dimecres, 17 de març del 2010 | | 0 comentaris

La Santa Compaña

Un dels mites populars més estesos a Galícia és la llegenda de la Santa Compaña.

La Santa Compaña a la mitología popular gallega, és una processó de morts o ànimes en pena mal acomodades que - per una raó o una altra - no han trobat aixopluc ni al Cel ni al Infern. Per això per la nit (a partir de les dotze) recòrren errant els camins d'una parròquia, formant una processó de dues fileres, embolicats amb sudaris blancs amb una caputxa i els peus descalços. La seva missió és visitar totes aquelles cases en les que properament hi haurà algun mort.

Cada fantasma porta una torxa o un ciri encès, i quan passa, deixa una olor de cera a l'aire. Al front d'aquesta companyia de fantasmes hi ha un espectre més gran aniomenat Estadea. Caminen cansadament, mentre van emitint un murmuri constant d'oracions (quasi sempre un rosari) càntics fúnebres i tocant una petita campaneta.

Quan passen, es fa un gran silenci i deixen de sentir-se tots els sorolls dels animals del bosc. Els gossos anuncien l'arribada de la Santa Compaña udolant de forma exagerada, i els gats fugen, espantats.

La Santa Compaña, un mite present a l'imaginari gallec

La Santa Compaña acostuma a aparèixer de nit a les cruïlles dels camins. Si troben algú, li dónen una torxa i queda incorporat a la fantasmagòrica processó. Però si hom s'acull a la protecció d'un cruceiro (n'hi ha molts, de cruceiros, a les cruïlles) la Santa Compaña no pot emportar-se'l amb ells.

No sempre pot veure's la Santa Compaña, tot i que pot sentir-se la seva presència per l'olor de la cera i pel vent que s'aixeca al seu pas.

A la Bretanya francesa, on sobreviuen llegendes i tradicions similars a les gallegues, molts pagesos interrompen el seu treball si s'aixeca un ventet de cop, i es descobreixen el cap en senyal de respecte, creient que podria ser que estigués passant un esperit, tot resant una oració per la seva ànima.

Aquest mite té una certa relació amb el culte a les "ánimas do Purgatório", molt estés a tota Galícia. Gairebé totes les esglèsies tenen un altar das ánimas i fins i tot pels carrers es troben "petos das ánimas" és a dir petits altars amb una guardiola per a dipositar els donatius dels fidels, destinats a pagar misses pels difunts, i dels que ja hem tractat en aquest blog.

Probablement el mite de la Santa Compaña es va originar en un mite pre-romà: els déus del camí (lares viales). Eren déus de caràcter funerari i estaven encarregats de portar les ànimes dels morts al Més Enllà. A les cruïlles, a on es suposava que convergien les ànimes dels morts, es van erigir monuments consistents en una columna, en la que s'oferien libacions i altres rituals. Es fàcil trobar el paral·lelisme entre aquests monuments i els cruceiros

dimarts, 16 de març del 2010 | | 2 comentaris

Guia visual de petròglifs

Què són els petròglifs?

Els petròglifs són gravats rupestres a l'aire lliure fets en èpoques prehistòriques. De vegades s'els coneix popularment com pedras de mouros (aplicant la regla -també vàlida de vegades a Catalunya- de que tot allò desconegut o molt antic s'atribueix als moros; tot i l'escàs paper que aquests tingueren en aquestes terres del noroest peninsular). S'emmarquen dins de l'anomenat Art postpaleolític, que comprèn també l' Art esquemàtic, l' Art macroesquemàtic i l' Art llevantí.

La datació dels petròglifs és difícil (per la manca d'elements de contextualització), tot i que s'accepta que a Galícia coneixem tres períodes:

- Neolític - IV-III mil·leni aC
- Calcolític (Edat del Bronze) - II mil·leni aC. Són els més freqüents.
- Edat del Ferro - I aC fins s.III dC



Petroglif de cercles concèntrics. Campo Lameiro.(foto: X.Sierra)


A on es troben els petròglifs?

Es localitzen a roques i pedres granítiques a l'aire lliure i presenten un solc molt erosionat, de vegades una mica difícil de veure, degut a la textura variada i mixta de la roca, que camufla el gravat. Sovint a més hi han líquens o molses que dificulten més encara la percepció del dibuix. De vegades es veuen millor de bon matí o al caure la tarda, quan els raigs del sol incideixen tangencialment i fan una ombra més marcada.

La zona de distribució és l'actual Galícia i Nord de Portugal. Ocasionalment poden arribar una mica més al sud, com per exemple a la vall del Tajo.

Els homes de l'Edat del Bronze vivien en poblats, en zones no massa allunyades de la costa, preferentment en petites valls sobreelevades. Els conjunts de petròglifs es situen a les colines i sovint rodegen una petita vall o bé es troben en línies naturals de pas, comunicant aquestes zones amb els llocs on es troben els poblats. Si observem la distribució de petròglifs podem comprovar que sovint es disposen rodejant les serres, com si demarquèssin un territori.

Paisatge que es veu des de l'Outeiro da Forcadela, a Touron. Els llocs a on s'han trobat petroglifs semblen delimitar un territori. (foto: X.Sierra)


Mapa on es pot observar la concentració de petroglifs als voltants de Campo Lameiro. (foto: X.Sierra)

Els gravats, a més presenten variacions etilístiques per comarques, detall que també aniria a favor d'una funció de delimitació territorial.

A les societats prehistòriques l'art sempre va estar relacionat amb activitats rituals i religioses, és a dir, que a més de servir com a marca territorial, pot ser que els petroglifs marquèssin determinats llocs sagrats, amb especial càrrega simbòlica, ja que sovint es presenten agrupats en conjunts de diversos elements. També s'ha proposat que les grafies podien indicar la situació o l'accés de determinats recursos dins d'un sistema d'explotació itinerant (Bradley, Fábrega y Criado, 1995)

Esquema a on es pot veure la disposició dels petroglifs a la roca coneguda com a Laxe das Cruces, de Touron. Els petroglifs generalment es troben agrupats al mateix lloc. Podrien indicar llocs sagrats o de rituals.(foto: X.Sierra)

Interpretació social. Els petroglifs no reflecteixen la vida qüotidiana dels homes que els van gravar. Les comunitats de l'Edat del Bronze practicaven l'agricultura i la ramaderia com a base subsistencial. Però als gravats no hi figuren aquestes activitats, sinò que només es representa el que aparentment semblen ser activitats caçadores i bèl·liques. Podria ser que aquestes activitats revestissin un prestigi i una importància social en uns grups que començaven a estructurar-se jeràrquicament.

Interpretació religiosa. A les escenes cinegétiques l'únic animal caçat és el cèrvol, cosa que pot indicar que aquest animal tenia una importància sobretot simbòlica. En el món imaginari d'aquestes comunitats de caça probablement tenia una funció màgica, ritual i probablement iniciàtica. Hi ha qui ha apuntat que el cèrvol podia identificar-se amb les ànimes dels avant-passats o si més no amb un animal psicopomp, que acompanyés les ànimes a l'altra vida. Alguns petroglifs circulars recorden les ones que es produeixen quan tirem una pedra a l'aigua. Algunes hipòtesis plantegen una interpretació metafísica, com si quan un morís transpasés una barrera líquida i deixés ones darrera seu (com qui tira una pedra a l'aigua) La seva persona ja no hi és present, però si el seu record, la seva influència: les ones circulars.



Quins són els temes que representen?

Quant fa a la temàtica, podem distingir petroglifs figuratius i abstractes:

1. Petròglifs figuratius

a) Zoomòrfics

Les representacions d'animals es refereixen sobre tot a cèrvols, cavalls i serps.

- Cèrvols. Són els més freqüents. Els podem trobar sols o en grups, escenes de còpula de cèrvols, o fins i tot cèrvols ferits per armes. Es fàcil pensar que eren una presa habitual de cacera i potser un animal totèmic que podia representar al grup humà o a un esperit diví. Sovint es destaquen detalls com les banyes o els genitals. En canvi, no és freqüent representar els ulls o la boca.

Cèrvol amb banyes molt ramificades. Campo Lameiro(foto: X.Sierra)


Cèrvol amb cornamenta. Caeira.
Espasa de puny d'antenes, procedent de la Osera. Museo Arqueológico Nacional. Madrid.

Grup de cèrvids. Touron.(foto: X.Sierra)

- Cavalls. Els trobem menys vegades. Possiblement els cavalls es començaven a capturar per ser muntats o domesticats.

Cèrvol i cavalls. Coto das sombriñas. Touron.(foto: X.Sierra)


- Serps. Animal totèmic i apotropaic. Després aquest motiu ha persistit a la iconografia gallega posterior, especial a alguns cruceiros (Cruceiro do Culebrón, Caldas de Reis) Destaca el petròglif anomenat la Pedra da Serpe (Castro de Penalba)un petròglif tardà (s.VIII-VII aC) que està inscrit ja a la cultura castrexa. Una altra pedra amb aquest motiu és a Pedra da Serpe (o das Serpes, ja que n'hi han dues)de Valga. Des d'aquesta roca podem veure el cim del Monte Xiabre amb un àngul de 225º, que coincideix amb l'ocàs del sol tal com era en el solstici prehistòric.

Pedra da serpe (Castro de Penalba) on es pot veure una serp de gran mida (vora 2 metres).(foto: X.Sierra)

Pedra da serpe de Valga. Foto: Xesús Rodríguez Castro. Dibuix: Ramón Sobrino (http://montetecla.blogspot.com/2010_02_01_archive.html)


- b) Antropomòrfics (Figures humanes). Poc freqüents. De vegades es poden veure parelles o mascles amb fal·lus desmesurats, cosa que suggereix rituals de fecunditat.

Figures humanes esquemàtiques (home i dona) Laxe dos homes. Cequeril.(foto: X.Sierra)


Detall de la figura masculina del Laxe dos Homes a Cequeril.(foto: X.Sierra)

- c) Armes. Al Calcolític, època de la que daten la majoria de petròglifs, es començaven a fer algunes armes de metall. No existien en gran nombre, i eren habitualment objectes sumptuaris o de poder, propietat del cap del clan. Alguns petroglifs representen punyals o armes de fulla molt ampla que s'ha convingut en anomenar "alabardas" (per similitud amb aquesta arma, usada entre els s.XIV i XVII a Europa, i que era una fusió entre una llança i una destral)

Alguns petroglifs poden representar armes metàl·liques, com el punyal del centre de la foto, a sota els cercles concèntrics. Parada.(foto: X.Sierra)


Les armes de fulla molt ample conegudes com "alabardes". Parada.(foto: X.Sierra)


Podem comparar les armes representades en els petroglifs amb les armes que s'usaven a l'Edat de Bronze i que han arribat a nosaltres.

Espasa de bronze amb puny d'or, procedent de Guadalajara. Període del Bronze ple (II mil·leni aC) Museo Arqueológico Nacional. Madrid. (foto: X.Sierra)


Espasa de puny d'antenes, procedent de la Osera (vettons) Museo Arqueológico Nacional. Madrid.(foto: X.Sierra)



2. Petroglifs abstractes

Són els més freqüents i misteriosos. No sabem exactament què representen, tot i que s'han apuntat moltes hipòtesis: finalitats màgiques, astronòmiques (calendaris), propiciadores de la caça o apotropaics.

- Cercles concèntrics Els cercles concèntrics són els motius més freqüents. N'hi ha de molts tipus i dimensions. Alguns només comprenen un parell de cercles, mentre que d'altres arriben als 18 cercles concèntrics i 350 cm de diàmetre (Monte Tetón)

Cercles concèntrics. Coto das sombriñas. Touron.(foto: X.Sierra)


Portaxes, el més gran petroglif conegut (350 cm de diàmetre) i 18 cercles concèntrics, tenia probablement una funció astronòmica, de calendari i de càlcul del solstici solar. http://jlgalovart.blogspot.com/2009/06/visita-monte-teton.html



- Espirals
De vegades tenim alguns petròglifs que dibuixen formes espirals. Un dels més característics i interessants és la Laxe das Rodas, al prop del Monte Louro, a Muros. Les espirals, estan coronades per una filera de coviñas o excavacions hemisfèriques, cosa molt poc freqüent. Algunes hipòtesis han interpretat la doble espiral com una representació de l'espai de la zona: La doble espiral suggereix una visió aèria de l'espai on s'ubica el petròglif (Chan de Eiroa); la zona intermèdia entre les dues espirals es referiria a l'ensenada de San Francisco; l'espiral petita representaria l'espai de Louro amb la seva llacuna.

Laxe das Rodas, a prop de la ría de Muros.
















Laxe das Rodas, una representació geogràfica? (http://jlgalovartcarrera.blogspot.com/)


Petroglif de Mogor. Està molt exactament orientat al lloc per on es ponia el sol en temps prehistòrics (al mar, entre les illes d'Ons i Onza)


- Laberints. Són agrupacions força bigarrades de petroglifs. Generalment són conjunts de cercles concèntrics units per línies. Poden ocupar una gran superfície.

Sistema complex anomenat Laberint. Inclou diverses imatges de cercles concèntrics units per línies rectes. Laxe das Cruces. Touron. (foto: X.Sierra)


El petroglif del Laberint a Mogor. Recents estudis demostren que indica una direccionalitat (Oest) amb precissió matemàtica. S'ha interpretat com un homenatge al mar atlàntic.




- Cassoletes o cercles contenint cassoletes. Les cassoletes són petites depressions hemisfèriques, que en gallec reben el nom de coviñas. Es troben sovint agrupades en munts o rodejant alguns dibuixos. De vegades poden estar a l'interior o a l'exterior de cercles.


Cercle amb cassoletes al seu interior. Laxe das Cruces. Touron. (foto: X.Sierra)

Cassoletes en cercles concèntrics. S'han interpretat com un possible calendari. Outeiro da Forcadela. Touron. (foto: X.Sierra)

- Podiformes. Simulen petjades de peu humà o d'animals. En el cas del peu humà s'ha apuntat que pot assenyalar cap a alguna direcció. Les petjades d'animals han de ser interpretades com totèmiques o com un ritus propiciador de la cacera.

Petroglifs podiformes, imitant petjades humanes. Parada. (foto: Mercedes Cerdeira)
Petroglif podiforme (detall). Parada. (foto: Mercedes Cerdeira)


Petroglif podiforme representant petjades d'animals, potser cèrvids. Parada.(foto: Mercedes Cerdeira)


- Idoliformes. Alguns petroglifs presenten dues ratlles paral·leles, amb un regruix distal, que s'han interpretat com figures d'ídols cilíndrics, figures que sovintejaven molt a aquest període i que s'ha trobat en molts aixovars funeraris. Els ídols cilíndrics es tenien a les cases i podrien representar els avantpassats (alguna cosa així com els déus Lars romans)

Petroglif de ratlles paral·leles, interpretat con a ídol cilíndric. Parada.(foto: Mercedes Cerdeira)

Ídol cilíndric oculat anomenat "d'Extremadura", datat al calcolític (III mil·leni aC) Probablement aquest tipus d'ídols eren els representats pels petroglifs. Museo Arqueológico de Madrid.(foto: X.Sierra)

Ídol de placa del calcolític (II mil·leni aC), procedent de Granja de Céspedes (Badajoz). Museo Arqueológico Nacional. Madrid.(foto: X.Sierra)

Ídol cilíndric trobat al Castro de Sta. Trega (A Guardia)(foto: X.Sierra)


- Quadrats De vegades subdividits per una creu, podrien referir-se a particions del territori o bé del cel. No oblidem que a l'Edat del Bronze l'observació del cel era sovint més important que l'observació de la terra.

- Creus
Els dibuixos cruciformes es troben sovint als petroglifs. Outeiro do galiñeiro. Cequeril. (foto: Mercedes Cerdeira)


Xavier Sierra

dilluns, 15 de març del 2010 | | 1 comentaris

Escarnho e maldizer

Hem parlat de les cantigues d'escarnho e maldizer, composicions satíriques de la lírica galaicoportuguesa. El meu amic Xurxo Romaní, a qui li agrada compondre cançons, fa poc va rescatar alguna d'aquestes lletres per cantar-les amb nova música composada per ell. Em va demanar si m'atreviria a traduïr-les. Era difícil, ja que no es tracta d'una traducció qualsevol del gallec, sinò que es tracta d'una composició rimada, en gallec antic i amb molts jocs de paraules i dobles sentits, ja que són d'un erotisme sarcàstic i burleta. Contra tot pronòstic, però, em vaig atrevir a intentar-ho. Us deixo alguns exemples (en V.O. gallega i traduccions) Espero que em sabreu perdonar. “Els trobadors, com homes de la seva època, son permeables a la acció subversiva do esperit carnavalesc, i recreen el món, capgirant-lo, donant-li la volta. En aquest món les abadeses converteixen els convents en cases de fornicació, els capellans i els frares són fornicadors empedreïts, es practica l'incest, la violació, l'amor homosexual estava a l'ordre del día en tots els estaments de la societat, la dama idealitzada i pràcticament intangible de les Cantigas d’amor es veu convertida en un cos que s'entrega per diners, i l'amor és reduït a sexe o a un simple orifici” (Xosé Bieito Arias Freixedo. Antología de poesía obscena dos trobadores galego-portugueses)

Xurxo Romaní i Koichi Tanehashi a la presentació del disc Escarnho e maldizer al Centre Gallec de Barcelona el 9 de maig de 2009

Abadessa oí dizer(Afonso do Cotón)
Abadessa oí dizer
Que erades moi sabedor
De todo ben e por amor
De Deus querédevos doer
De min, que ogano caséi
Que ben vos juro que non sei
Mais que un asno de foder
Ca me fazen én sabedor
De vós, que avedes bon sen
De foder e de todo ben,
Ensinádeme máis senhor,
Como foda, ca non o sei,
Nen padre nen madre non ei
Que m’ensine, e fiqu’i pastor.
E se eu ensinado vou
De vós senhor, deste mester
De foder, e foder souber
Per vós, que me Deus aparou,
Cada que per foder direi
Pater Noster e enmentarei
A alma de quen m’ensinou
E per i podedes gaar,
Mia senhor, o reino de Deus
Per ensinar os pobres seus
Máis ca por outro jajuar,
E per ensinar a moller
Coitada que a vós veer,
Senhor que non souber ambrar.
Abadesa, oín dicir
Que erades coñecedora de todo ben
E, por amor de Deus, tende dó de min
Porque aínda hai pouco que casei
E xúrovos que non sei
Máis que un asno de foder
Faláronme de vós, que disque de foder
E de calquera outro ben sabedes moito;
Por iso, señora, ensinádeme como foda, pois non sei
Nin teño pai ou nai que me ensine, e son un inexperto.
E se eu vou de vós ensinado neste mester de foder
E chego a saber foder por vós,
Que Deus puxo no meu camiño,
Cada vez que foda direi un Pater Noster
E mencionarei a alma de quen me ensinou.
E por iso podedes gañar, señora miña, o reino de Deus
Mais ca por outro sacrificio, e tamén por ensinar á muller coitada
Que a vós, señora, acudise, e que non soubese andar provocativamente


Versió catalana
Abadessa, he sentit dir
Que sabíeu molt de tot
I us voldria demanar
Que us volguessiu compadir per amor de Déu, de mi:
Un any fa que m’he casat i us ben juro que no en sé
Més que un ase de cardar
Com que m’han dit de vós
Que teníeu força seny
I que prou sabíeu cardar,
Ensenyeu-me com es fa,
Que no sé ni fotre un clau
No tinc ni pare ni mare
Sóc pastor des de molt jove
I encara no n’he aprés.
I si jo vaig ensenyat
D’aquest ofici per vós
Que Déu a vós m’encomana
Segur que fotré bé del tot
Cada cop que foti un clau
Un pater noster diré
I benediccions donaré
A vós que em vau ensenyar.
Així vós podreu guanyar Senyora, el regne de Déu
Per ensenyar els seus pobres I també per altre fer
I per ensenyar a les dones
Pobretes, que a vós venen Perquè no saben cardar.


Pedi eu o cono a hua molher (Pero d’Ambroa)

Pedi eu o cono a hua moler
E pediu-m’ ela cem soldos enton;
E dixe-lh’ eu logo:
“Mui sen razón Me demandades, mais, se vos prouguer,
Fazed’ ora, e faredes melhor
Ua soldada polo meu amor
A de parte, ca non ei mais mester.
Fazen soldada do ouro que val
Mui mais ca o vosso cono de pran;
Fazen soldada de mes’ e de pan,
Fazen soldada de carn´e de sal;
Poren devedés do cono fazer
Soldada, ca non á de falescer,
Sse retalhardes, que vos compr’ o al.
E podede-lo vender eu o ssei,
Tod’ a rretalho, por que ssaberán
Que rretalhades, e comprar-vos-án
Todos en parte , como eu comprei;
Ainda vos d´al farei mui melhor:
Sse do embligo avedes ssabor,
Contra o rrabo vo-lo ffilharei”
Pedinlle eu a cona a unha muller
E pediume ela a cambio cen soldos
E díxenlle eu entón:
Pedídesme unha barbaridade, pero se vos parece ben,
Dividídea (a cona) en partes e vendédeme un soldo dela,
Polo meu amor, pois non preciso máis
Venden en pequenas cantidades (ao retallo) o ouro,
que vale moito máis cá vosa cona, e o mesmo se fai
co viño, co pan, coa carne e co sal
Por iso debedes de facelo vós coa vosa cona,
Pois non ha de faltar, se a vendedes a retallo,
Quen vos compre o resto
E podédela vender toda a retallo, porque ó saber que a retallades,
Todos han querer comprar unha parte, como a comprei eu;
E aínda farei outra cousa para que saiades ben do negocio:
Se estimades moito o embigo (e non queredes que sufra dano),
A miña parte da cona heina levar de contra o rabo*

*Xa que a muller parece terlle moito aprecio ó seu embigo, propónselle que a parte da cona que venda sexa de contra o rabo, é dicir, de contra o cú. Preténdese comprar parte dunha mercadoría boa, levar polo mesmo prezo outra de peor calidade, pero enteira.

Versió catalana Li vaig demanar el cony a una dona
Li vaig demanar el cony a una dona
I ella em va demanar cent sous
Jo li vaig dir: “això és ben car” Em demaneu molt, però si voleu,
Feu-la en cent trossets i una em veneu
Que jo amb un sou ja en tinc prou.
L’or el fan en petites peces
Que bé val més que la vostra figa.
També es parteix el pa i el vi,
I fins i tot la carn i la sal.
Caldria fer-ho també amb el cony
I ben segur que trobareu clients
Que us comprin la resta aviat:
La podrieu vendre tota al detall,
I fins i tot es pot fer millor:
Si us estimeu molt la vostra figa,
Us podria comprar a canvi el cul.


Se eu podesse desamar(Pero da Ponte)

Se eu podesse desamar
A quen me sempre desamou,
E podess’ algún mal buscar
A quen mi sempre mal buscou!
Assy me vingaria eu,
Se eu podesse coyta dar,
A quen mi sempre coyta deu.
Mays sol non posso eu engañar
Meu coraçon que m’ enganou,
Per quanto mi faz desejar
A quen me nunca desejou.
E per esto non dormio eu,
Porque non poss’ eu coita dar
A quen mi sempre coyta deu.
Mays rog’ a Deus que desampar
A quen mh´assy desamparou,
Ou que podess´eu destorvar
A quen me sempre destorvou.
E logo dormiría eu,
Se eu podesse coyta dar,
A quen mi sempre coyta deu.
Vel que ousass’ en preguntar
A quen me nunca preguntou,
Per que me fez en ssy cuidar,
Poys ela nunca en min cuydou.
E por esto lazero eu,
Porque non poss’ eu coyta dar,
A quen mi sempre coyta deu.
Se eu podese desamar
A quen sempre me desamou
E poidese algún mal buscar
A quen sempre a min mal buscou
Así vingaríame eu
Se eu poidese coita dar
A quen sempre coita a min me deu
Pero o único que non podo enganar
É o meu corazón que me engañou
Posto que me fai desexar
A quen nunca me desexou
E por isto non durmo eu
Porque non podo eu coita dar
A que sempre coita a min me deu
Pero prego a Deus que desampare
A quen así me desamparou a min
Ou que me permita causar desazón
A quen tanto me desazona a min e logo durmiría eu
Se eu poidese coita dar
A quen me deu sempre coita a min
Ou que [me dea forzas para que] me atreva a preguntar
A quen nunca me preguntou
Por que me fixo pensar nela
Cando ela nunca pensou en min
E por isto sufro eu
Porque non podo eu coita dar
A quen sempre me deu coita a min*

*O poeta sofre porque está namorado e quere vingarse da que lle causa o sufrimento. Quere provocarlle a coita, é dicir, sufrimento amoroso, ou que é o mesmo, a súa vinganza sería facer que ela se namore del. Versió catalana

Si jo pogués desamar(Pero da Ponte)

Si jo pogués desamar
A qui a mi sempre em va desamar,
I pogués fer algún mal
A qui sempre em va fer mal!
Així em venjaria jo,
Si jo pogués penes donar,
A qui a mi sempre penes em donà.
Però jo no puc enganyar
Al meu cor que em va enganyar,
Per què em va fer desitjar
A qui mai no em va desitjar
Per això jo perdo el son
Perquè no puc penes donar
A qui a mi sempre penes em donà.
Prego a Déu perquè abandoni
A qui a mi així m’abandonà,
O que pugui jo molestar
A qui a mi em va molestar.
Llavors dormiria jo
Si jo pogués penes donar,
A qui a mi sempre penes em donà.
Si jo pogués preguntar
A qui mai em preguntà
Perquè em va fer cuidar-la
Si ella mai em va cuidar,
Per això pateixo jo,
Perquè no puc penes donar
A qui a mi sempre penes em donà.


A un frade dizen escarallado(Fernando Esquío)
A un frade dizen escarallado
E faz pecado quen llo vai dizer
Ca, pois el sab’arreitar de foder,
cuid’eu que gaj’e de piss’arreitado;
e pois empreña estas con que jaz
e faze fillos e fillas assaz,
ante lle dig’eu ben encarallado.
Escarallado nunca eu diría,
Mais que trage ant’o carallo arreite,
Ao que tantas molleres de leite
Ten, ca lle pariron tres en un día,
E outras muitas preñadas que ten;
E atal frade cuid’ eu que mui ben
Encarallado por esto sería.
Escarallado non pode seer
O que tantas fillas fez en Mariña
E que ten ora outra pastoriña
Preñe, que ora quer encaecer,
E outras muitas molleres que fode;
E atal frade ben cuid’eu que pode
Encarallado per esto seer.
A un frade chámanlle escarallado,
E comete un erro quen llo di,
Xa que, pois el é quen de empalmarse pra foder,
Penso eu que é un tío co carallo teso.
E posto que deixa preñadas aquelas coas que se deita
E fai fillos e fillas abundantes,
Antes lle chamo eu ben encarallado.
Nunca diría eu escarallado,
Senón que mais ben trae o carallo teso,
Ó que ten tantas mulleres de leite,
Pois paríronlle tres nun mesmo día,
E ten moitas outras preñadas
E tal frade coido eu que ben encarallado
Debería ser por isto.
Non pode ser escarallado
O que tantas fillas fixo en Mariña,
E que ten agora outra mociña nova
Preñada que xa está cumprida,
E outras moitas mulleres que fode,
E tal frade ben coido eu
Que pode ser encarallado por isto


Versió catalana Hi ha un frare que diuen descarallat(Fernando Esquío)

Hi ha un frare que diuen descarallat
Però s’equivoquen els qui això diuen
Ja que de fotre claus, en sap prou
I penso que està sempre trempant;
I ja que prenya a les mosses que es tira
I té munts de fills i filles arreu,
Més aviat hem de dir que té un cigalot.
Descarallat doncs no li digueu,
sinò que té una bona trempera,
Fixeu-vos: Té algunes femelles alletant,
Li van parir tres en un mateix dia,
I encara n’hi ha moltes més prenyades;
I així jo crec que per tot això
Li haurieu de dir frare ben carallat.


A vós dona abadessa(Fernando Esquío)
A vós dona abadessa
De min Don Fernand’Esquío
Esas doas vos envyo
Porque sei que sodes essa
Dona que as merecedes;
Quatro carallos franceses,
E dous aa prioresa.
Poys ssodes amiga minha
Non quer’a custa catar,
Quer’ eu vus ja esto dar,
Ca non tenho al tal aginha;
Quatro carallos de mesa
Que me deu hua burguesa,
Dous e dous ena baynha.
Muy ben vos ssemelharán,
Ca sequer levan cordoes
De ssenhos pares de colhoes;
Agora vo-los darám:
Quatro carallos asnaes,
Anmanguados en coraes
con que caledes orans.
A vós Dona abadesa,
Eu, don Fernando esquío,
Envíovos estes galanos,
Porque sei que sodes esa dama
qe os merecedes
Catro carallos franceses*
E dous á prioresa
Posto que sodes amiga miña
Non quero reparar nos custos
Quérovos xa isto dar,
Pois non teño outra cousa máis a man:
Catro carallos de mesa**
Que me deu unha burguesa
De dous en dous na súa correspondente funda.
Han de vos gostar moito,
Pois mesmo levan cordóns
De cadanseu par de collóns
Agora volos darán: catro carallos de asno***
Co mango de coral
Cos que tallede-lo pan****

*Consoladores da época, xeneralmente feitos de madeira
**Posiblemente estes obxectos servirían tamén de adorno nos toucadores das damas, e por iso refírese a eles como “carallos de mesa”
***O feito de chamar a estes carallos “asnaes”, é dicir, de asno, fala da súa talla considerable, axeitada para a voracidade sexual da abadesa.
**** Metáfora obscena. Tendo en conta os prácticos regalos cos que Esquío obsequia á abadesa, o movemento de vaivén preciso para o aproveitamento deles é semellante ó que se fai co coitelo agarrado polo mango para serra-lo pan. O poeta búrlase da insaciable abadesa, que precisa máis dun consolador, e por riba de talla “XL” para satisface-lo seu desexo sexual. Comentar que o uso destes artiluxios estaba moi extendido. Lóxicamente, a vía principal para satisface-lo desexo sexual era o matrimonio, pero en casos nos que este non era posible, a masturbación era unha solución habitual, practicada de forma laxa e non necesariamente pecaminosa.

Versió catalana A vós madona abadessa(Fernando Esquío)

A vós madona abadessa
De mí Don Fernand’Esquío
Aquests presents us faig
Perquè sé que sou galant
I mereixedora sobrada;
Quatre cigales franceses,
I dues més per la priora.
Ja que sou amiga meva
No vull reparar en gastos,
Us vull fer present d’això,
Que no tinc res més a mà;
Quatre caralls de taula
Que em donà una burgesa,
De dos en dos amb la seva funda.
Segur que us agradaràn molt,
Fins i tot porten cordons
Cadascún amb els seus collons;
De seguida us els duran:
Quatre caralls com d’un ase,
Amb un mànec de corall
Com el de tallar el pa.


Ben me cuidei eu Maria Garcia(Afonso do Cotón)

Ben me cuidei eu Maria Garcia
En outro día quando vos fodí
Que me non partiss’eu de vos assí
Come me partí ja, mao vazía
Vel pol servizo muito que vos fiz
que me non destes como x’omen diz
sequer un soldo que ceass’un día
Mais desta seerei eu escarmentado
De nunca foder ja outra tal molher
Se m’ant’algo na mao non poser
Ca non ei por que foda en doado;
E vos, se assí queredes foder,
Sabedes como: ídeo fazer
Con quen teverdes vistid’e calçado
Ca me non vistides nen me calçades,
Nen ar sej’eu eno vosso casal
Nen avedes sobre mi poder tal
Por que vos foda, se me non pagardes
Ante mui ben, e máis vos en direi:
Nullo medo, grado a Deus e a El Rei,
Non ei de força que me vos façades
E, mia dona, quen pergunta non erra,
E vós por Deus mandade perguntar
Polos naturaes deste logar
Se foderan nunca en paz nen en guerra,
Ergo se foi por alg’ou por amor.
Id’ adubar vossa prol, ai, senhor,
Ca vedes, grad’a deus, rei na terra.
Coidaba eu, Maria Garcia
Esoutro día cando vos fodín
Que non me iría eu de onda vós
Así como me fun, coas mans baleiras
Sequera polo gran servicio que vos fixen,
Pois non me destes, como se di vulgarmente,
Nin para unha cea.
Máis xa quedei eu escarmentado
De nunca máis foder outra muller
Se non me pon algo antes na man,
Pois non teño por que foder de balde;
E vos, se queredes foder,
Xa sabedes como: ídeo facer
Con quen teñades vestido e calzado.
Pois non me vestides nin me calzades,
Nin tampouco vivo eu na vosa casa,
Nin tendes sobre min tal poder
Coma para que vos foda sen me pagardes antes moi ben pago,
E aínda vos direi máis: non teño ningún medo,
Gracias a Deus e a El Rei,
Da violencia que poidades empregar contra min.
E señora, quen pregunta non erra,
E vós, por Deus, mandade preguntar
Entre os naturais deste lugar
Se foderon algunha vez, en paz ou en guerra,
Non sendo a cambio de algo ou por amor.
Ide amaña-los vosos asuntos, ai señora
Pois como vedes Hai rei na terra.

Versió catalana Pensava jo, Maria Garcia(Afonso do Cotón)

Pensava jo, Maria Garcia
L’altre dia quan us follava
Que no m’aniria del vostre costat
Com l’altre cop, amb les mans buides,
Amb el gran servei que jo us vaig fer
i no em vau donar ni un dobler
per pagar-me un trist sopar.
Però amb un cop ja en vaig tenir prou
I no cardaré mai més a una dona
si abans no em posa quelcom a la mà
No em vaga fotre claus de franc;
I vós, si així voleu cardar,
Ja sabeu com: aneu-vos-ho a fer
Amb qui rebi de vós vestit i calçat.
I com que no em vestiu ni calceu,
Ni tampoc visc a la vostra casa
Ni teniu sobre mi cap mena de poder
Si voleu que us cardi, pagueu-me bé abans
I a més us ho vull deixar clar:
No tinc cap por, gràcies a Déu i al Rei,
De el que em pogueu fer de grat o per força
I, senyora, qui pregunta no s’erra,
Per Déu, aneu doncs a preguntar
A tots els habitants d’aquest lloc
Si han vist mai cardar en pau o en guerra
que no sigui o per amor o per guanyar diners.
Aneu a arreglar els vostres afers, senyora,
Que, ja ho veieu, gràcies a Déu hi ha rei a la terra (hi ha justícia a la terra)


Marinha en tanto folegares(Afonso do Cotón)

Marinha en tanto folegares
Tenho eu por desaguisado
E son mui maravillado
De ti, por non reventares,
Ca che tapo eu d’aquesta minha
Boca a ta boca Marinha
E con estes narizes meus
Tapo eu Marinha os teus,
E coas maos as orellas
Os ollos das sobrencellas
Tápote ao primeiro sono
Da mia pissa o teu cono
Como me non vej’a nengún
E dos colloes ese cuu;
¿cómo non reventas , Marinha?
Mariña, considero un desaguisado
O xeito que tes de darlle ao fol*
E estóu moi maravillado de tí,
Porque non reventas.
Póis tápoche eu con esta miña boca
A túa boca, Mariña
E con estes narices meus
Tápoche eu os teus
E coas mans as orellas
Os ollos coas sobrecellas
tápoche á primeira oportunidade
coa miña picha o teu coño
como nunca lle vin facer a ninguén
e cos collóns tápoche o cu
¿Cómo non reventas, Mariña?

*Folegares quere dicir “soprar de xeito semellante á do fol dunha gaita”, e por extensión, dilatarse e contraerse a modo de fol, e dicir, moverse exhalando suspiros durante o acto sexual.

Versió catalana Marina, quan estàs follant (Afonso do Cotón)

Marina, quan estàs follant
Gemegues i crides tant
Que estic ben meravellat
de que no rebentis,
Et tapo la boca amb la meva, Marina
I amb els meus nassos també et tapo el nas
I amb les mans les orelles
Els ulls amb les meves celles
I et tapo des del primer so
Amb la pixa et tapo el cony
Com no he vist mai fer a ningú
I amb els dos collons el teu cul
cóm no rebentes , Marina?


Maria Genta da saya cintada(Roi Paez de Ribela)

Maria Genta, Maria Genta da saya cintada
Hu masestes esta noyte ou quen pos cevada?
Alva, abríades-m’alá!
Albergámos eu e outra na carreyra,
E rapazes con amores furtan ceveyra.
Alva, abríades-m’alá!
Hu eu maj’aquesta noyte, ouv’y gran cea
E rapazes con amores furtan avea.
Alva, abríades-m’alá!
María Genta, María Genta da saia cintada*,
Onde fuches moer ista noite ou a quén pos a cebada
Na alba abríadesme alá!
Albergamos eu e outra na carreira
E rapaces con amores agochan cibeira
Na alba, abríadesme alá!
Onde vou moer esta noite, ouvín gran cea
E rapaces con amores rouban o grao
Na alba, abríadesme alá!

*As cintas ou fitas enténdense como prendas de amor
**Esta cantiga baséase nunca serie de dobles entendidos sexuais: moer, almacenar cebada, robar cibeira, cear e “albergarse” no graneiro. De feito, parte dunha costume establecida: ir ao muiño a moer grao e despois pasar alí a noite para evitar que o rouben. Tanto “moer” ou “mazar” como “albergar” ten o significado sexual imaxinable. O grao, a semente, é o eixo do texto, co que o poeta xoga en todo o poema(a interpretación é de Gema Vallín).

Versió catalana Maria Genta de la faldilla amb cintes (Roi Paez de Ribela)

Maria Genta, Maria Genta de la faldilla amb cintes
On vas a morir aquesta nit o a qui posaràs l’ordi?
A l’alba m’obriràs allà!
Ens vam aixoplugar jo i una altra a la carrera,
I els nois amb amors furten l’ordi.
A l’alba m’obriràs allà! A on jo vaig a morir aquesta nit,
vaig sentir un gran sopar
I els nois amb amors furten civada.
A l’alba m’obriràs allà!


Ua donzela coitado (Caldeiron/Pedro Viviaez(?))

Ua donzela coitado
D’amor por si me faz andar;
E en sas feituras falar
Quero eu come namorado:
Rostr’agudo come foron
Barva no queix’e no granhon,
O ventre grand’e inchado.
Sobrancelhas mesturadas
Grandes e mui cabelhudas,
Sobre-los olhos merjudas;
E as tetas pendoradas
E mui grandes per boa fé;
A un palm´e meio no pé
E no cós tres polegadas.
A testa ten enrugada
E os olhos encovados
Dentes pintos come dados
E acabei de passada.
Atal fez Nostro Senhor;
Mui sen doair’e sen sabor,
Des i mui pobr’e forçada.
Unha donzela coitado de amor
por ela fáime andar
E quero eu falar
das súas feituras coma un namorado:
Rostro agudo como un furón
Barba no queixo e no grañón
O ventre grande e hinchado
Sobracellas mesturadas
Grandes e moi peludas
Sobre os ollos xuntas
E as tetas penduradas
E moi grandes por boa fe
A un palmo e medio do pé
E no corpo tres polegadas
A cabeza ten enrugada
E os ollos encovados
Dentes manchados como dados
E acabei de pasada
Tal fixo noso señor
Moi sen donaire e sen sabor
E ademais moi pobre e falsa*

*A cantiga e, lóxicamente, unha burla do idealizado amor cortés. Neste caso, a dama idolatrada é en realidade un adefesio do que o trobador semella estar verdadeiramente namorado. É doado imaxina-lo efecto que o trobador conseguía no seu público ao cantar de xeito satírico as “belezas” da súa amada.

Versió catalana Una donzella, pobre de mi (Caldeiron/Pedro Viviaez(?))

Una donzella, pobre de mi,
D’amor em fa anar al darrere;
I vull parlar del seu cos com fa tot enamorat:
Cara aguda com una fura
Barba i bigoti crescuts
El ventre gros i inflat.
Les celles té de bona mida
ben completes i peludes,
Els ulls ben ajuntats;
I les tetes té penjant
I a fe que son ben grosses;
Li arriben a un pam i mig de peu
en un cos de tres polzades.
El cap té molt arrugat
I els ulls al fons de coves
Les dents tacades com daus
I acabo ja de dir-ho.
Això féu Nostre Senyor;
sense cap gust ni cap gràcia
fent-la a més pobre i falsa.

Traducció catalana: Xavier Sierra

| | 0 comentaris

Els Reis Catòlics

"Desde que los llamados Reyes Católicos verificaron el hecho que Zurita llamó la doma y castración del Reino de Galicia, la lengua gallega ha quedado prohibida en la Administración, en los Tribunales, en la enseñanza, y la Iglesia misma evitó que nosotros, los gallegos, rezásemos en nuestra propia lengua".

(A. R. Castelao: "Proyecto de Constitución" Discurs al Parlament Espanyol, 18.09.1931)


La doma i castració del Regne de Galícia (expressió usada pel historiador Zurita. Anales de la Corona de Aragón, lib. XX, cap. XLVI) va ser la política seguida pels Reis Catòlics, que es van proposar derrotar als nobles gallecs que havien donat suport a la candidatura de Juana la Beltraneja , la veritable heredera de la corona de Castella a la mort d'Enrique IV. No era, però, quelcom nou. Ja hem vist com aquest escarment era en realidad la culminació d'altres càstigs anteriors que la dinastia Trastámara va imposar a Galícia per la seva fidelitat al petrisme, la causa legitimista de don Pedro I el cruel. L'execució del mariscal Pardo de Cela va ser, d'alguna manera, el símbol d'aquell tràgic aplastament.

A dalt, escut dels Reis Catòlics a l'Hostal de Santiago de Compostel·la. A baix, detall del "yugo y las flechas", símbol dels Reis Catòlics. Pati isabel·lí del Colegio de San Gregorio. Valladolid (Fotos: X.Sierra)

Per aconseguir el seu projecte d'unificació dels Regnes d'Espanya els Reis Catòlics van crear un nou model d'Estat centralista, amb una hegemonia de Castella i una Monarquia autoritària que es va imposar definitivament a les lluites nobiliàries. En aquest marc, la submissió de Galícia va ser un programa perfectament planejat, i que es va desenvolupar a partir de la visita dels Reis Catòlics a Santiago (1486) i que va incloure diverses actuacions:

Imposició del castellà, com a llengua de les classes altes i de l'administració, bandejant el gallec de tots els documents escrits.

Substitució de la noblesa gallega per cases nobiliàries castellanes o andaluses. Tot i que ja s'havia començat a fer amb la guerra petrista, els pocs nobles gallecs que havien sobreviscut a la imposició de la casa de Trastamara i a la Guerra dels Irmandiños, es veuen ara obligats a abandonar el país. La noblesa és ara d'origen castellà en la seva totalitat

Governador. En 1480 s'introdueix la figura de Gobernador-Capitán General del Reyno de Galicia, personatge forani que actúa com a virrei delegat del govern central, amb plens poders. Galícia conserva només el nom de Regne, però de facto s'ha convertit en una província, amb un règim quasi colonial.















Noves institucions. Es creen Institucions com la Santa Hermandad (una mena de policia, antecedent de la Guardia Civil) i la Real Audiencia del Reino de Galicia, que impartia justícia en nom dels Reis. Els seus dirigents, jutges, membres i funcionaris són també d'origen castellà. Els mètodes usats per a fer efectiva la seva autoritat eren el crear "terror y espanto" per tota Galícia. La seva funció no va ser només de perseguir malfactors, sinò d'una estricta vigilància política.

Els bisbes eren forasters. Retrat del Cardenal Tavera, arquebisbe de Santiago de 1523 a 1534. El Greco




Substitució de l'episcopat. Els bisbes eren també forasters (durant els s.XVI-XVIII només un 6% dels bisbes van ser gallecs). Tenien però motius de pes per arrenglerar-se amb el nou règim. Se'ls va garantir seguretat enfront les picabaralles amb la noblesa (que havien sigut constants durant segles) i se'la va concedir els llocs més preeminents a l'escala econòmica, social i política. L'arquebisbe de Santiago va acumular un immens poder.

Reforma dels monestirs. Des de 1487 els monestirs es situen progressivament sota la dependència de Valladolid, cosa que els transforma en un nou apèndix del poder castellà. La cultura gallega, que s'havia conservat en bona part en els monestirs va sofrir una evident alienació.

La reforma dels monestirs a partir de 1487 va fer que els monestirs gallecs depenguèssin de Valladolid. A dalt, Claustre del Monestir de Samos. A baix, detall de la silleria del cor de San Benito el Real de Valladolid, des d'on es dirigien els monestirs del Regne de Galícia (Fotos: X.Sierra)


La baixa noblesa en va sortir enfortida, controlant els càrrecs municipals i rebent els beneficis de rendes i foros.

La burgesia, desballestada des de la guerra dels Irmandiños, no va ser capaç de modernitzar-se ni de crear un mercat nacional. Va compartir alguns càrrecs en els municipis amb els fidalgos, però va restar com una classe marginal i mal encaixada en un sistema neo-feudal.


Ordre de no reconstruïr els castells enrunats pels irmandiños. S'evitava així tota possibilitat de retorn de la noblesa autòctona, per altra banda ja dispersada i arruïnada.

O Bierzo va ser segregat de Galícia. Encara avui però, la llengua gallega i la consciència de pertànyer al poble gallec estàn vius a la comarca, que depèn de Castella-Lleó (Castell de Ponferrada. Foto: X.Sierra)



Pèrdua del Bierzo. El mariscal Pero Pardo de Cela va ser decapitat a Mondoñedo, i els seus territoris (O Bierzo) annexionats a la Corona de Castella; per altra banda, Pedro Madruga, comte de Camiña i Soutomaior és arraconat a Portugal i, posteriorment, assassinat.

La societat gallega a partir de finals del s.XV va quedar decapitada. Estava privada de noblesa pròpia, i d'un alt clergat nadiu, i per tant es va quedar sense dirigents. Es pot adduir que aquest paper el podia haver assumit la burgesia, però després de la guerra dels irmandiños, la burgesia havia quedat desfeta com a classe social. Aquesta Galícia acèfala va quedar a mercè dels interessos foranis de Castella, sotmesa a un règim colonial del que encara avui en resten els efectes. La seva població (reduïda al poble baix) només va poder conrear la terra o dedicar-se al mar. Un mar que per cert, se li convertiria aviat en camí. El camí de l'emigració.

En resum, els Reis Catòlics van originar el començament dels segles foscos de Galícia -els de l'Edat Moderna- que només despertaria amb la represa de la consciència nacional al s.XIX. Així ho resumeix l'escriptor Suso de Toro:

«Y este país derrotado en el siglo XV y al que se le amputó con determinación cualquier clase dirigente ("doma y castración del Reino de Galicia", decretó Isabel "La Católica"), conservó su frágil hilo de consciencia a través de los siglos; ese valioso hilo de Ariadna de la memoria propició un renacer explícito de conciencia nacional en el siglo XIX que llegó en mejores o peores condiciones a hoy.» (Suso de Toro. Componiendo un espejo nuevo)

| | 5 comentaris

La queimada










La queimada és una recepta típica gallega, elaborada amb aiguardent, pela de llimona i grans de cafè, força semblant al cremat que es fa a la Costa Brava catalana. Nomès que enlloc de rom, a Galícia s'usa aiguardente d'orujo. Es relaciona amb cerimònias gairebé màgiques i mentre es crema es recita un conjur.



RECEPTA

Ingredients:

Aiguardent, sucre blanc fi, pela de llimona (la part groga) i alguns grans de cafè

Preparació:

En un recipient de terra cuita es vessa l'aiguardent i el sucre, en la proporció de 120 g. pr cada litre de líquid. S'afegeix la pela de llimona i grans de cafè

Es remou i s'encèn el foc, amb un cullerot al que prèviament s'ha posat una mica de sucre amb aiguardent. Molt a poc a poc s'acosta al recipient fins que s'encengui. Es remou fins que el sucre es consumeixi.

Al mateix cullerot es posa una mica més de sucre, aquest cop sec i col·locant-lo a sobre la queimada es mou fins a convertir-lo en almívar. Es vessa sobre les flames i es va removent, fins que les flames tinguin un color blavós. Continuar fins que es cremi la quasi totalitat de l'alcohol.

Es deixa apagar i es serveix.


CONXURO DA QUEIMADA

Mentre s'elabora la "queimada" cal recitar un "conxuro" que té efectes màgics (tant sobre la qualitat de la queimada com de possibles efectes apotropaics) Fixeu-vos en la íntima relació que hi ha entre aquest costum (aparentment només gastronòmic) i diverses creences que configuren l'ànima gallega, principalment les creences en meigas, ánimas del Purgatori i la Santa Compaña.

Conxuro da queimada (V.O. gallega)

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas.

Demos, trasnos e diaños, espritos das nevoadas veigas.

Corvos, pintigas e meigas, feitizos das menciñeiras.

Podres canhotas furadas, fogar dos vermes e alimanhas.

Lume das Santas Compañas, mal de ollo, negros meigallos, cheiro dos mortos, tronos e raios.

Oubeo do can pregon da morte, fouciño do sátiro e pe do coello.

Pecadora lingua da mala muller casada cun home vello.

Averno de Satán e Belcebú, lume dos cadavres ardentes, corpos mutilados dos indecentes, peidos dos infernales cus, muxido da mar embravescida.

Barriga inútil da muller solteira, falar dos gatos que andan a xaneira, guedella porra da cabra mal parida.

Con este fol levantarei as chamas deste lume que asemella ao do inferno, e fuxirán as bruxas a cabalo das súas escobas, indose bañar na praia das areas gordas.

¡Oide, oide! os ruxidos que dan as que non poden deixar de queimarse no agoardente, quedando asi purificadas.

E cando este brebaxe baixe polas nosas gorxas, quedaremos libres dos males da nosa ialma e de todo embruxamento.

Forzas do ar, terra, mar e lume, a vos fago esta chamada: si e verdade que tendes mais poder que a humana xente, eiqui e agora, facede cos espritos dos amigos que estan fora, participen con nos desta queimada.


Conjurament de la queimada (trad. catalana de Xavier Sierra)

Mussols, òlibes, gripaus i bruixes

Dimonis, follets i dimonis, esperits dels camps nevats.

Corbs, salamandres i bruixes, fetillaments de les curanderes.

Podrides canyes foradades, llar de cucs i de bitxos.

Foc de les ànimes en pena, mal d'ull, negres embruixaments, pudor dels morts, llamps i trons.

Udolar del gos, anunciant la mort; musell del sàtir i peu del conill.

Pecadora llengua de la mala dona casada amb un home vell.

Infern de Satanàs i Belcebú, foc dels cadàvers en flames, cossos mutilats dels indecents, pets dels culs infernals, bram de la mar embravida.

Ventre inútil de la dona soltera, miol de ls gats en zel, pèl dolent i brut de la cabra mal parida.

Amb aquest cossi aixecaré les flames d'aquest foc que s'assembla al de l'infern, i fugiran les bruixes a cavall de les seves escombres, anant-se a banyar a la platja de sorra gruixuda.

Sentiu, sentiu!, sentiu els brams que donen les que no poden deixar de cremar-se en l'aiguardent, quedant així purificades.

i quan aquest beuratge baixi per les nostres goles, restarem lliures dels mals de la nostra ànima i de tot embruixament.

Forces de l'aire, terra, mar i foc, a vosaltres dirigeixo el meu crit: si és veritat que teniu més poder que la humana gent, aquí i ara, feu que els esperits dels amics que están fora, participin amb nosaltres d'aquesta queimada.

diumenge, 14 de març del 2010 | | 0 comentaris

Baixa Edat Mitjana (s.XIII-XIV)

Hegemonia i decadència de Galícia.

Després de la independència de Portugal, que frenava l'expansió cap al sud, a Galicia no li quedava altra sortida que consolidar la política unitària amb Lleó (molt ben vistaa per altra banda pel clergat) i expansionar-se cap a Extremadura.















Sepulcre de Fernando II. Capella de les Relíquies. Catedral de Santiago (Foto: X.Sierra)















Sepulcre d'Alfonso IX. Capella de les Relíquies. Catedral de Santiago (Foto: X.Sierra)

A la mort de Alfonso VII l'Emperador es constitueix novament un regne de Galícia-Lleó primer amb el seu fill, Fernando II (Rex Legionensis et Galleciae). Fernando II va concedir cartes forals a nombroses ciutats (Rivadavia, Pontevedra, Tui, Lugo..) i va expandir el regne cap a Extremadura, conquerint Badajoz.

Durant el seu regnat el papa Alexandre III va concedir la gràcia de l'Any sant jacobeu (Bula Regis Aeterni, 1181), que va impulsar molt les peregrinacions a Compostel·la. També es va crear la Orde militar de Santiago amb la missió de defensar els pelegrins que cada cop més venien a la ciutat.

Durant el regnat del seu fill Alfonso IX també la hegemonia gallega va ser inqüestionable. Va culminar la reconquesta d'Extremadura i va repoblar molts territoris. Va fundar la Universitat de Salamanca, un gran referent cultural (1218), amb professors gallecs. El primer rector de la Universitat va ser l'arquebisbe de Compostel·la.

Els regnats de Fernando II i Alfonso IX és un dels períodes de major esplendor per Galícia, que portava la iniciativa principal. Tots dos monarques estan enterrats a la Catedral de Santiago.

Però amb el seu successor, Fernando III el Santo (Sant Ferran) l'equilibri de forces s'inclina decididament a favor de Castella, gran beneficiària de les noves conquestes de territoris musulmans (com per exemple, Sevilla)

Fernando III el Santo. Catedral de Santiago (Foto: X.Sierra)




Alfonso X el Sabio, escultura de José Alcoverro, davant de la Biblioteca Nacional. Madrid.

La política centralitzadora del seu fill, Alfonso X el Sabio (malgrat que s'expressava sovint en gallec i va escriure las famoses Cantigas de Santa Maria, en aquesta llengua) encara accentuarà més aquesta tendència, que serà la norma en endavant. La noblesa gallega veu recular la seva influència a favor de la castellana, i el control reial és cada cop més evident.

El s.XIII acabava amb molts motius de preocupació per Galícia.


La gran crisi Baix-medieval

L'augment de la demografia a primers del s. XIV no es va correspondre amb un increment de l'agricultura. Certs canvis climàtics van tenir com a conseqüència collites dolentes i desabastiment d'una població cada cop més nombrosa.

Cap a mitjans de segle, l'irrupció de la gran epidèmia de Pesta Negra, va delmar la població i va produïr una gran manca de ma d'obra al camp. Els senyors van haver de triar entre rebaixar la producció o rebaixar la càrrega impositiva, els foros. Però en canvi, els senyors feudals decideixen mantenir immòbils les seves estructures i augmenten la pressió per no veure davallar els seus ingressos. Això produeix una gran tensió social, i un enfrontament cada vegada més gran.

En canvi, a les ciutats la recessió és menor, i pot superar-se millor. La burgesia pren progressivament el timó de l'economia, i el sistema feudal comença a defallir, per donar pas a un sistema econòmic diferent que amb els anys es desenvoluparà com de producció capitalista.

En aquest context, els interessos de la petita noblesa xoquen frontalment contra els interessos del rei que vol optar per un reforçament de la Corona i amb una política cada vegada més centralista. El rei Pere I el Cruel es recolza en la gran noblesa, els bisbes i en els burgesos dels municipis. El conflicte desemboca en guerra civil: Els opositors al rei troben en la persona d'Enrique de Trastàmara una alternativa. L'any 1369 el rei Pere I mor a mans del seu enemic, el que a partir de llavors serà el nou rei, Enrique II .

Però els nobles gallecs havien pres partit a favor de Pere I. Van trobar ajuda en les tropes portugueses de Fernándo I de Portugal i en les de Joan de Gant, duc de Lancaster, casat amb Constança, filla de Pere I, i que va desembarcar amb un exèrcit anglès a A Coruña.

Escultura orant de Pedro I el Cruel, rei de Castella i Lleó. Museo Arqueológico Nacional. Madrid.

La guerra va tenir conseqüències desastroses per Galícia: 20 anys de destrucció i al final, una pau pactada amb Juan I de Castilla (1388), que gravà als gallecs amb una forta indemnització de guerra. El país, sotmés i empobrit, va haver d'afrontar una nova dinastia, la dels Trastàmara, una dinastia castellana (que alguns anys després també seria introduïda a la Corona d'Aragó per decisió del Compromís de Casp). L'adveniment dels Trastàmara transbalsà la societat gallega:

- La baixa noblesa gallega fou deposada i substituïda per nobles castellans.

- La gran noblesa gallega, retornà (amb renovada foça) a un feudalisme caduc i explotador, convertint-se amb fidels servidors de la nova dinastia.

- Els bisbes van ser els principals beneficiats, i per una banda va rebre com a premi jurisdicció sobre les ciutats i privilegis fiscals; i per altra banda va veure desaparèixer els seus principals competidors la petita noblesa.

- Les ciutats van ser objectiu de la cobdícia dels nous aristòcratas. Moltes d'elles van veure anul·lats els seus privilegis, quan no directament atacades per les tropes dels nobles. Van ser reduïdes a un nou règim senyorial que les sotmeté i explotà. Però aquesta situació del món urbà no es corresponia amb el seu grau de desenvolupament. els municipis no trigarien a tornar a reclamar els seus drets.

En resum, els canvis produïts per la dinastia de Trastàmara van causar un clar reculament històric i l'anul·lació de la classe dirigent autòctona del país.

Xavier Sierra