D. Gaiferos

Imatge de Santiago. Altar Major de la Catedral de Santiago

ROMANCE DE DON GAIFEROS

I onde vai aquil romeiro,
meu romeiro a donde irá,
camiño de Compostela,
non sei se alí chegará.
Os pés leva cheos de sangue,
xa non pode máis andar,
malpocado, probe vello,
non sei se alí chegará.
Ten longas e brancas barbas,
ollos de doce mirar,
ollos gazos leonados,
verdes como a auga do mar.
“I onde ides meu romeiro,
onde queredes chegar?”
“Camiño de Compostela
donde teño o meu fogar.”
“Compostela é miña terra,
deixeina sete anos hai,
relucinte en sete soles,
brilante como un altar.
Cóllase a min meu velliño,
vamos xuntos camiñar,
eu son trobeiro das trobas
da Virxe de Bonaval.”
“I eu chámome don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
se agora non teño forzas,
meu Santiago mas dará.”
Chegaron a Compostela,
foron á Catedral,
Ai, desta maneira falou
Gaiferos de Mormaltán:
“Gracias meu señor Santiago,
aos vosos pés me tes xa,
si queres tirarme a vida,
pódesma señor tirar,
porque morrerei contento
nesta santa Catedral.”
E o vello das brancas barbas
caíu tendido no chan,
Pechou os seus ollos verdes,
verdes como a auga do mar.
O bispo que esto oíu,
alí o mandou enterrar
E así morreu señores,
Gaiferos de Mormaltán.
Iste é un dos moitos miragres
que Santiago Apóstol fai.












Peregrins al Monte do Gozo
Gregorio Español (s.XVI)
Museu de la Catedral de Santiago



Versió catalana (Xavier Sierra)

I a on va aquell romeu,
el meu romeu a on va,
camí va de Compostel·la,
no sé si allà arribarà.
Els peus porta plens de sang,
i ja no pot caminar,
desventurat, pobre vell,
no sé si allà arribarà
Té la barba llargua i blanca
i ulls de dolç mirar,
ulls clars i ametllats,
verds com l'aigua del mar.
“I a on aneu mon romeu,
i a on voleu arribar?”
“Camí de Compostel·la
on jo tinc la meva llar”.
“Compostel·la és la meva terra,
me'n vaig anar fa set anys,
que brillava com set sols,
i lluïa com un altar.
Agafi's a mí, vellet meu,
anem junts a caminar,
jo sóc trovador de les troves
de la Verge de Bonaval.”
“I jo em dic don Gaiferos,
Gaiferos de Mormaltán,
i si ara no tinc forces
el meu Santiago me les donarà.”
Van arribar a Compostel·la,
i van anar a la Catedral,
Ai, i així va parlar llavors
Gaiferos de Mormaltán:
“Gràcies meu senyor Santiago,
als vostres peus em tens ja,
si vols llevar-me la vida
la pots, meu senyor, manllevar,
què jo moriré content
a la teva santa Catedral”
I el vell de la barba blanca
va caure a terra estirat,
Va tancar els seus ulls verds
verds com l'aigua del mar.
El bisbe que això va sentir
allà el féu enterrar
I així va morir senyors,
Gaiferos de Mormaltán.
Aquest és un dels molts miracles
que Santiago Apòstol fa.