dilluns, 7 de juny del 2010 | | 0 comentaris

Catedral de Tui

La Catedral de Santa Maria de Tui està localitzada a la part alta de la ciutat a sobre d’una colina ocupada prèviament per un castro.

Construïda en estil romànic (1120-1180), presenta un aspecte de fortalessa, amb torres amb merlets, camins de pas i passadissos, si bé les voltes i altres parts del temple van ser acabades amb estil gòtic (época del rei Fernando II, finals del s.XII).

La façana occidental és probablement la primera mostra d’estil gòtic de la Península Ibèrica i va ser obra de tallers francesos (Chartres i Laon, portats per Alfons IX), que la van acabar l’any en el que es va consagrar l’esglèsia (1225)

Presenta un templet d’accès, a on hi han dues escultures de l’Anunciació (s.XIV) Cal destacar les estàtues-columnes que representen al costat de l’evangeli: Moisès, Isaïes, Sant Pere i Sant Joan Baptista; del costat de la epístola tenim al profeta Daniel, Sant Andreu, la reina Berenguela i el rei don Alfons IX. Al timpà es representen els misteris de Goig de Maria:

• Registre baix: Anunciació de l’àngel a Maria, el Naixement de Jesús (curiosament el naixement està situat en un luxós llit amb baldaquí) i l'Anunciació als pastors

• Registre mig: Visita dels Reis Mags a Herodes, Epifania i St. Josep.

• Dalt de tot: Visió de la Jerusalem celestial.

A la façana nord hi trobem la figura d’un bisbe, San Epitacio, primer bisbe de la diòcesi, que descansa sobre un vell capitell preromànic reaprofitat del primitiu temple.

A l’interior del temple, l’obra romànica es centra en el transepte (creuer), a on es prolonguen les naus laterals (seguint el model de Santiago: esglèsies de peregrinació) Els capitells són molt interessants i es poden veure escenes de l’Epifania, representacions dels pecats, del dimoni o del bestiari simbòlic medieval.

Cal destacar els tirants o contreforts de la nau central, que ja es van començar a posar al s.XV (per un problema de cimentació per l’elevada volta gòtica i que van fer que l’edifici pogués resistir els terratrèmols de Lisboa de 1755 i de 1761.

Els orgues barrocs (1714) són obra de Domingo Rodríguez de Pazos. Un d’ells presenta Sant Elm (San Telmo) a cavall, patró de la ciutat i dels navegants. L’altre, Santiago Matamoros, figura també a cavall. La decoració de les caixes dels òrgues recorda els mascarons de proa de les naus del s. XVIII.

La capella de Santa Caterina al costat sud és del s. XV si bé va ser reformada els s.XVII-XVIII i conté el tresor de la catedral. Al costat de la porta de la capella hi ha la "Lamentació de Crist Mort" (1520), resta del Retaule Major de la Catedral.

El claustre és del s. XIII (únic claustre gòtic sencer a Galícia) Segueix les pautes del gòtic cistercenc (potser influït per la proximitat del monestir de Oia). La galería sud va ser rehabilitada al s.XV, afegint una torre al seu extrem sudoest (torre de Soutomaior). Dins del claustre també hi trobem la Sala Capitular (romànic del s.XII)

diumenge, 16 de maig del 2010 | | 0 comentaris

Dia 24:Vigo-Campo Lameiro-Moraña-San Martiño de Gargantáns-Pontevedra


Ver Dia 24 en un mapa más grande

dimecres, 5 de maig del 2010 | | 3 comentaris

D. Gaiferos












Imatge de Santiago. Altar Major de la Catedral de Santiago

ROMANCE DE DON GAIFEROS

I onde vai aquil romeiro,
meu romeiro a donde irá,
camiño de Compostela,
non sei se alí chegará.
Os pés leva cheos de sangue,
xa non pode máis andar,
malpocado, probe vello,
non sei se alí chegará.
Ten longas e brancas barbas,
ollos de doce mirar,
ollos gazos leonados,
verdes como a auga do mar.
“I onde ides meu romeiro,
onde queredes chegar?”

“Camiño de Compostela
donde teño o meu fogar.”

“Compostela é miña terra,
deixeina sete anos hai,
relucinte en sete soles,
brilante como un altar.
Cóllase a min meu velliño,
vamos xuntos camiñar,
eu son trobeiro das trobas
da Virxe de Bonaval
.”
“I eu chámome don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
se agora non teño forzas,
meu Santiago mas dará
.”
Chegaron a Compostela,
foron á Catedral,
Ai, desta maneira falou
Gaiferos de Mormaltán:
“Gracias meu señor Santiago,
aos vosos pés me tes xa,
si queres tirarme a vida,
pódesma señor tirar,
porque morrerei contento
nesta santa Catedral
.”
E o vello das brancas barbas
caíu tendido no chan,
Pechou os seus ollos verdes,
verdes como a auga do mar.
O bispo que esto oíu,
alí o mandou enterrar
E así morreu señores,
Gaiferos de Mormaltán.
Iste é un dos moitos miragres
que Santiago Apóstol fai.












Peregrins al Monte do Gozo
Gregorio Español (s.XVI)
Museu de la Catedral de Santiago



Versió catalana (Xavier Sierra)

I a on va aquell romeu,
el meu romeu a on va,
camí va de Compostel·la,
no sé si allà arribarà.
Els peus porta plens de sang,
i ja no pot caminar,
desventurat, pobre vell,
no sé si allà arribarà
Té la barba llargua i blanca
i ulls de dolç mirar,
ulls clars i ametllats,
verds com l'aigua del mar.
“I a on aneu mon romeu,
i a on voleu arribar?”
“Camí de Compostel·la
on jo tinc la meva llar”.
“Compostel·la és la meva terra,
me'n vaig anar fa set anys,
que brillava com set sols,
i lluïa com un altar.
Agafi's a mí, vellet meu,
anem junts a caminar,
jo sóc trovador de les troves
de la Verge de Bonaval
.”
“I jo em dic don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
i si ara no tinc forces
el meu Santiago me les donarà
.”
Van arribar a Compostel·la,
i van anar a la Catedral,
Ai, i així va parlar llavors
Gaiferos de Mormaltán:
“Gràcies meu senyor Santiago,
als vostres peus em tens ja,
si vols llevar-me la vida
la pots, meu senyor, manllevar,
què jo moriré content
a la teva santa Catedral
”
I el vell de la barba blanca
va caure a terra estirat,
Va tancar els seus ulls verds
verds com l'aigua del mar.
El bisbe que això va sentir
allà el féu enterrar
I així va morir senyors,
Gaiferos de Mormaltán.
Aquest és un dels molts miracles
que Santiago Apòstol fa.

divendres, 9 d’abril del 2010 | | 5 comentaris

Virxe de Montserrat

A la localitat gallega de Monforte de Lemos es venera la Virxe de Montserrat. És la patrona del poble i té una cofradía de devots que cuiden d'aquesta devoció. De fet, és la patrona del poble, i la seva festa es celebra el 15 d'agost (dia de la Mare de Déu d'agost) i el 27 de setembre (dia de la Mare de Déu de Montserrat).

Això sí, la Mare de Déu de Montserrat gallega... és blanca. La seva imatge amanyaga molt maternalment el seu fill i els de la comfraria s'encarreguen de canviar-li sovint el mantell i altres complements. També surt en processó per Setmana Santa i en definitiva la seva advocació gaudeix d'una gran fama a la comarca.

Estendard de la comfraria de la Virxe de Montserrat de Monforte de Lemos (Foto: X.Sierra)







És difícil saber perquè al poble de Monforte de Lemos a arrelat aquesta advocació mariana, que tots els catalans considerem tan nostra. És cert que hi ha moltes imatges de la Mare de Déu de Montserrat a Galícia, però sempre és la Moreneta, tal com es coneix a Catalunya. Fins i tot a la Catedral de Santiago de Compostel·la hi té dedicada una capella, i el dia 27 d'abril un canonge de la Catedral celebra una missa solemne a on llegeix el sermó en català. Fins i tot en alguns restaurants o gasolineres recordo haver vist imatges de la Mare de Déu de Montserrat !!

Però aquesta és una clara devoció d'importació. No oblidem que el camí de Sant Jaume català surt de Montserrat (i per tant en certa manera, Montserrat s'incorpora a la devoció jacobea). I també cal tenir en compte l'emigració gallega a Catalunya (avui molt més minsa que anys enrere, però encara ben present) Molts emigrants gallecs retornaren al seu lloc d'origen, incorporant devocions i costums apresos a Catalunya.

Imatge de la Virxe de Montserrat de Monforte de Lemos








Tot això no explica, però, la diferent iconografia de la Virxe de Montserrat montfortina. Una Mare de Déu blanca i tan inequívocament gallega. Sembla ser que el monestir de Montforte va ser fundat per monjos benedictins provinents del Montserrat català i que potser ells van introduïr aquesta devoció. Al s. XVI, no sempre la verge de Montserrat era representada morena (ni tan sols a Catalunya) i la seva iconografia era diferent de l'actual. Podria ser doncs aquesta la raó d'una advocació mariana que des de fa segles va prendre carta de ciutadania a Galícia.Un fet que sorprén als catalans i que es tot un símbol de les relacions entre ambdues nacions.

dijous, 8 d’abril del 2010 | | 0 comentaris

La música folklòrica gallega

(Extractes resumits del treball de Xurxo Romaní. En gallec a l'original)

La música folklòrica gallega comprén diversos géneres. En parlarem dels més importants:


ALALÁ

Els alalás es consideren els cants més antics de la música tradicional gallega. Es tracta musicalment d'una melodía de naturalesa molt diversa, en general un cant vocal arrítmic, no acompanyat per instruments. Alguns autors han estudiat les semblances d'alguns alalás amb les músiques litúrgiques, i suggereixen que els cants populars podrien haver-se inspirat el les melodíes que el poble escoltava a les esglèsies

A raíz do toxo verde
É moi mala de arrincar-e
Os amoriños primeiros
Sonche malos de olvidar-e

Alguns alalas s'han adaptat com cançons de bressol, cançons de picapedrers, o cants de traginers.


ALBORADA

L'alborada és la música, tocada per la gaita, que s'usa per obrir els matins de la festa major. Acostumen a ser peces en 2/4, molt treballades, molttas d'elaboració culta, i d'altras trasmeses d'una generació de gaiteiros a la següent, i a les que cada gaiteiro afegeix arranjaments propis.


MUIÑEIRA

És el gènere musical gallec més conegut i s'ha convertit en una senyal d'identitat nacional. El repertori de muiñeiras “velles” i “noves” dels cançoners es va enriquint contínuament amb altres d'elaboració més moderna, creant un corpus musical extensíssim i inesgotable. El compàs més habitual és el 6/8, molt freqüent a la música tradicional. Hi ha moltes altres derivats de la muiñeira, que es comneixen amb altres noms (ribeirana, golpe, carballesa, redonda, contrapaso, chouteira...)




PANDEIRADA
te una certa semblança amb la muiñeira, però el seu compàs propi és 5/4. La seva curiositat interpretativa és que la melodia adopta un caràcter binari, però la percusió acompanya amb ritme ternari. Originariament s'acompanyava amb pandeiro (d'on li ve el nom). La majoria són cantades, no instrumentals. Alguns autors les consideren com a antecedents de les modernes muiñeiras.

O teu refaixo María
Malo raio cho confunda
Por amor do teu refaixo
Xa me deron unha tunda

JOTA GALLEGA

La jota és un ball comú a tota la península ibèrica, que en cada zona geogràfica adquireix característiques pròpies tant en el ball como a la música. A Galícia està molt arrelada. S'assembla a l'aragonesa, amb compás de 3/4.


FANDANGO e FOLIADA

De fet són variants de la jota. El fandango és un ball més senyorial. La foliada pot ser una peça d'estil variable que es toca en moments de . Normalment són peces vocals acompanyads per la gaita, i que acostuma a intercalar pasatges instrumentals de gaita amb estrofes cantades.

A això podem afegir altres gèneres, com pasacorredoiras, dances gremials, marxes de processó. Una menció apart mereix les panxoliñas (una mena de nadales) i sobre tot els Ranxos de Reis, una tradició del sud de Galícia i nord de Portugal (que es canten pels carrers per demanar estrenes) i els maios, una altra tradició semblant, de primavera. Ambdues tenen alguna semblança amb les nostres caramelles

dijous, 25 de març del 2010 | | 8 comentaris

Emigració catalana

A mitjans del s. XVIII comencen a arribar a Galícia alguns emigrants catalans que comencen a comerciar amb pesca salada. La majoria procedien de pobles del que després es va anomenar Costa Brava, especialment de Blanes. Al principi anaven i venien, i aprofitaven per comerciar amb altres productes de procedència catalana (teles, estris de pesca..). Però poc a poc es van anar establint de forma estable. Entre 1750 i 1780 van arribar a Galícia en diferents ones migratòries uns 15.000 catalans.

Antiga casa de salaons Aldán Foto:X Sierra




Les causes de la migració dels catalans van ser:

Saturació del sector pesquer a Catalunya, i exigència d'obrir nous mercats i de trobar matèria prima.

Carència de la sardina al Mediterrani. Probablement a causa de la sobreexplotació, cada vegada hi havia menys sardines als llocs tradicionals de pesca catalans. La sardina salada tenia un paper destacat en aquell temps en la dieta
mediterrània habitual.

Favorable situació internacional. Les guerres amb Anglaterra havien deixat desabastit el mercat mediterrani de pesca salada, ja que aquest país era el proveïdor habitual.

Establiment de la matrícula del mar pels pescadors gallecs. A canvi del monopoli els pescadors gallecs tenien que prestar serveis militars a l'Armada. Això va fer que molts mariners gallecs quedèssin enrolats a l'exèrcit durant molts anys, desabastint de mà d'obra la pesca, circumstància que va ser aprofitada pels catalans, que presentaven unes llicències expedides a Catalunya (algunes probablement falses)

Absència de capital gallec disposat a invertir. El capital estava en mans de la fidalguia i del clergat, poc interessats en aquest tipus d'inversions. Com hem vist la burgesia gallega era quasi inexistent. Calia una inversió a la que estaven disposats els catalans.


De les 400 factories de salaons que hi havia a Galícia a les primeries del s.XIX, 320eren de catalans. Els catalans van introduïr un art de pesca d'arrossegada anomenat xàbega (d'origen àrab. Shabaka = xarxa) Consistia en una xarxa amb diferents espessors que es calava a les platges, a una determinada distància de la ribera, i que s'estirava des de terra. Sembla que aquest sistema era molt més eficaç que el xeito, art tradicional usat pels gallecs des del s.XIV, cosa que al principi els va ocasionar alguns conflictes amb els pescadors locals. Els fidalgos, que no veien amb bons ulls aquests canvis que els podien privar del control que exercien sobre la pesca van incentivar d'amagat algunes revoltes contre els nouvinguts (com els aldarulls anticatalà de Cee, 1757). Fins i tot es van incendiar algunes fàbriques. Finalment el 1772 el rei va nomenar una Junta per escoltar a catalans i gallecs i posar pau (Cornide, J. Memoria sobre la pesca de la sardina en las costas de Galicia. Madrid, 1776)


L'emigració de catalans a Galícia desenvolupà la indústria de conserves de peix



Amb el temps molts d'aquells catalans (i altres que arribarien més tard), van adquirir una important influència econòmica, i van canviar la pesca de supervivència per la indústria pesquera. Al començament, a part de les salaons, van introduïr el premsat del peix (primer quart de s.XIX), cosa que ja es feia tradicionalment a Catalunya i d'aquí es va passar a les conserves, contribuint a fundar la indústria conservera (a mitjans del s.XIX). Aviat els van conèixer com els fomentadores.

Les conserves es van difondre ràpidament, i eren consumides en grans quantitats per l'exèrcit. L'any 1883 Massó ja produïa 1.000 llaunes diàries. Quan el volum de negoci va augmentar, van començar a construïr els seus propis vaixells per transportar la mercaderia (1860 circa), i així van arribar a crear drassanes iniciant també el negoci de bastir vaixells i de fabricar efectes navals (a finals del s.XIX).


Els "Astilleros Barreras", abans de traslladar-se a Bouzas.

Els primers catalans, practicaven una estricta endogàmia i enviaven els seus estalvis a Catalunya (que sovint eren reinvertits en indústries catalanes). Conservant les seves tradicions, constituien un grup social compacte, autèntiques colònies mercantils. S'ajudaven mútuament i es feien prèstecs, si calia. Però això no va ser un obstacle perquè s'integrèssin molt bé amb els seus veïns i que prenguèssin part activa a la vida dels pobles.

A les seves fàbriques (sovint al costat de casa seva, com feien moltes indústries tèxtils catalanes) van imposar la seva manera de fer, no sempre coincident amb la que fins llavors practicaven els gallecs i van acabar fent-se els amos del sector pesquer i fins i tot del mar (aristocracia de la sardina). Malgrat la seva oposició inicial, que veia un perill en aquest nou colonialisme forani, molts gallecs van haver de acabar treballant (de vegades en condicions laborals no massa bones) com asalariats a les factories catalanes.

No sempre les coses van ser fàcils pels fomentadores catalans. Alguns episodis van ser realment difícils, com el boicot a que els van sotmetre els pescadors portuguesos, que no volien saber res dels catalans i només venien el peix als andalusos, o la gran crisi de 1842-1852, quan els fons marins sotmesos a una sobreexplotació van quedar malmesos, amb uns resultats pesquers pobríssims que quasi van fer tancar les factories.














Antigues llaunes de conserves "Goday". El fomentador català Joan Goday Gual va fundar la seva fàbrica a l'illa d'Arousa en 1843.


A l'actualitat encara queden moltes indústries conserveres gallegues que segueixen portant el nom d'aquells emigrants catalans. I cognoms d'origen català com Massó, Curvera, Molins, Sensat, Domènech, Portantet, Barreras, Romaní, Adrover, Borrell, no són avui rars a Galícia. Al museu del mar de Bueu també queden molts records d'aquells anomenats fomentadores, els catalans emigrats a Galícia.

Bibliografia

Pere Tobaruela. Llum de ponent. Llibres de l'Índex. Barcelona, 2009
Sendon M, Suárez XL. Arquivo José Maria Massó. Álbum. Centro Estudos Fotográficos. Vigo, 2000.

dimecres, 24 de març del 2010 | | 0 comentaris

L'Antic Règim

La representació política

Després de la unificació dels regnes peninsulars en la Monarquia Hispànica, l'òrgan de govern del Regne de Galícia va ser la Junta do Reyno, creada en 1528. Fins la seva dissolució, aquest òrgan va constituir l'expresió política del regne, tot i que la seva existència va ser ben poc significativa durant tot l'Antic Règim.


Escena de l'obra Jean y Lucas Doetecum, "La magnifique et sumptueuse Pompe Funébre ... Charles Cinquième" (1559) on es veuen dos heralds presentant les armes del Regne de Galícia.



Durant aquest període es va reivindicar constantment el vot a les Corts de Castella, ja que el Regne de Galícia estava representat en elles per la ciutat de Zamora (sic), fet humiliant per l'antic Regne. L'any 1520 una comissió de la noblesa va demanar al emperador Carlos I, un cop més aquest dret, adduïnt que «Galicia estaba sujeta a Zamora, con desdoro y descrédito de su grandeza».

Finalment, un segle més tard, una Real Carta de Felipe IV (1623) va acabar concedint que Galícia es representés a sí mateixa, a canvi d'una important suma de diners (100.000 ducats) que se «aplicarían a la construcción de seis navíos precisamente necesarios en aquella costa».


Ciència i art als s. XVI-XVII

A Santiago, l'arquebisbe Alonso III Fonseca impulsa una Universitat (fundada en 1495) que posarà a Galícia en contacte amb els més alts corrents de pensament del moment.

A dalt: Façana de l'Obradoiro. Catedral de Santiago. A baix: San Martiño Pinario
(Fotos: X.Sierra)










En art és el moment del plateresc, impulsat per l'Esglèsia i dels monestirs. Destaquen els arquitectes Martín Blas, Guillén Colás, Rodrigo Gil de Hontañón i Mateo López que fan possible obres com la façana de l'Obradoiro a la catedral de Santiago, l'Hostal dels Reis Catòlics o San Martiño Pinario.

Tot això anuncia l'esplendor barroc amb figures com Domingo de Andrade, Fernando de Casas Novoa o Simón Rodríguez (a Santiago de Compostel·la) Melchor Velasco (a Celanova) o Pedro de Monteagudo (a Sobrado dos Monxos). En escultura barroca cal mencionar Francisco de Moure, Gregorio Fernández, Mateo de Prado i Castro Canseco.


Economia i societat


Durant el període comprés entre finals del s.XVI i s.XVII, l'estabilitat política i la pèrdua de la noblesa dónen lloc a certs fenòmens, com:

La prosperitat dels fidalgos que viuen als pazos, gràcies al cobrament dels foros als pagesos.

L'embranzida dels monestirs (ara depenents de les congregacions castellanes) que s'integren amb força a una economia rural.











L'arribada del blat de moro a Galícia cap el 1630 va donar un tomb a l'agricultura i va contribuir a un gran boom demogràfic. (Foto:X.Sierra)

Una expansió demogràfica sense precedents a causa de un increment de producció agrícola, causat en bona part per la introducció d'alguns conreus procedents d'Amèrica: primer el blat de moro (1630) i una mica més tard, la patata. La població de Galícia es va duplicar entre 1600 i 1750


Però el progrès económic s'acaba al s.XVIII, degut a certs factors:

- El tancament dels ports gallecs al comerç amb Amèrica decretat per la monarquia.

- Els atacs de la flota anglesa a Vigo i A Coruña (María Pita), imposibilitant-se l'intercanvi marítim amb Europa.

- Les guerres de la monarquia espanyola amb Portugal, després de la seva segona i definitiva independència.

- Una política arancelària pensada per altres latituds i no per a productes que havien tingut èxit als mercats nacionals i internacionals: la ramaderia, el vi, la pesca i el lli gallecs.


Final del Regne de Galícia

La última ocasió en la que el Regne de Galícia va donar mostres d'activitat política va ser durant la invasió napoleònica, que representava una amenaça pel manteniment de la hegemonia del clergat i la hidalguía gallegues. La reacció es va produïr. Amb la península sota domini napoleònic, a Galícia es va organitzar la resistència, fent front a les tropes franceses amb guerrilles. Un cop aconseguida l'expulsió dels francesos, la Junta Superior es va erigir en expressió política, però de forma molt breu, ja que aviat va delegar les seves competències a les Corts de Càdis, retornant al seu habitual estat d'inactivitat.



El Regne de Galícia deixaria d'existir formalment el 30 de novembre de 1833, data en la que la regent Maria Cristina (figura de l'esquerra) firmava el decret de dissolució pel que el centralisme liberal en el govern suprimia la Junta del Reino. Amb aquest tràmit no desapareixia només el Regne de Galícia, sinò la mateixa Galícia com institució, i era substituïda per les províncies