Religió castrexa

Figureta de bronze procedent de Briteiros representant probablement un carro sacrificial. Museu Sarmento. Guimeraes (Foto: X.Sierra)

No coneixem els rituals funeraris, ja que no s'han trobat ni enterraments ni incineracions. Del que sí tenim constància és de que les pràctiques religioses eren molt freqüents, i que es feien sacrificis d'animals i potser també de persones. La religió era una part fonamental de l'estructura social.

Malgrat que Estrabó afirmava que els galaics eren ateus, el panteó religiós indígena era nombrós, com revelen les inscripcions d'época galaico-romana. Coneixem prop d'un centenar de noms de déus castrexos, tot i que no sabem si són tots diferents, ja que podria ser que un mateix déu o deessa fos designat de diverses maneres segons el populus en el que es trobés. També es retia culte i es feien rituals relacionats amb forces, elements o manifestacions de la Naturalesa.

Si relacionem la religió castrexa amb altres cèltiques i indoeuropees, podem agrupar les divinitats en tres classes:

Divinitats de primera funció: Detentaven la sobirania i el poder, en un doble aspecte, màgic i jurídic. Cal destacar entre elles un déu castrexo que els romans identificaven amb Júpiter, que rebia culte al cim de les muntanyes. A cada muntanya (que eren considerades espais sagrats) el déu rebia un nom diferent.

Figureta representant un ídol, trobat al castro de Santa Trega (Foto: X.Sierra)

Déus de la guerra o de segona funció: Format fonamentalment pel déu Cosus sota diferents advocacions locals. A aquest grup devia retre culte l'aristocràcia militar. Són déus guerrers que tenen males relacions amb els déus sobirans i amb els déus de la tercera funció. No actuen de forma racional, sinó que lluiten portats per una espècie de furor o bogeria guerrera. Lluiten individualment, i solen fer crits i recòrrer a d'altres medis simbòlics per tal de paralitzar a l'enemic. Segons els textos clàssics aquesta manera de lluitar coincidia amb l'estil bèl·lic dels guerrers castrexos, que lluitaven de forma desordenada, sense cap mena d'ordre tàctic, i tractaven d'infondre por a l'enemic, amb la seva apariència i els seus crits.

Divinitat castrexa. Catedral de Braga

(Foto: Mercedes Cerdeira)

Déus de la tercera funció: Són déus de la fecunditat animal i humana i de la riquesa. Entre ells es poden establir diferents grups segons les seves àrees de competència. Així, podem distingir clarament un grup de divinitats aqüàtiques, un altre de divinitats de la vegetació, un déu protector dels ramats, i una sèrie de deitats funeràries.

Una de les cinc ares trobades a As Burgas, Ourense i dedicades al déu Reve Anabaraeco, divinitat de les aigües.

Museo de Ourense (Foto: X.Sierra)

Al Panteó castrexo hi havia una sèrie de divinitats que permeten establir un paral·lelisme entre la religió castrexa i el folklore gallec actual: són els déus del camí, coneguts amb el nom llatí de lares viales. Son déus de caràcter funerari i estan encarregats de portar les ànimes dels morts al Més Enllà. A les cruïlles, a on es suposava que convergien les ànimes dels morts, es van erigir monuments consistents en una columna, en la que s'oferien libacions i altres rituals. Això ens recorda la creència en la Santa Compaña i la figura del cruceiro en les cruïlles de camins (una columna similar, bé que coronada per un crucifix).

En certa manera, es pot veure en això, la pervivència de rituals pagans fins els nostres dies.

Recordem la insistència en eradicar les pràctiques paganes de S. Martiño de Dumio("Pues encender velas junto a las piedras, a los árboles, a las fuentes y en las encrucijadas ¿qué otra cosa es sino culto al diablo?" Martí de Dumio: De correctione rusticorum, 16) Tot i que, probablement, els seus esforços no es van veure coronats per l'èxit, malgrat la seva aferrissada persecució, ja que al s. VI el Concili de Toledo torna a insistir en la conveniència d'abandonar els cultes pagans a la Gallaecia, especialment el que es referia a les divinitats aqüàtiques.

Xavier Sierra