A principis del s.XV una Galicia empobrida i delmada per pestes i malvestats seguia sotmesa a un pesat i anacrònic règim feudal. El gran poder i els abusos de la noblesa i l'alt clergat (bisbes i abats) començaven a ser no només opressiu pel poble (sotmés al bandolerisme senyorial i a una desmesurada pressió fiscal) sinò que començava a ser també una molèstia per a la Corona.
El malestar era creixent a les ciutats, que havien vist desaparèixer les seves cartes franques i havien retornat al règim feudal en el que es pot anomenar Segona Feudalització de Galícia. Això va conduïr aviat a revoltes en diferents ciutats (Compostela 1422, Ourense 1419, Tui 1434,...) Aviat també es van revoltar els pagesos. Primer amb la Irmandade Fusquenlla, en contra sobre tot dels senyors episcopals, i una mica més tard, la Grande Guerra Irmandiña.
Irmandade Fusquenlla
La Irmandade Fusquenlla es va formar l'any 1431, a ls terres del senyor d'Andrade, per l'extrema duresa amb la que Nuno Freire de Andrade, o Malo, tractava als seus vassalls. La revolta es va iniciar a les comarques de Pontedeume i Betanzos i es va anar escampant pels bisbats de Lugo i Mondoñedo arribant fins i tot al arquebisbat de Santiago. El seu líder era Roi Xordo, un membre de la baixa noblesa de les terres d'Andrade (A Coruña o Ferrol). Va dirigir un exèrcit de 3000 homes de la Irmandade Fusquenlla i va prendre el castell de Moeche, i altres fortaleses fins que va morir en combat (1437).
Gran Guerra Irmandiña
Els castells van ser un dels objectius militars dels Irmandiños Castell
de Pambre (Foto: X.Sierra)
Sotmesa l'Irmandade, el malestar va seguir entre els camperols. Les males collites i les pestes s'afegien a una pressió fiscal cada cop més feixuga. Els abusos i la cobdícia de la noblesa trastamara eren constants. Ja no eren només els impostos, arbitaris i excessius. Els mateixos senyors organitzaven robatoris, saquejaven el bestiar o els conreus, segrestaven a llauradors rics per cobrar rescat, violaven a les seves dones i filles. Per sortir al camp calia organitzar grups de pagesos armats. Aquestes pràctiques delictives van arribar a ser un costum, tan habitual que gairebé era ja una pràctica legal. De fet, els pagesos estaven totalment indefensos. A qui recòrrer?. Els mateixos que havien de vetllar per la justícia eren els bandolers. Aquesta anarquia social garantia la total impunitat i era la causa de la ràbia i la impotència del poble contra els nobles i bisbes, que s'havien convertit en els seus botxins.
Els pagesos van intentar organitzar-se, i no va ser gaire difícil conseguir del rei permís per crear les germandats, que equivalía a donar armes al poble per defensar-se. Es va començar a gestar una Irmandade Xeral . Afonso de Lanzós i alguns municipis (A Coruña, Betanzos, Ferrol, Lugo) van ser els motors inicials del moviment. El poble baix es va unir, i es va posar en peu de guerra per lliurar-se de la vergonya a la que estava sotmés. Va començar així la rebel·lió dels serfs (amb cert paral·lelisme a la Guerra dels Remences a Catalunya). Camperols, petits burgesos, alguns membres de la baixa noblesa i del baix clergat van constituïr les Irmandades i al crit de "Deus Fratesque Gallaeciae" (Déu i els germans gallecs) protagonitzen la primera revolta anti-nobiliària a Galicia.
Al principi els irmandiños van demanar dels nobles un canvi d'actitud negociat i que deixessin els seus castells, autèntics caus d'opressió i de les malifetes senyorials. Però els cobdiciosos nobles trastamares, que havien estat incapaços d'organitzar el Regne de Galícia pacíficament, estaven immersos en una guerra civil: el poder del rei Enrique IV es veia contestat per una altra facció encapçalada per Alfonso, que també s'havia proclamat rei. Hi havia un buit de poder, massa temptador pels nobles, que en la seva gran majoria no van fer cas del clam del poble.
Per això la Irmandade (autoritzada pel rei Enrique IV) va agrupar aviat un gran exèrcit de unes 80.000 persones i va passar a l'atac. Els capitans Afonso de Lanzós, Diego de Lemos i Pedro Osorio van ser els encarregats de la direcció militar de la Irmandade.
Cada any es fa al castell de Monterrei (Verín) una recreació de la Guerra dels Irmandiños.
Els nobles, amos de castells i fortaleses, i els clergues de les principals esglèsies i monestirs van enfrontar-se als irmandiños, que van destruir uns 130 castells en el curs de dos anys de guerra. Els nobles més atacats pels irmandiños van ser el comte de Lemos, el senyor de Andrade i el de Moscoso. En un primer moment part de la noblesa va fugir a Castella i Portugal. En canvi, els irmandiños eviten els atacs als eclesiàstics.
El cronista Alonso de Palencia en dóna fe:
"En corto tiempo los gallegos no sólo arrancaron de las selvas a los facinerosos y los arrastraron al patíbulo, sino que se apoderaron de fortalezas tenidas por inexpugnables".
Durant un breu període els irmandiños van instaurar el seu propi ordre, instaurant un règim anti-senyorial i de justícia exemplar (1467-1469).
Castell de SoutomaiorPerò aviat va arribar la reacció de la noblesa. En 1469, Pedro Álvarez de Soutomaior - conegut com Pedro Madruga - inicia des de Portugal el contraatac feudal, amb el suport d'altres nobles i de les forces de l'arquebisbe de Santiago. Les tropes feudals, amb una millor tecnologia militar (l'exèrcit de Pedro Madruga usaven moderns arcabussos), van vèncer els irmandiños, i van empresonar i executar els seus líders. La victòria de les tropes de Pedro Madruga es va produïr perquè finalment van comptar amb l'ajuda dels reis de Castella i Portugal i per les divisions de les forces irmandiñas.
Bibliografia
López Carreira, A.(1992), Os irmandiños. Textos, documentos e bibliografía, Vigo: Promocións Culturais Galegas. ISBN 84-604-1173-7.
Barros, C.(1990). Mentalidad justiciera de los irmandiños, siglo XV. Madrid: Siglo XXI de España. ISBN 9788432306785.
Devia, C.(2009). La violencia en la Edad Media: la rebelión irmandiña. Vigo: Academia del Hispanismo. ISBN 9788496915497.
Valdeón Baruque, J.(1975). Los conflictos sociales en el Reino de Castilla en los siglos XIV y XV. Madrid: Siglo Veintiuno. ISBN 9788432301889.
2 comentaris:
Las guerras irmandiñas fueron convenientemente ignoradas durante siglos por la historiografía española. Después de ellas vino la castración y doma de la nobleza gallega por los reyes católicos y la decadencia de Galicia. Como tantas cosas, ahora se tiende a sobrevalorar el hecho irmandiño como un suceso histórico de tal calado como para dejar marcada una sociedad para siempre. Para algunos autores, fue la revolución popular más grande e intensa de su tiempo, una revolución popular que cometió el error de adelantarse tres siglos a su tiempo. Para muchos historiadores galleguistas, la revuelta irmandiña dejó secuelas en el alma gallega que perduran hasta la actualidad: derrotismo, anarquía, pasotismo, desconfianza ante el político y aferramiento patológico a la tierra. Sea cual sea el peso que se pueda dar a la rebelión irmandiña, está claro que fue un suceso de gran calado, algo que previno a nobles y reyes contra la masa y la turba popular, que hasta el momento habían considerado un estrato social fácilmente aplastable. Y así fue. La consecuencia de las guerras irmandiñas es que en Galicia hay menos castillos que en Castilla (y mira que aún quedan). Los irmandiños los destruyeron piedra a piedra.
Deus fratresque Gallaeciae, qué carallo...
XURXO
Es cierto que la guerra de los irmandiños ha sido ignorada mucho tiempo por la historiografia española. También lo es que recientemente el nacionalismo gallego la tiende a mitificar. Lo cierto es que fue una revolución que tuvo sus consecuencias (por cierto, insisto en el paralelismo con la guerra coetánea dels Remences en Cataluña, también muy importante por lo que significó para el país).
Hay que decir que la represión que siguió a la guerra de los Irmandiños no fue muy espectacular, ni tampoco dejó grandes heridas sociales, de momento.
Pero lo que supuso en realidad fue el fracaso político de la burguesía gallega, que vió así truncadas sus esperanzas de acceder a la dirección del país. Esto impidió tambien que la burguesía se consolidara y hallara su propio espacio, y que le impidiera asentar las bases de un mercado nacional.
La burguesía gallega, incapaz de encontrar su camino, volvió a disolverse en el modelo feudal dominante que se imponía una y otra vez en Galicia (a pesar de ser un modelo ya obsoleto en la mayoría de países) y no pudo consolidar una clase burguesa moderna.
Cuando poco después, la sociedad gallega se vió decapitada por los Reyes Católicos, con una nobleza sustituída, los monasterios dependientes de Valladolid, los cargos políticos foráneos y un episcopado de importación, la carencia de una burguesía fuerte será determinante.
La acefalia de la sociedad gallega le impedirá el normal desarrollo de su sociedad. Su cultura quedará sumergida en los "siglos oscuros" y el país, colonizado, se verá impelido a la ruralización, la apostasía cultural y a la emigración.
Deus fratresque Gallaeciae!
Publica un comentari a l'entrada