Invenció de la tomba de Santiago

L'any 813 va tenir lloc un fet que va ser cabdal a la història de Galícia i que va originar les peregrinacions a Santiago que van ser un dels fenomens vertebradors d'Europa: El descobriment del sepulcre de Santiago

Deixant de banda, de moment el que a Compostel·la hi haguèssin hagut cultes pre-existents (bé siguin pre-romans o priscil·lianistes) hi han alguns fets que cal tenir en compte per contextualitzar aquest fet.

Mapamundi amb les suposades misions apostòliques dels apòstols per tot el món. Beat de Lièbana (atr.) Explanatio in Apocalypsis.(1086) Pergamí. Arxiu de la Catedral de Burgo de Osma.

Des del s. VII s'havia popularitzat la llegenda de que l'apòstol Sant Jaume havia evangelitzat Hispània. Diversos autors (com Sant Isidor de Sevilla o el Beat de Lièbana) havien recollit aquesta creència, mentre que molts bisbes hispans no li van concedir cap crèdit.

L'any 813, un ermità anomenat Paio (o Pelayo) va veure unes llums que baixaven del cel a un bosc anomenat Libredón. Creien que era una estrella que baixava del cel ho va comunicar al bisbe d'Iria Flàvia (a prop de Padrón), Teodomir. El bisbe va anar al lloc indicat i van descobrir enmig de l'espessura del bosc les restes d'una capella a on estava una tomba que van interpretar com la tomba de l'apòstol Sant Jaume (Sant Iago)

Degollament de Sant Jaume i del seu deixeble Josíes a Jerusalem. Pistoia. Altar de Sant Jaume. Leopoldo di S. Giovanni (1367-1371)

Ràpidament va tenir lloc la construcció de la llegenda. Sant Iago havia vingut a la Gallaecia a cristianitzar aquestes terres. Quan va passar per Cesaraugusta (Saragossa) va dormir-se i se li va aparèixer en somnis la Mare de Déu a sobre una columna (la Mare de Déu del Pilar, que curiosament estava dalt d'una columna i no d'un pilar). Un cop complida la seva missió evangèlica, Jaume va retornar a Jerusalem on havia encapçalat una de les faccions cristianes pro-jueves. Va ser detingut i martiritzat i decapitat pel rei Herodes Antipas (44 dC circa).

Però els seus deixebles van recollir les seves despulles i van decidir enterrar-lo a prop del Finisterrae entre els galaics que ell havia cristianitzat. Així que el van portar en una barqueta i navegant van arribar miraculosament a les costes de la Gallaecia, precisament a Iria Flavia, a prop de Padrón, a on van desembarcar (i a on es conserva una estela que la tradició associa amb l'arribada del cos).

La llegenda diu que els deixebles de Santiago, en arribar a Padrón, van lligar la barca que transportava el cos de Santiago a aquesta pedra. Com es pot veure es tracta d'una estela romana.

A Padrón l'estava esperant una reina mítica cèltica, la reina Lupa. Van recollir les seves restes i els van portar en una carreta de bous fins que els bous ja no van volguer caminar més. Llavors, considerant això una senyal del cel, van enterrar el cos allà mateix, i el seu sepulcre va romandre secret per quasi 8 segles.

Translació del cos de l'apòstol Santiago des de Padrón. Capella de Santiago. Catedral de Segòvia. (Foto: X.Sierra)

Teodomir i Paio havien trobat la tomba de forma no menys miraculosa, gràcies a les estrelles que baixaven del cel per indicar el lloc on reposava la preuada relíquia. Per això van denominar el lloc com el camp de les estrelles, Campus stellae (Compostel·la)

Teodomir, amb el suport d'Alfonso II, que va visitar el lloc (convertint-se així en el primer pelegrí) va traslladar la seva seu episcopal a Santiago de Compostel·la, que des de llavors es va convertir en la capital religiosa de Galícia i en el nou far de la cristiandat a Occident. Poc després començarien les peregrinacions des de tots els països cristians, que van donar lloc al Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume i que van ser un element trascendent a l'Edat Mitjana.

Tomba del bisbe Teodomir, a la Catedral de Santiago de Compostel·la

Però poc després el mite de Santiago va prendre una dimensió política encara més forta. Durant el regnat de Ramiro I va tenir lloc la batalla de Clavijo. La nit abans de la batalla, el rei va declarar haver tingut un somni: l'apòstol Santiago, muntat en un cavall blanc, se li va aparèixer i va combatre personalment contra els musulmans encapçalant i protegint les tropes cristianes. El resultat de la batalla va ser favorable als cristians i el mite de Santiago Matamoros es va escampar arreu. Des de llavors el crit de guerra dels cristians va ser el famós Santiago y cierra España!

Santiago matamoros a la batalla de Clavijo. Anònim (s.XVII-XVIII) Museo das peregrinacións. Santiago de Compostel·la.

No era la primera vegada que mites de protecció sobrenatural es feien servir com a incentiu bèl·lic. Recordem el somni de Constantí, a la batalla del pont Milvi. També diversos sants havien encapçalat la lluita de cristians contra l'Islam: San Millan de la Cogolla, a la Rioja o Sant Pau a Malta també són sants matamoros, si bé menys famosos. El mateix Sant Jordi de catalans i aragonesos (sant per altra banda inexistent) també complia la mateixa funció (recordem que el crit Sant Jordi! era juntament amb el Desperta Ferro o el d'Aragó, Aragó, els crits bèl·lics dels despietats almogàvars) Però el cas és que de tots els mites bèl·lics cristians contra l'Islam, el de Santiago és el que va arribar a tenir un ressó més ample.

A tot això es va unir el fet de les peregrinacions, promocionades pel Còdex Calixtinus i els monjos de Cluny. Les peregrinacions no són un fet exclussivament cristià. De fet, la peregrinació musulmana a la Meca és un dels cinc pilars de l'Islam, i són conegudes altres peregrinacions a llocs sagrats a totes les religions. La peregrinació és una pràctica que a la vegada que reafirma les creencies de l'individu, uneix als que comparteixen la mateixa fe, com si d'un ciment es tractés. Això és el que va passar amb el camí de Santiago: els cristians de tots els països d'Europa es van trobar compartint la fe i creant llaços de solidaritat amb els hispans amenaçats d'aprop pel poder musulmà del Califat de Còrdova.

Actual sarcòfag de plata de Santiago, a la cripta de la catedral compostel·lana (Foto: X.Sierra)

Després de la Resurrecció i Ascensió de Jesús al cel, i de l'Assumpció de Maria en cos i ànima, la màxima relíquia del cristianisme (en un temps que les relíquies eren elements importantíssims de la fe) era la tomba d'un apòstol. Però no es tenia constància de la tomba de cap apòstol a tota la cristiandat (la pretesa tomba de Sant Pere, al Vaticà, tot i que es creia per tradició que estava a Roma, no es va descobrir fins els anys 50 del s.XX; i la de Sant Pau, a S.Pau extramurs, també a Roma, fa 2 anys). O sigui que la màxima relíquia del cristianisme era la tomba de Santiago, a Galícia. La seu episcopal compostel·lana va anar acumulant així privilegis i indulgències, fins que va arribar un moment que tenia més privilegis que la pròpia Roma (d'aquí ve el refrany "Revolver Roma con Santiago") L'Esglèsia cristiana, amb el seu nou far d'Occident recollia la tradició romana i la cèltica per deturar l'embranzida de l'Islam.

Xavier Sierra