, amb arquivoltes de mig punt sobre columnes.

A l'interior el que crida més l'atenció és l'acusada desviació dels arcs i dels pilars cap a l'exterior, possiblement per un moviment de terres ocasionades per les filtracions del riu Sar.

El claustre conserva un ala d'estil romànic també alterat per contraforts. Els seus arcs destaquen per una exhuberant decoració de motius florals i geomètrics. Va ser construït pel taller del mestre Mateo a finals del s.XII o principis del s.XIII.

dimecres, 5 de maig del 2010 | | 3 comentaris

D. Gaiferos












Imatge de Santiago. Altar Major de la Catedral de Santiago

ROMANCE DE DON GAIFEROS

I onde vai aquil romeiro,
meu romeiro a donde irá,
camiño de Compostela,
non sei se alí chegará.
Os pés leva cheos de sangue,
xa non pode máis andar,
malpocado, probe vello,
non sei se alí chegará.
Ten longas e brancas barbas,
ollos de doce mirar,
ollos gazos leonados,
verdes como a auga do mar.
“I onde ides meu romeiro,
onde queredes chegar?”

“Camiño de Compostela
donde teño o meu fogar.”

“Compostela é miña terra,
deixeina sete anos hai,
relucinte en sete soles,
brilante como un altar.
Cóllase a min meu velliño,
vamos xuntos camiñar,
eu son trobeiro das trobas
da Virxe de Bonaval
.”
“I eu chámome don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
se agora non teño forzas,
meu Santiago mas dará
.”
Chegaron a Compostela,
foron á Catedral,
Ai, desta maneira falou
Gaiferos de Mormaltán:
“Gracias meu señor Santiago,
aos vosos pés me tes xa,
si queres tirarme a vida,
pódesma señor tirar,
porque morrerei contento
nesta santa Catedral
.”
E o vello das brancas barbas
caíu tendido no chan,
Pechou os seus ollos verdes,
verdes como a auga do mar.
O bispo que esto oíu,
alí o mandou enterrar
E así morreu señores,
Gaiferos de Mormaltán.
Iste é un dos moitos miragres
que Santiago Apóstol fai.












Peregrins al Monte do Gozo
Gregorio Español (s.XVI)
Museu de la Catedral de Santiago



Versió catalana (Xavier Sierra)

I a on va aquell romeu,
el meu romeu a on va,
camí va de Compostel·la,
no sé si allà arribarà.
Els peus porta plens de sang,
i ja no pot caminar,
desventurat, pobre vell,
no sé si allà arribarà
Té la barba llargua i blanca
i ulls de dolç mirar,
ulls clars i ametllats,
verds com l'aigua del mar.
“I a on aneu mon romeu,
i a on voleu arribar?”
“Camí de Compostel·la
on jo tinc la meva llar”.
“Compostel·la és la meva terra,
me'n vaig anar fa set anys,
que brillava com set sols,
i lluïa com un altar.
Agafi's a mí, vellet meu,
anem junts a caminar,
jo sóc trovador de les troves
de la Verge de Bonaval
.”
“I jo em dic don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
i si ara no tinc forces
el meu Santiago me les donarà
.”
Van arribar a Compostel·la,
i van anar a la Catedral,
Ai, i així va parlar llavors
Gaiferos de Mormaltán:
“Gràcies meu senyor Santiago,
als vostres peus em tens ja,
si vols llevar-me la vida
la pots, meu senyor, manllevar,
què jo moriré content
a la teva santa Catedral
”
I el vell de la barba blanca
va caure a terra estirat,
Va tancar els seus ulls verds
verds com l'aigua del mar.
El bisbe que això va sentir
allà el féu enterrar
I així va morir senyors,
Gaiferos de Mormaltán.
Aquest és un dels molts miracles
que Santiago Apòstol fa.

dimarts, 9 de març del 2010 | | 0 comentaris

Santiago versus Priscil·lià

Urna de plata de la cripta de Compostel·la. Obra de José Losada , Eduardo Rey i Ricardo Martínez (1886)


Des de fa temps s'ha plantejat la pregunta de que conté el sarcòfag de Compostel·la. les restes de l'Apòstol o les de Priscil·lià?

No crec que ningú estigui en condicions de contestar realment això, però abans de tot cal sentar una premisa prèvia. Aquesta pregunta és una qüestió clarament positivista, d'un sistema de pensament que només busca comprovar aspectes concrets i materials. Per la fe (qualsevol fe), aquesta pregunta no té cap sentit. El creient no necessita proves, ni seguretats materials. La fe està per sobre de tot això. Es creu en una presència, independentment de que hi sigui o no present un determinat cadàver. Aquest és el sentit dels cenotafis (sepultures mítiques, sense cap contingut concret, que són venerades per que commemoren tal o qual personalitat. Els faraons del Regne Antic d'Egipte, per sistema, s'enterraven a Saqqara i a Abydos al mateix temps. A ningú se li escapa que les despulles mortals no podien estar a totes dues tombes. Com a màxim a una o a una altra. I malgrat tot eren venerades amb idèntica devoció a totes dues. El mateix passa amb les tombes apostòliques. La tomba de Sant Pere, al Vaticà (descoberta el 1952 és poc més que un fragment a on es pot llegir, en grec: Petros eni (Aquí està Pere) I per qui creu, així és. La tomba de Sant Pau descoberta fa dos anys a S. Paolo fuori le mura no ha obtingut el permís papal per ser oberta. No sigui cas que no hi hagi res... Però això no minva la seva importància pels creients.

Inscripció de la tomba de Sant Pere, a les catacumbes vaticanes: PETROS ENI (Pere està aquí)


La llegenda de Santiago no és - si la mirem des del punt de vista positivista - gaire versemblant. Per una banda, no hi han proves fefaents de que Sant Jaume vingués a Hispània a predicar (com tampoc es pot demostrar que Sant Pau vingués a Tarragona) En canvi, sabem que Santiago va ser decapitat a Jerusalem en temps d'Herodes Antipas (sobre l'any 42-44 dC) essent el primer apòstol que va ser martiritzat.

Martiri de Sant Jaume. Capella de Santiago. Catedral de Segòvia (Foto: X.Sierra)


El viatge des de Jaffa (d'on la tradició fa sortir la barca que transportava el cos del màrtir) fins a Iria Flàvia és considerable. Alguns autors decimonònics fins i tot discutien si havia trigat una setmana (??!!) o més. Les aventures de la translació del cos amb una carreta de bous i del paper de la misteriosa reina Lupa encara afegeixen més de epopeia mítica que de realitat a la narració. A més aquesta història va ser construïda a posteriori, és a dir, un cop que es va descobrir la estranya tomba a Compostel·la.

Tota la mística que es va desencadenar després, la de les peregrinacions al Finis terrae, guiats per un camí de lluminàries celestials, la via Làctia, fan pensar més en un culte preexistent d'origen probablement pre-romà. El culte que practicaven els castrexos i més tard els propis romans (Ara solis) adorant a un sol que cada vespre era engolit per un mar sense fi suggereix rituals ancestrals i màgics.

De totes maneres de qui més s'ha parlat és de Priscil·lià, autèntic protomàrtir de l'heterodòxia. Com Santiago, va predicar la seva doctrina, defentsant-la davant dels seus detractors en diversos Concilis. Com Santiago, va ser detingut, jutjat i decapitat pel poder civil. Com Santiago, per fi, els seus deixebles van recollir les seves despulles i les van portar a la Gallaecia a un indret secret. El viatge del cos de Priscil·lià des de Trèveris a la Gallaecia (pel que després seria el camí de Santiago) és més factible, tot i que els defensors d'aquesta teoria no poden desfer-se d'un cert tuf anticlerical i provocador. La tomba galaica de Priscil·lià no es coneix amb certesa, i hi han diverses hipòtesis al respecte (alguns com el bisbe Guerra Campos intenten localitzar-la a Os Màrtores, a prop de Lugo, potser per allunyar l'afirmació de que està a la Catedral de Compostel·la)

El paral·lelisme entre ambdues històries (separades per tres segles i mig) és realment curiós.

El culte de Priscil·lià va tenir un gran seguiment a la Gallaecia. Darrera la Catedral (a on hi ha la Porta Santa) hi ha la Plaça de la Quintana, que es divideix en Quintana dos vivos e Quintana dos mortos. El nom de Quintana dos mortos suggereix l'existència d'un gran cementiri (com per altre banda és habitual a les esglèsies gallegues) Algú ha suggerir que allà hi podrien estar enterrats un gran número de seguidors d'una determinada creència. Priscil·lianistes? Per cert que hi ha qui pensa que l'etimologia de Compostel·la podria derivar de Compositum tellus (terra de cementiri)

El gran seguiment que va tenir Priscil·lià a Galícia i el fet de que perdurés durant segles, sincretitzant-se amb rituals preexistents i identificant-se amb la mateixa ànima gallega fan versemblable la hipòtesi de que la tomba de Compostel·la podria correspondre més al bisbe que a l'apòstol.

Però per damunt de tot l'autenticitat de la tomba està en entredit, ja que les restes allà contingudes van desaparèixer durant molts anys. En efecte, el arquebisbe Juan de Sanclemente, el 1589, tement els atacs del pirata anglès Drake va decidir amagar el cos (o els cossos, ja que són tres) de la Tomba. En 1602, va morir l'Arquebisbe sense revelar el secret de la tomba, i es va ignorar a on estaven els cossos fins que en 1879 el Cardenal Payà i el canonge i historiador Antonio López Ferreiro van retrobar la urna a sota de l'altar major, cosa que va ser proclamada pel papa Lleó XIII en 1884.

Xavier Sierra

BIBLIOGRAFIA

Chao, R. Prisciliano de Compostela. Seix Barral. Barcelona, 1999.

Olivares Guillem. Prisciliano a través del tiempo. Historia de los estudios sobre priscilianismo. Fundación Pedro Barrié de la Maza, 2004.

Fernández Conde. Prisciliano y el priscilianismo. Historiografía y realidad. Ed. Trea. Gijón, 2007

dilluns, 8 de març del 2010 | | 2 comentaris

La iconografia jacobea

De tots els apòstols probablement és Sant Jaume el que és representat amb més varietat d'iconografia, de la mateixa manera que hi ha diversitat de noms per a anomenar-lo.

Efectivament Sant Jaume és anomenat de diverses maneres. El nom deriva de l'hebreu Ya'akov (יַעֲקֹב). De Jacob va derivar Jacobus, Jacome o Jacme (Jaume) i també Iagus, o Yago: Sant-iagus (Santiago).. Etimològicament el seu nom significa el segon de dos bessons o el que suplanta i a alguns passatges de l'Evangeli es cita com el germà de Jesús, tot i que l'Esglèsia Catòlica no accepta aquesta afirmació. Una altre variant més llunyana del nom és Diego, que hauria arribat a formar-se a partir de San-Tiago, que donaria Tiago i més tard, Diego.
























Santiago matamoros, a la catedral compostel·lana. La correcció política actual fa recomanable posar un gran ram de flors que impedeix veure els moros ferits o decapitats, als peus del cavall.(Foto: X.Sierra)
























Una reinterpretació curiosa de l'advocació de Santiago matamoros: Santiago mataespanyols, una obra anti-colonialista d'orfebreria de Cuzco (Perú) s.XIX. Museo das peregrinacións. Santiago de Compostel·la (Foto: X.Sierra)

Iconogràficament es pot representar com a apòstol (sovint portant els seus símbols que descriutrem més avall); com a pelegrí, com a cavaller, en la seva advocació de Santiago matamoros; com a figura de poder (sedent i coronat)

Escultura de Santiago coronat. Granit policromat (s.XIII) Museo das peregrinacións. Santiago de Compostel·la (Foto: X. Sierra)














També se'l pot representar en qualsevol dels capítols de la seva llegenda: decapitació a Jerusalem, transport a la Gallaecia en una barqueta, traslació del seu cos en una carreta de bous, o bé amb un sarcòfag sobre el que baixa un estel (Compostel·la)

Els deixebles de Santiago porten el seu cos a Gallaecia en una barca. Altar de Sant Jaume. Pistoia. Leopoldo de S. Giovanni (1367-1371)




Els seus símbols també són múltiples:

* El més comú és una vieira o petxina de pelegrí. La vieira (Pecten jacobaeus) havia sigut usat com a símbol per la deessa Venus (Afrodita) que havia nascut de l'escuma del mar i dels testicles de Urà (Cronos) Moltes vegades se la representa emergint d'una vieira (com al famós Naixement de Venus de Botticelli) La vieira va simbolitzar durant molt de temps a Venus, i per extensió la sensualitat i l'amor. De Venus va derivar el nom de venera o, en gallec, vieira amb el que es coneix aquest mol·lusc.


















Venus emergint entre vieires. Pergamonmuseum. Berlin (Foto: X. Sierra)


Patera hel·lenística amb forma de vieira amb un pop a sobre (500 aC circa). Altes Museum. Berlin. (Foto: X.Sierra)


















Com que és freqüent a les costes gallegues, molts pelegrins a Santiago (que sovint arriben després a Finisterre) les collien i se les emportaven com a prova d'haver acabat el seu pelegrinatge. Encara avui el certificat de pelegrí rep el nom de venera. La vinculació entre la vieira i Sant Jaume ha estat tal que la majoria dels idiomes en fan referència (Francès, coquille Saint Jacques; català, petxina de pelegrí; italià, conchiglia dei pellegrini; holandès,jakobsschelp...)
















La vieira, simbol jacobeu per excel·lència, omnipresent a tota Galícia. Aquí a un dels carrers de Santiago.(Foto: X.Sierra)

* També s'usen altres símbols dels peregrins, com la carbassa, el bordó (bastó), l'esclavina o el barret. Aquest darrer sovint presenta la seva part del davant girada.

* La creu de Santiago també és molt usada. Deriva de la creu de l'ordre militar de Santiago i consisteix en una espasa transformada en creu. Era un important distintiu nobiliari i molts personatges del s. XVII la lluïen amb orgull (Quevedo, Velázquez..) Un dels privilegis dels canonges de la Seu de Compostel·la és portar la creu de Santiago brodada en color vermell a sobre de la seva capa negra.

La creu de Santiago, un altre símbol usat molt habitualment

* L'estrella de vuit puntes. És present en molts punts de la basílica compostel·lana. Tot i que en principi simbolitza l'estel que va baixar damunt del sarcòfag, no hi manca qui la interpreta com un símbol arrià o priscil·lianista reaprofitat (Ramon Chaos, Prisciliano de Compostela)

A part de Santiago, també es poden representar personatges del seu cicle mític, com la seva mare, Sta. Maria Salomé, que gaudeix d'un important culte a Compostel·la, amb diverses imatges i una esglèsia; els seus principals deixebles Atanasi i Teodosi que moltes vegades acompanyen a l'Apòstol, sovint vestits de peregrins, la Verge del Pilar, etc..

La cerca de variacions en la llegenda de Santiago arriba a límits insospitats. Així un dels apòstols que tenia en comú el nom amb Sant Jaume, l'anomenat Santiago el menor o Santiago Alfeu, també rep culte a Compostel·la. La seva imatge és treta en processó cada vegada que s'usa el botafumeiro, acompanyant a un grup de músics específics anomenats xirimies. El relicari amb les relíquies de Santiago Alfeu té una rica esclavina de pedres precioses, entre les que es pot trobar alguns camafeus romans.

Xavier Sierra

Relicari de Santiago Alfeu. Conté el crani de Santiago el menor i va arribar des de Jerusalem via Braga. Dª Urraca la va regalar al bisbe Xelmírez. Catedral de Santiago. (Foto: X.Sierra)

diumenge, 7 de març del 2010 | | 0 comentaris

Context del mite de Santiago

Deixant de banda, de moment el que a Compostel·la hi haguèssin hagut cultes pre-existents (bé siguin pre-romans o priscil·lianistes) hi han alguns fets que cal tenir en compte per contextualitzar aquest fet.

Mapa de la Península Ibèrica l'any 800.


1. Els regnes cristians del noroest peninsular, havien quedat arraconats i mal comunicats per la presència musulmana, que era hegemònica al conjunt de la península. Durant el regnat d'Alfonso II havien arribat a Galícia-Astúries molts refugiats i emigrants mossàrabs procedents de la Hispània musulmana, amb certes diferències culturals amb els cristians de la Gallaecia. Els calia una unificació i presa de consciència col·lectiva enfront de l'Islam. Un mite cristià de protecció sobrenatural es podia ajudar a complir aquest objectiu.

Santiago matamoros, a la batalla de Clavijo. Museo das Peregrinacións. Santiago de Compostel·la (Foto: X.Sierra)


2. La seu primada d'Hispània havia quedat a Toledo, a terra musulmana. Els mossàrabs que havien quedat en aquell territori eren partidaris de contemporaneitzar amb l'Islam que els permetia seguir practicant la religió cristiana. No tenien doncs, ganes d'enfrontar-se ni de fer distincions amb els seus conciutadans musulmans. Calia doncs una altra seu episcopal a l'Hispània cristiana que fes aquesta funció.

Imatge coneguda com "Sant Carlemany", Museu de la catedral de Girona.

3. Més enllà dels Pirineus, Carlemany estava convertint-se en el capdavanter únic de tota la cristiandat occidental (amb la benedicció del Papa de Roma). Però l'Imperi carolingi (que, recordem, incloïa també la Marca Hispanica, és a dir, els comtats catalans cristians) era llunyà i tenia una situació molt diferent del Regne de Galícia, atrapat entre l'Islam i el mar. Calia un altre centre cristià propi i autònom.

4. Les lluites senyorials internes de Galícia es dirimien entre els sectors laic i l'eclesiàstic. L'aparició d'un mite amb arrels religioses ajudaria a dirimir la competència a favor de l'Esglèsia. Els bisbes eren aliats de la monarquia, ajudant a crear així una autèntica vertebració de l'Estat.

Xavier Sierra

Mig diner de velló de la ceca compostel·lana encunyat en temps de Fernando II de Lleó. Representa la Translació en barca del cos de l'apòstol Sant Jaume. Museu das Peregrinacións, Santiago de Compostel·la (Foto: X:Sierra)

dissabte, 6 de març del 2010 | | 0 comentaris

Invenció de la tomba de Santiago

L'any 813 va tenir lloc un fet que va ser cabdal a la història de Galícia i que va originar les peregrinacions a Santiago que van ser un dels fenomens vertebradors d'Europa: El descobriment del sepulcre de Santiago

Deixant de banda, de moment el que a Compostel·la hi haguèssin hagut cultes pre-existents (bé siguin pre-romans o priscil·lianistes) hi han alguns fets que cal tenir en compte per contextualitzar aquest fet.

Mapamundi amb les suposades misions apostòliques dels apòstols per tot el món. Beat de Lièbana (atr.) Explanatio in Apocalypsis.(1086) Pergamí. Arxiu de la Catedral de Burgo de Osma.

Des del s. VII s'havia popularitzat la llegenda de que l'apòstol Sant Jaume havia evangelitzat Hispània. Diversos autors (com Sant Isidor de Sevilla o el Beat de Lièbana) havien recollit aquesta creència, mentre que molts bisbes hispans no li van concedir cap crèdit.

L'any 813, un ermità anomenat Paio (o Pelayo) va veure unes llums que baixaven del cel a un bosc anomenat Libredón. Creien que era una estrella que baixava del cel ho va comunicar al bisbe d'Iria Flàvia (a prop de Padrón), Teodomir. El bisbe va anar al lloc indicat i van descobrir enmig de l'espessura del bosc les restes d'una capella a on estava una tomba que van interpretar com la tomba de l'apòstol Sant Jaume (Sant Iago)

Degollament de Sant Jaume i del seu deixeble Josíes a Jerusalem. Pistoia. Altar de Sant Jaume. Leopoldo di S. Giovanni (1367-1371)

Ràpidament va tenir lloc la construcció de la llegenda. Sant Iago havia vingut a la Gallaecia a cristianitzar aquestes terres. Quan va passar per Cesaraugusta (Saragossa) va dormir-se i se li va aparèixer en somnis la Mare de Déu a sobre una columna (la Mare de Déu del Pilar, que curiosament estava dalt d'una columna i no d'un pilar). Un cop complida la seva missió evangèlica, Jaume va retornar a Jerusalem on havia encapçalat una de les faccions cristianes pro-jueves. Va ser detingut i martiritzat i decapitat pel rei Herodes Antipas (44 dC circa).

Però els seus deixebles van recollir les seves despulles i van decidir enterrar-lo a prop del Finisterrae entre els galaics que ell havia cristianitzat. Així que el van portar en una barqueta i navegant van arribar miraculosament a les costes de la Gallaecia, precisament a Iria Flavia, a prop de Padrón, a on van desembarcar (i a on es conserva una estela que la tradició associa amb l'arribada del cos).

La llegenda diu que els deixebles de Santiago, en arribar a Padrón, van lligar la barca que transportava el cos de Santiago a aquesta pedra. Com es pot veure es tracta d'una estela romana.










A Padrón l'estava esperant una reina mítica cèltica, la reina Lupa. Van recollir les seves restes i els van portar en una carreta de bous fins que els bous ja no van volguer caminar més. Llavors, considerant això una senyal del cel, van enterrar el cos allà mateix, i el seu sepulcre va romandre secret per quasi 8 segles.


















Translació del cos de l'apòstol Santiago des de Padrón. Capella de Santiago. Catedral de Segòvia. (Foto: X.Sierra)

Teodomir i Paio havien trobat la tomba de forma no menys miraculosa, gràcies a les estrelles que baixaven del cel per indicar el lloc on reposava la preuada relíquia. Per això van denominar el lloc com el camp de les estrelles, Campus stellae (Compostel·la)

Teodomir, amb el suport d'Alfonso II, que va visitar el lloc (convertint-se així en el primer pelegrí) va traslladar la seva seu episcopal a Santiago de Compostel·la, que des de llavors es va convertir en la capital religiosa de Galícia i en el nou far de la cristiandat a Occident. Poc després començarien les peregrinacions des de tots els països cristians, que van donar lloc al Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume i que van ser un element trascendent a l'Edat Mitjana.


















Tomba del bisbe Teodomir, a la Catedral de Santiago de Compostel·la

Però poc després el mite de Santiago va prendre una dimensió política encara més forta. Durant el regnat de Ramiro I va tenir lloc la batalla de Clavijo. La nit abans de la batalla, el rei va declarar haver tingut un somni: l'apòstol Santiago, muntat en un cavall blanc, se li va aparèixer i va combatre personalment contra els musulmans encapçalant i protegint les tropes cristianes. El resultat de la batalla va ser favorable als cristians i el mite de Santiago Matamoros es va escampar arreu. Des de llavors el crit de guerra dels cristians va ser el famós Santiago y cierra España!
Santiago matamoros a la batalla de Clavijo. Anònim (s.XVII-XVIII) Museo das peregrinacións. Santiago de Compostel·la.













No era la primera vegada que mites de protecció sobrenatural es feien servir com a incentiu bèl·lic. Recordem el somni de Constantí, a la batalla del pont Milvi. També diversos sants havien encapçalat la lluita de cristians contra l'Islam: San Millan de la Cogolla, a la Rioja o Sant Pau a Malta també són sants matamoros, si bé menys famosos. El mateix Sant Jordi de catalans i aragonesos (sant per altra banda inexistent) també complia la mateixa funció (recordem que el crit Sant Jordi! era juntament amb el Desperta Ferro o el d'Aragó, Aragó, els crits bèl·lics dels despietats almogàvars) Però el cas és que de tots els mites bèl·lics cristians contra l'Islam, el de Santiago és el que va arribar a tenir un ressó més ample.

A tot això es va unir el fet de les peregrinacions, promocionades pel Còdex Calixtinus i els monjos de Cluny. Les peregrinacions no són un fet exclussivament cristià. De fet, la peregrinació musulmana a la Meca és un dels cinc pilars de l'Islam, i són conegudes altres peregrinacions a llocs sagrats a totes les religions. La peregrinació és una pràctica que a la vegada que reafirma les creencies de l'individu, uneix als que comparteixen la mateixa fe, com si d'un ciment es tractés. Això és el que va passar amb el camí de Santiago: els cristians de tots els països d'Europa es van trobar compartint la fe i creant llaços de solidaritat amb els hispans amenaçats d'aprop pel poder musulmà del Califat de Còrdova.


















Actual sarcòfag de plata de Santiago, a la cripta de la catedral compostel·lana (Foto: X.Sierra)

Després de la Resurrecció i Ascensió de Jesús al cel, i de l'Assumpció de Maria en cos i ànima, la màxima relíquia del cristianisme (en un temps que les relíquies eren elements importantíssims de la fe) era la tomba d'un apòstol. Però no es tenia constància de la tomba de cap apòstol a tota la cristiandat (la pretesa tomba de Sant Pere, al Vaticà, tot i que es creia per tradició que estava a Roma, no es va descobrir fins els anys 50 del s.XX; i la de Sant Pau, a S.Pau extramurs, també a Roma, fa 2 anys). O sigui que la màxima relíquia del cristianisme era la tomba de Santiago, a Galícia. La seu episcopal compostel·lana va anar acumulant així privilegis i indulgències, fins que va arribar un moment que tenia més privilegis que la pròpia Roma (d'aquí ve el refrany "Revolver Roma con Santiago") L'Esglèsia cristiana, amb el seu nou far d'Occident recollia la tradició romana i la cèltica per deturar l'embranzida de l'Islam.

Xavier Sierra