Els primers temps de la nova monarquia (711-813)
La presencia àrab a Galícia va ser de curta durada i podem dir que quasi testimonial i irrelevant. Mentre la resta de la Península (o la major part d'ella) era musulmana, Galícia aprofita unes estructures quasi intactes de l'època visigòtica per començar a formar una societat senyorial típicament occidental, independent del poder musulmà i que lluita violentament, durant el s. VIII, contra l'expansionisme dels primers cabdills asturians (Fruela, Silus...) segons ens fan arribar les pròpies cròniques asturianes.
Aquesta primera etapa es caracteritza per l'extrema feblesa de l'incipient aparell estatal. Els reis no són en aquesta etapa gaire més que grans senyors territorials a un territori fortament feudalitzat. 
Alfonso II, que va establir la seva capital a Oviedo. Durant el seu regnat va tenir lloc el descobriment de la tomba de Santiago.
Fase de consolidació (813-910)
Durant el s. IX es viu una etapa de consolidació de l'Estat. Alfonso II (792-842), rei d'Astúries i Galícia, estableix la capital (fins llavors itinerant) a Oviedo). Durant el seu regnat s'esdevé un fet transcendental: el descobriment de la tomba de Santiago (813). La creació de la seu episcopal de Compostel·la fa que el regne adopti una estructura bicèfala, amb un centre religiós (Santiago) i un altre polític (Oviedo).
Els nobles gallecs, que controlen la política del nou regne, imposen la figura del successor al tron: Ramiro I, el vencedor de la llegendària batalla de Clavijo, que va originar el multisecular vot de Santiago (tot i que el mite de Santiago es va anar creant progressivament, com ja veurem).
A partir d'Ordoño I la monarquia, que fins llavors era electiva (com en temps dels sueus i dels visigots) es fa hereditària. El seu fill, Alfons III el Magne amplia el regne fins arribar a Coimbra i li retorna una auténtica estructura estatal, hereva del Regne dels Sueus.
Les diferències territorials (910-1037)
Durant el s. X es viu una època de continus canvis amb les aliances del Regne. Galícia passa per successius períodes de independència i annexió a regnes veïns, segons les vicissituds hereditàries de la dinastia regnant.
Així, a la mort d'Alfonso III les seves possessions són repartides entre els seus tres fills. A Ordoño , casat amb la gallega Elvira Menéndez, li va tocar el territori de Galícia del que era ja governador, cosa que marca l'origen del Regne de Galícia com a regne independent del de Lleó. Poc temps després, al morir el seu germà García I de Lleó sense descendents (914), Ordoño va ocupar el tron del Regne de Lleó, amb el nom d'Ordoño II, produïnt-se novament la unificació dels dos regnes.
En el marc de les lluites entre Alfonso IV i el seu germà Sancho Ordóñez, el regne de Galícia va tornar a ser independent. Sancho es va refugiar a Galícia fugint del seu germà (926), i coronant-se com a rei de Galícia i mantenint el regne independent fins que va morir (929). Després de la seva mort, el regne es reintegraría de nou en el de Lleó, en la persona d'Alfonso IV, si bé la seva esposa, la retirada reina gallega Goto, va seguir essent considerada com a tal, fins i tot en el fructífer regnat de Ramiro II.
Vermudo II, rei de Galícia. Durant el seu regnat, alguns nobles van afavorir la incursió d'Al-Mansur sobre Santiago, que va acabar amb la pèrdua de Coimbra el 988.
La posició dels nobles gallecs va oscil•lar entre el domini del regne i la revolta (traditores), afavorint fins i tot les devastadores incursions del cabdill musulmà Al-Mansur. Una de les múltiples rebelions de la noblesa gallega va acabar amb la coronació a Galícia de Vermudo II (981) que venç a Ramiro III de Lleó i acaba dominant també aquest regne. Malgrat les moltes vicissituds del Regne, s'imposa una posició unitària de Galícia com una unitat territorial, amb una dinastia genuïnament gallega, que s'estronca amb l'assassinat de Vermudo III (1037)
L'inestabilitat política del s.XI (1037-1092)
Fernando I de Castella, casat amb la germana de Vermudo III, accedeix al tron de Galícia. Ha de reprimir violentament la forta oposició entre els nobles gallecs, però a la fi aconsegueix imposar una sòlida estructura estatal. Fins i tot es dóna el títol d'Emperador, que expressa la seva supremacia sobre els altres Estats peninsulars (tant musulmans com cristians). A la seva mort, els seus regnes es reparteixen entre els seus fills. El Regne de Galícia correspon a García I que intentarà consolidar un regne sobre els territoris de Galícia i Portugal. Però l'oposició dels nobles portuguesos fa ja entreveure la propera secessió de Portugal.
Alfons VI de Lleó, que es va apoderar del Regne de Galícia, desposseïnt al seu germà García. Després va dividir el regne, creant els comtats de Galícia i de Portugal (1096)
El 1072 Alfons VI de Lleó, destrona al seu germà Garcia i s'apodera del regne de Galícia. Alfons VI, que també es rei de Castella, conquesta Toledo. Quan a la batalla d'Uclés va perdre el seu fill. La crònica diu que va lamentar aquesta pèrdua en la llengua que ell usava normalment, el gallec:
“Ay meu fillo !ay meu fillo! ¡Alegria do meu coraçon e lume dos meus ollos, solaz de mia velleze! ¡Ay meu espello, en que me soía ver, e con que tomaba gran prazer! ¡Ay meu herdeiro mor! Cavaleiros, u me lo leixastes? ¡Dade-me meu fillo, Condes!”
Un detall que no encaixa amb la figura del rei com a imperialista castellà que va intentar donar Menendez Pidal a través del mite del Cid.
La seu episcopal de Toledo, novament conquerida per un regne cristià recupera així la seva tradicional primacia entre les seus episcopals del regne en detriment de Compostel·la i de les aspiracions de Braga.
El regne havia arribat en aquel moment a la seva màxima extensió. Per solucionar definitivament les picabaralles entre Santiago i Braga el rei Alfonso VI (1096) divideix el regne de Galícia en dos parts:
- Comtat de Galícia (conventus lucense) amb els territoris al nord del Miño, que va posar en mans del seu gendre Raimundo de Borgonya, casat amb la seva filla Urraca (totius Gallecia imperatrix)El fill d'aquesta parella Alfonso Raimúndez serà el futur rei Alfonso VII de Castella-Lleó
- Comtat de Portugal,(conventus bracarense)amb els territoris al sud del Miño, que va ser governada per Teresa de León i Enrique de Borgonya, cosí de l'anterior. El fill d'aquests, Afonso Henriques, es va proclamar primer rei de Portugal l'any 1139. El Papa li va reconèixer el títul de Rei per ser fill de Teresa.
Xavier Sierra
Monumento a Afonso Henriques, primer rei independent de Portugal. Guimarães (Foto: X.Sierra)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada