Celso Emilio Ferreiro

Celso Emilio Ferreiro (1912-1979) és un dels poetes gallecs més representatius del s.XX, caracteritzat per una poesia compromesa i crítica amb el franquisme. A la seva obra cal destacar reculls de poesia com Longa noite de pedra (1962), Viaxe al país dos ananos (1968), Terra de ningures (1969)o Onde o mundo se chama Celanova (1975) Us deixo alguns poemes de mostra, adjuntant la (meva) traducció catalana.

Longa noite de pedra

O teito é de pedra.
De pedra son os muros
i as tebras.
De pedra o chan
i as reixas.
As portas,
as cadeas,
o aire,
as fenestras,
as olladas,
son de pedra.
Os corazós dos homes
que ao lonxe espreitan,
feitos están
tamén
de pedra.
I eu, morrendo
nesta longa noite
de pedra.

Llarga nit de pedra (Traducció catalana X. Sierra)

El sostre és de pedra
de pedra
són les parets
i les tenebres.
De pedra el terra
i les reixes.
Les portes,
les cadenes,
l'aire,
les finestres,
les mirades,
són de pedra.
Els cors dels homes
que de lluny espien,
estan
fets
també
de pedra.
I jo, morint-me
en aquesta llarga nit
de pedra

Finestra de la cel·la del monestir de Celanova, on va ser empresonat Celso Emilio Ferreiro després de la guerra civil i a on va escriure el poema Longa noite de pedra (Foto: X.Sierra)

TEÑO O CORAZÓN SENLLEIRO
(Viaxe ao país dos ananos)

Teño o corazón senlleiro
e orfo na noite fría.

Non importa, agardaréi
polo albor do novo día.

Teño lobos, teño sombras,
teño a sorte fuxidía.

Non importa, agardaréi
polo albor do novo día.

Está mudo o reixiñol
que outrora cantar solía.

Non importa, agardaréi
polo albor do novo día.

Que está comigo a esperanza,
fiando, fía que fía…

Ela fía i eu confío
no albor do novo día.

TINC EL COR SOLITARI (Traducció catalana X. Sierra)
(Viatge al país dels nans)


Tinc el cor solitari
i orfe a la nit freda.

Tant me fa, esperaré
l'albada del nou dia.

Tinc llops, tinc ombres,
tinc la sort fugissera.

Tant me fa, esperaré
l'albada del nou dia.

Està mut el rossinyol
que abans cantar solia.

Tant me fa, esperaré
l'albada del nou dia.

Que està amb mi l'esperança,
filant, fila que fila…

Ella fila i jo confio
en l'albada del nou dia.

Monument a Celso Emilio Ferreiro al seu poble natal, Celanova. Un de les seves obres va ser precisament "Onde o mundo se chama Celanova" (Foto: X.Sierra)

DEITADO FRENTE AO MAR

Lingoa proletaria do meu pobo,
eu fáloa porque sí, porque me gosta,
porque me peta e quero e dame a gaña;
porque me sai de dentro, alá do fondo
dunha tristura aceda que me abrangue
ao ver tantos patufos desleigados,
pequenos mequetrefes sin raíces
que ao pór a garabata xa nan saben
afirmarse no amor dos devanceiros,
falar a fala nai, a fala dos abós que temos mortos,
e ser, co rostro erguido,
mariñeiros, labregos do lingoaxe,
remo i arado,
proa e rella sempre.
Eu fáloa porque sí, porque me gosta
e quero estar cos meus, coa xente miña,
perto dos homes bos que sofren longo
unha historia contada noutra lingoa.
Non falo pra os soberbios,
non falo pra
os ruis e poderosos,
non falo pra os finchados,
non falo pra os valeiros,
non falo pra os estúpidos,
que falo pra os que agoantan rexamente
mentiras e inxusticias de cotío;
pra os que súan e choran
un pranto cotidián de volvoretas,
de lume e vento sobre os ollos núos.
Eu non podo arredar as miñas verbas
de tódolos que sofren neste mundo.
E ti vives no mundo, terra miña,
berce da miña estirpe,
Galicia, dóce mágoa das Españas,
deitada rente ao mar, ise camiño...


ESTIRAT DAVANT DEL MAR (Traducció catalana X. Sierra)

Llengua proletària del meu poble,
la parlo perquè si, perquè m'agrada,
perquè em peta i perquè em dóna la gana;
perquè em surt de dins, d'allà al fons,
d'una tristesa àcida que m'abraça
quan veig tants petarrells desllengüats,
petits nap-bufs sense arrels
que al damunt ja ni tan sols saben
afirmar-se en l'amor dels avantpassats,
parlar la llengua mare,
la llengua dels avis que ja han mort,
i ser, amb la cara ben alta,
mariners, llauradors del llenguatge,
rem i arada, proa i rella sempre.
La parlo perquè si. perquè m'agrada
i vull estar amb els meus, amb la meva gent,
a prop dels homes bons que pateixen sovint
una història explicada en una altra llengua.
No parlo pels soberbis,
no parlo pels
mesquins i poderosos,
no psrlo pels creguts,
no parlo pels buits,
no parlo pels estúpids,
sinò que parlo pels que han d'aguantar
mentides i injustícies cada día;
pels que suen i ploren
un plor qüotidià de papallones,
de foc i vent sobre els meus ulls nus.
Jo no puc deixar de banda de les meves paraules
a tots els que pateixen en aquest món.
I tú vius en el món, terra meva,
bressol de la meva nissaga,
Galícia, dolça llàstima de les Espanyes,
recolzada al costat del mar, aquest camí...