A mitjans del s. XVIII comencen a arribar a Galícia alguns emigrants catalans que comencen a comerciar amb pesca salada. La majoria procedien de pobles del que després es va anomenar Costa Brava, especialment de Blanes. Al principi anaven i venien, i aprofitaven per comerciar amb altres productes de procedència catalana (teles, estris de pesca..). Però poc a poc es van anar establint de forma estable. Entre 1750 i 1780 van arribar a Galícia en diferents ones migratòries uns 15.000 catalans.
Antiga casa de salaons Aldán Foto:X Sierra
Les causes de la migració dels catalans van ser:
Saturació del sector pesquer a Catalunya, i exigència d'obrir nous mercats i de trobar matèria prima.
Carència de la sardina al Mediterrani. Probablement a causa de la sobreexplotació, cada vegada hi havia menys sardines als llocs tradicionals de pesca catalans. La sardina salada tenia un paper destacat en aquell temps en la dieta
mediterrània habitual.
Favorable situació internacional. Les guerres amb Anglaterra havien deixat desabastit el mercat mediterrani de pesca salada, ja que aquest país era el proveïdor habitual.
Establiment de la matrícula del mar pels pescadors gallecs. A canvi del monopoli els pescadors gallecs tenien que prestar serveis militars a l'Armada. Això va fer que molts mariners gallecs quedèssin enrolats a l'exèrcit durant molts anys, desabastint de mà d'obra la pesca, circumstància que va ser aprofitada pels catalans, que presentaven unes llicències expedides a Catalunya (algunes probablement falses)
Absència de capital gallec disposat a invertir. El capital estava en mans de la fidalguia i del clergat, poc interessats en aquest tipus d'inversions. Com hem vist la burgesia gallega era quasi inexistent. Calia una inversió a la que estaven disposats els catalans.
De les 400 factories de salaons que hi havia a Galícia a les primeries del s.XIX, 320eren de catalans. Els catalans van introduïr un art de pesca d'arrossegada anomenat xàbega (d'origen àrab. Shabaka = xarxa) Consistia en una xarxa amb diferents espessors que es calava a les platges, a una determinada distància de la ribera, i que s'estirava des de terra. Sembla que aquest sistema era molt més eficaç que el xeito, art tradicional usat pels gallecs des del s.XIV, cosa que al principi els va ocasionar alguns conflictes amb els pescadors locals. Els fidalgos, que no veien amb bons ulls aquests canvis que els podien privar del control que exercien sobre la pesca van incentivar d'amagat algunes revoltes contre els nouvinguts (com els aldarulls anticatalà de Cee, 1757). Fins i tot es van incendiar algunes fàbriques. Finalment el 1772 el rei va nomenar una Junta per escoltar a catalans i gallecs i posar pau (Cornide, J. Memoria sobre la pesca de la sardina en las costas de Galicia. Madrid, 1776)

L'emigració de catalans a Galícia desenvolupà la indústria de conserves de peix

Amb el temps molts d'aquells catalans (i altres que arribarien més tard), van adquirir una important influència econòmica, i van canviar la pesca de supervivència per la indústria pesquera. Al començament, a part de les salaons, van introduïr el premsat del peix (primer quart de s.XIX), cosa que ja es feia tradicionalment a Catalunya i d'aquí es va passar a les conserves, contribuint a fundar la indústria conservera (a mitjans del s.XIX). Aviat els van conèixer com els fomentadores.
Les conserves es van difondre ràpidament, i eren consumides en grans quantitats per l'exèrcit. L'any 1883 Massó ja produïa 1.000 llaunes diàries. Quan el volum de negoci va augmentar, van començar a construïr els seus propis vaixells per transportar la mercaderia (1860 circa), i així van arribar a crear drassanes iniciant també el negoci de bastir vaixells i de fabricar efectes navals (a finals del s.XIX).

Els "Astilleros Barreras", abans de traslladar-se a Bouzas.
Els primers catalans, practicaven una estricta endogàmia i enviaven els seus estalvis a Catalunya (que sovint eren reinvertits en indústries catalanes). Conservant les seves tradicions, constituien un grup social compacte, autèntiques colònies mercantils. S'ajudaven mútuament i es feien prèstecs, si calia. Però això no va ser un obstacle perquè s'integrèssin molt bé amb els seus veïns i que prenguèssin part activa a la vida dels pobles.
A les seves fàbriques (sovint al costat de casa seva, com feien moltes indústries tèxtils catalanes) van imposar la seva manera de fer, no sempre coincident amb la que fins llavors practicaven els gallecs i van acabar fent-se els amos del sector pesquer i fins i tot del mar (aristocracia de la sardina). Malgrat la seva oposició inicial, que veia un perill en aquest nou colonialisme forani, molts gallecs van haver de acabar treballant (de vegades en condicions laborals no massa bones) com asalariats a les factories catalanes.
No sempre les coses van ser fàcils pels fomentadores catalans. Alguns episodis van ser realment difícils, com el boicot a que els van sotmetre els pescadors portuguesos, que no volien saber res dels catalans i només venien el peix als andalusos, o la gran crisi de 1842-1852, quan els fons marins sotmesos a una sobreexplotació van quedar malmesos, amb uns resultats pesquers pobríssims que quasi van fer tancar les factories.
Antigues llaunes de conserves "Goday". El fomentador català Joan Goday Gual va fundar la seva fàbrica a l'illa d'Arousa en 1843.
A l'actualitat encara queden moltes indústries conserveres gallegues que segueixen portant el nom d'aquells emigrants catalans. I cognoms d'origen català com Massó, Curvera, Molins, Sensat, Domènech, Portantet, Barreras, Romaní, Adrover, Borrell, no són avui rars a Galícia. Al museu del mar de Bueu també queden molts records d'aquells anomenats fomentadores, els catalans emigrats a Galícia.
Bibliografia
Pere Tobaruela. Llum de ponent. Llibres de l'Índex. Barcelona, 2009
Sendon M, Suárez XL. Arquivo José Maria Massó. Álbum. Centro Estudos Fotográficos. Vigo, 2000.


















+II+Edad+Hierro+Galaico-asturiano+s.+VI-II+aC(3).jpg)
