La música folklòrica gallega

(Extractes resumits del treball de Xurxo Romaní. En gallec a l'original)

La música folklòrica gallega comprén diversos géneres. En parlarem dels més importants:


ALALÁ

Els alalás es consideren els cants més antics de la música tradicional gallega. Es tracta musicalment d'una melodía de naturalesa molt diversa, en general un cant vocal arrítmic, no acompanyat per instruments. Alguns autors han estudiat les semblances d'alguns alalás amb les músiques litúrgiques, i suggereixen que els cants populars podrien haver-se inspirat el les melodíes que el poble escoltava a les esglèsies

A raíz do toxo verde
É moi mala de arrincar-e
Os amoriños primeiros
Sonche malos de olvidar-e

Alguns alalas s'han adaptat com cançons de bressol, cançons de picapedrers, o cants de traginers.


ALBORADA

L'alborada és la música, tocada per la gaita, que s'usa per obrir els matins de la festa major. Acostumen a ser peces en 2/4, molt treballades, molttas d'elaboració culta, i d'altras trasmeses d'una generació de gaiteiros a la següent, i a les que cada gaiteiro afegeix arranjaments propis.


MUIÑEIRA

És el gènere musical gallec més conegut i s'ha convertit en una senyal d'identitat nacional. El repertori de muiñeiras “velles” i “noves” dels cançoners es va enriquint contínuament amb altres d'elaboració més moderna, creant un corpus musical extensíssim i inesgotable. El compàs més habitual és el 6/8, molt freqüent a la música tradicional. Hi ha moltes altres derivats de la muiñeira, que es comneixen amb altres noms (ribeirana, golpe, carballesa, redonda, contrapaso, chouteira...)




PANDEIRADA
te una certa semblança amb la muiñeira, però el seu compàs propi és 5/4. La seva curiositat interpretativa és que la melodia adopta un caràcter binari, però la percusió acompanya amb ritme ternari. Originariament s'acompanyava amb pandeiro (d'on li ve el nom). La majoria són cantades, no instrumentals. Alguns autors les consideren com a antecedents de les modernes muiñeiras.

O teu refaixo María
Malo raio cho confunda
Por amor do teu refaixo
Xa me deron unha tunda

JOTA GALLEGA

La jota és un ball comú a tota la península ibèrica, que en cada zona geogràfica adquireix característiques pròpies tant en el ball como a la música. A Galícia està molt arrelada. S'assembla a l'aragonesa, amb compás de 3/4.


FANDANGO e FOLIADA

De fet són variants de la jota. El fandango és un ball més senyorial. La foliada pot ser una peça d'estil variable que es toca en moments de . Normalment són peces vocals acompanyads per la gaita, i que acostuma a intercalar pasatges instrumentals de gaita amb estrofes cantades.

A això podem afegir altres gèneres, com pasacorredoiras, dances gremials, marxes de processó. Una menció apart mereix les panxoliñas (una mena de nadales) i sobre tot els Ranxos de Reis, una tradició del sud de Galícia i nord de Portugal (que es canten pels carrers per demanar estrenes) i els maios, una altra tradició semblant, de primavera. Ambdues tenen alguna semblança amb les nostres caramelles

Emigració catalana

A mitjans del s. XVIII comencen a arribar a Galícia alguns emigrants catalans que comencen a comerciar amb pesca salada. La majoria procedien de pobles del que després es va anomenar Costa Brava, especialment de Blanes. Al principi anaven i venien, i aprofitaven per comerciar amb altres productes de procedència catalana (teles, estris de pesca..). Però poc a poc es van anar establint de forma estable. Entre 1750 i 1780 van arribar a Galícia en diferents ones migratòries uns 15.000 catalans.

Antiga casa de salaons Aldán Foto:X Sierra

Les causes de la migració dels catalans van ser:

Saturació del sector pesquer a Catalunya, i exigència d'obrir nous mercats i de trobar matèria prima.

Carència de la sardina al Mediterrani. Probablement a causa de la sobreexplotació, cada vegada hi havia menys sardines als llocs tradicionals de pesca catalans. La sardina salada tenia un paper destacat en aquell temps en la dieta
mediterrània habitual.

Favorable situació internacional. Les guerres amb Anglaterra havien deixat desabastit el mercat mediterrani de pesca salada, ja que aquest país era el proveïdor habitual.

Establiment de la matrícula del mar pels pescadors gallecs. A canvi del monopoli els pescadors gallecs tenien que prestar serveis militars a l'Armada. Això va fer que molts mariners gallecs quedèssin enrolats a l'exèrcit durant molts anys, desabastint de mà d'obra la pesca, circumstància que va ser aprofitada pels catalans, que presentaven unes llicències expedides a Catalunya (algunes probablement falses)

Absència de capital gallec disposat a invertir. El capital estava en mans de la fidalguia i del clergat, poc interessats en aquest tipus d'inversions. Com hem vist la burgesia gallega era quasi inexistent. Calia una inversió a la que estaven disposats els catalans.

De les 400 factories de salaons que hi havia a Galícia a les primeries del s.XIX, 320eren de catalans. Els catalans van introduïr un art de pesca d'arrossegada anomenat xàbega (d'origen àrab. Shabaka = xarxa) Consistia en una xarxa amb diferents espessors que es calava a les platges, a una determinada distància de la ribera, i que s'estirava des de terra. Sembla que aquest sistema era molt més eficaç que el xeito, art tradicional usat pels gallecs des del s.XIV, cosa que al principi els va ocasionar alguns conflictes amb els pescadors locals. Els fidalgos, que no veien amb bons ulls aquests canvis que els podien privar del control que exercien sobre la pesca van incentivar d'amagat algunes revoltes contre els nouvinguts (com els aldarulls anticatalà de Cee, 1757). Fins i tot es van incendiar algunes fàbriques. Finalment el 1772 el rei va nomenar una Junta per escoltar a catalans i gallecs i posar pau (Cornide, J. Memoria sobre la pesca de la sardina en las costas de Galicia. Madrid, 1776)

L'emigració de catalans a Galícia desenvolupà la indústria de conserves de peix

Amb el temps molts d'aquells catalans (i altres que arribarien més tard), van adquirir una important influència econòmica, i van canviar la pesca de supervivència per la indústria pesquera. Al començament, a part de les salaons, van introduïr el premsat del peix (primer quart de s.XIX), cosa que ja es feia tradicionalment a Catalunya i d'aquí es va passar a les conserves, contribuint a fundar la indústria conservera (a mitjans del s.XIX). Aviat els van conèixer com els fomentadores.

Les conserves es van difondre ràpidament, i eren consumides en grans quantitats per l'exèrcit. L'any 1883 Massó ja produïa 1.000 llaunes diàries. Quan el volum de negoci va augmentar, van començar a construïr els seus propis vaixells per transportar la mercaderia (1860 circa), i així van arribar a crear drassanes iniciant també el negoci de bastir vaixells i de fabricar efectes navals (a finals del s.XIX).

Els "Astilleros Barreras", abans de traslladar-se a Bouzas.

Els primers catalans, practicaven una estricta endogàmia i enviaven els seus estalvis a Catalunya (que sovint eren reinvertits en indústries catalanes). Conservant les seves tradicions, constituien un grup social compacte, autèntiques colònies mercantils. S'ajudaven mútuament i es feien prèstecs, si calia. Però això no va ser un obstacle perquè s'integrèssin molt bé amb els seus veïns i que prenguèssin part activa a la vida dels pobles.

A les seves fàbriques (sovint al costat de casa seva, com feien moltes indústries tèxtils catalanes) van imposar la seva manera de fer, no sempre coincident amb la que fins llavors practicaven els gallecs i van acabar fent-se els amos del sector pesquer i fins i tot del mar (aristocracia de la sardina). Malgrat la seva oposició inicial, que veia un perill en aquest nou colonialisme forani, molts gallecs van haver de acabar treballant (de vegades en condicions laborals no massa bones) com asalariats a les factories catalanes.

No sempre les coses van ser fàcils pels fomentadores catalans. Alguns episodis van ser realment difícils, com el boicot a que els van sotmetre els pescadors portuguesos, que no volien saber res dels catalans i només venien el peix als andalusos, o la gran crisi de 1842-1852, quan els fons marins sotmesos a una sobreexplotació van quedar malmesos, amb uns resultats pesquers pobríssims que quasi van fer tancar les factories.

Antigues llaunes de conserves "Goday". El fomentador català Joan Goday Gual va fundar la seva fàbrica a l'illa d'Arousa en 1843.

A l'actualitat encara queden moltes indústries conserveres gallegues que segueixen portant el nom d'aquells emigrants catalans. I cognoms d'origen català com Massó, Curvera, Molins, Sensat, Domènech, Portantet, Barreras, Romaní, Adrover, Borrell, no són avui rars a Galícia. Al museu del mar de Bueu també queden molts records d'aquells anomenats fomentadores, els catalans emigrats a Galícia.

Bibliografia

Pere Tobaruela. Llum de ponent. Llibres de l'Índex. Barcelona, 2009
Sendon M, Suárez XL. Arquivo José Maria Massó. Álbum. Centro Estudos Fotográficos. Vigo, 2000.

L'Antic Règim

La representació política

Després de la unificació dels regnes peninsulars en la Monarquia Hispànica, l'òrgan de govern del Regne de Galícia va ser la Junta do Reyno, creada en 1528. Fins la seva dissolució, aquest òrgan va constituir l'expresió política del regne, tot i que la seva existència va ser ben poc significativa durant tot l'Antic Règim.

Escena de l'obra Jean y Lucas Doetecum, "La magnifique et sumptueuse Pompe Funébre ... Charles Cinquième" (1559) on es veuen dos heralds presentant les armes del Regne de Galícia.

Durant aquest període es va reivindicar constantment el vot a les Corts de Castella, ja que el Regne de Galícia estava representat en elles per la ciutat de Zamora (sic), fet humiliant per l'antic Regne. L'any 1520 una comissió de la noblesa va demanar al emperador Carlos I, un cop més aquest dret, adduïnt que «Galicia estaba sujeta a Zamora, con desdoro y descrédito de su grandeza».

Finalment, un segle més tard, una Real Carta de Felipe IV (1623) va acabar concedint que Galícia es representés a sí mateixa, a canvi d'una important suma de diners (100.000 ducats) que se «aplicarían a la construcción de seis navíos precisamente necesarios en aquella costa».


Ciència i art als s. XVI-XVII

A Santiago, l'arquebisbe Alonso III Fonseca impulsa una Universitat (fundada en 1495) que posarà a Galícia en contacte amb els més alts corrents de pensament del moment.

A dalt: Façana de l'Obradoiro. Catedral de Santiago. A baix: San Martiño Pinario
(Fotos: X.Sierra)

En art és el moment del plateresc, impulsat per l'Esglèsia i dels monestirs. Destaquen els arquitectes Martín Blas, Guillén Colás, Rodrigo Gil de Hontañón i Mateo López que fan possible obres com la façana de l'Obradoiro a la catedral de Santiago, l'Hostal dels Reis Catòlics o San Martiño Pinario.

Tot això anuncia l'esplendor barroc amb figures com Domingo de Andrade, Fernando de Casas Novoa o Simón Rodríguez (a Santiago de Compostel·la) Melchor Velasco (a Celanova) o Pedro de Monteagudo (a Sobrado dos Monxos). En escultura barroca cal mencionar Francisco de Moure, Gregorio Fernández, Mateo de Prado i Castro Canseco.


Economia i societat

Durant el període comprés entre finals del s.XVI i s.XVII, l'estabilitat política i la pèrdua de la noblesa dónen lloc a certs fenòmens, com:

La prosperitat dels fidalgos que viuen als pazos, gràcies al cobrament dels foros als pagesos.

L'embranzida dels monestirs (ara depenents de les congregacions castellanes) que s'integren amb força a una economia rural.

L'arribada del blat de moro a Galícia cap el 1630 va donar un tomb a l'agricultura i va contribuir a un gran boom demogràfic. (Foto:X.Sierra)

Una expansió demogràfica sense precedents a causa de un increment de producció agrícola, causat en bona part per la introducció d'alguns conreus procedents d'Amèrica: primer el blat de moro (1630) i una mica més tard, la patata. La població de Galícia es va duplicar entre 1600 i 1750

Però el progrès económic s'acaba al s.XVIII, degut a certs factors:

- El tancament dels ports gallecs al comerç amb Amèrica decretat per la monarquia.

- Els atacs de la flota anglesa a Vigo i A Coruña (María Pita), imposibilitant-se l'intercanvi marítim amb Europa.

- Les guerres de la monarquia espanyola amb Portugal, després de la seva segona i definitiva independència.

- Una política arancelària pensada per altres latituds i no per a productes que havien tingut èxit als mercats nacionals i internacionals: la ramaderia, el vi, la pesca i el lli gallecs.

Final del Regne de Galícia

La última ocasió en la que el Regne de Galícia va donar mostres d'activitat política va ser durant la invasió napoleònica, que representava una amenaça pel manteniment de la hegemonia del clergat i la hidalguía gallegues. La reacció es va produïr. Amb la península sota domini napoleònic, a Galícia es va organitzar la resistència, fent front a les tropes franceses amb guerrilles. Un cop aconseguida l'expulsió dels francesos, la Junta Superior es va erigir en expressió política, però de forma molt breu, ja que aviat va delegar les seves competències a les Corts de Càdis, retornant al seu habitual estat d'inactivitat.



El Regne de Galícia deixaria d'existir formalment el 30 de novembre de 1833, data en la que la regent Maria Cristina (figura de l'esquerra) firmava el decret de dissolució pel que el centralisme liberal en el govern suprimia la Junta del Reino. Amb aquest tràmit no desapareixia només el Regne de Galícia, sinò la mateixa Galícia com institució, i era substituïda per les províncies

Guerra dels Irmandiños

A principis del s.XV una Galicia empobrida i delmada per pestes i malvestats seguia sotmesa a un pesat i anacrònic règim feudal. El gran poder i els abusos de la noblesa i l'alt clergat (bisbes i abats) començaven a ser no només opressiu pel poble (sotmés al bandolerisme senyorial i a una desmesurada pressió fiscal) sinò que començava a ser també una molèstia per a la Corona.

El malestar era creixent a les ciutats, que havien vist desaparèixer les seves cartes franques i havien retornat al règim feudal en el que es pot anomenar Segona Feudalització de Galícia. Això va conduïr aviat a revoltes en diferents ciutats (Compostela 1422, Ourense 1419, Tui 1434,...) Aviat també es van revoltar els pagesos. Primer amb la Irmandade Fusquenlla, en contra sobre tot dels senyors episcopals, i una mica més tard, la Grande Guerra Irmandiña.


Irmandade Fusquenlla

La Irmandade Fusquenlla es va formar l'any 1431, a ls terres del senyor d'Andrade, per l'extrema duresa amb la que Nuno Freire de Andrade, o Malo, tractava als seus vassalls. La revolta es va iniciar a les comarques de Pontedeume i Betanzos i es va anar escampant pels bisbats de Lugo i Mondoñedo arribant fins i tot al arquebisbat de Santiago. El seu líder era Roi Xordo, un membre de la baixa noblesa de les terres d'Andrade (A Coruña o Ferrol). Va dirigir un exèrcit de 3000 homes de la Irmandade Fusquenlla i va prendre el castell de Moeche, i altres fortaleses fins que va morir en combat (1437).


Gran Guerra Irmandiña

Els castells van ser un dels objectius militars dels Irmandiños Castell
de Pambre (Foto: X.Sierra)

Sotmesa l'Irmandade, el malestar va seguir entre els camperols. Les males collites i les pestes s'afegien a una pressió fiscal cada cop més feixuga. Els abusos i la cobdícia de la noblesa trastamara eren constants. Ja no eren només els impostos, arbitaris i excessius. Els mateixos senyors organitzaven robatoris, saquejaven el bestiar o els conreus, segrestaven a llauradors rics per cobrar rescat, violaven a les seves dones i filles. Per sortir al camp calia organitzar grups de pagesos armats. Aquestes pràctiques delictives van arribar a ser un costum, tan habitual que gairebé era ja una pràctica legal. De fet, els pagesos estaven totalment indefensos. A qui recòrrer?. Els mateixos que havien de vetllar per la justícia eren els bandolers. Aquesta anarquia social garantia la total impunitat i era la causa de la ràbia i la impotència del poble contra els nobles i bisbes, que s'havien convertit en els seus botxins.

Els pagesos van intentar organitzar-se, i no va ser gaire difícil conseguir del rei permís per crear les germandats, que equivalía a donar armes al poble per defensar-se. Es va començar a gestar una Irmandade Xeral . Afonso de Lanzós i alguns municipis (A Coruña, Betanzos, Ferrol, Lugo) van ser els motors inicials del moviment. El poble baix es va unir, i es va posar en peu de guerra per lliurar-se de la vergonya a la que estava sotmés. Va començar així la rebel·lió dels serfs (amb cert paral·lelisme a la Guerra dels Remences a Catalunya). Camperols, petits burgesos, alguns membres de la baixa noblesa i del baix clergat van constituïr les Irmandades i al crit de "Deus Fratesque Gallaeciae" (Déu i els germans gallecs) protagonitzen la primera revolta anti-nobiliària a Galicia.

Al principi els irmandiños van demanar dels nobles un canvi d'actitud negociat i que deixessin els seus castells, autèntics caus d'opressió i de les malifetes senyorials. Però els cobdiciosos nobles trastamares, que havien estat incapaços d'organitzar el Regne de Galícia pacíficament, estaven immersos en una guerra civil: el poder del rei Enrique IV es veia contestat per una altra facció encapçalada per Alfonso, que també s'havia proclamat rei. Hi havia un buit de poder, massa temptador pels nobles, que en la seva gran majoria no van fer cas del clam del poble.

Per això la Irmandade (autoritzada pel rei Enrique IV) va agrupar aviat un gran exèrcit de unes 80.000 persones i va passar a l'atac. Els capitans Afonso de Lanzós, Diego de Lemos i Pedro Osorio van ser els encarregats de la direcció militar de la Irmandade.

Cada any es fa al castell de Monterrei (Verín) una recreació de la Guerra dels Irmandiños.

Els nobles, amos de castells i fortaleses, i els clergues de les principals esglèsies i monestirs van enfrontar-se als irmandiños, que van destruir uns 130 castells en el curs de dos anys de guerra. Els nobles més atacats pels irmandiños van ser el comte de Lemos, el senyor de Andrade i el de Moscoso. En un primer moment part de la noblesa va fugir a Castella i Portugal. En canvi, els irmandiños eviten els atacs als eclesiàstics.

El cronista Alonso de Palencia en dóna fe:

"En corto tiempo los gallegos no sólo arrancaron de las selvas a los facinerosos y los arrastraron al patíbulo, sino que se apoderaron de fortalezas tenidas por inexpugnables".

Durant un breu període els irmandiños van instaurar el seu propi ordre, instaurant un règim anti-senyorial i de justícia exemplar (1467-1469).

Castell de Soutomaior


Però aviat va arribar la reacció de la noblesa. En 1469, Pedro Álvarez de Soutomaior - conegut com Pedro Madruga - inicia des de Portugal el contraatac feudal, amb el suport d'altres nobles i de les forces de l'arquebisbe de Santiago. Les tropes feudals, amb una millor tecnologia militar (l'exèrcit de Pedro Madruga usaven moderns arcabussos), van vèncer els irmandiños, i van empresonar i executar els seus líders. La victòria de les tropes de Pedro Madruga es va produïr perquè finalment van comptar amb l'ajuda dels reis de Castella i Portugal i per les divisions de les forces irmandiñas.


Bibliografia

López Carreira, A.(1992), Os irmandiños. Textos, documentos e bibliografía, Vigo: Promocións Culturais Galegas. ISBN 84-604-1173-7.

Barros, C.(1990). Mentalidad justiciera de los irmandiños, siglo XV. Madrid: Siglo XXI de España. ISBN 9788432306785.

Devia, C.(2009). La violencia en la Edad Media: la rebelión irmandiña. Vigo: Academia del Hispanismo. ISBN 9788496915497.

Valdeón Baruque, J.(1975). Los conflictos sociales en el Reino de Castilla en los siglos XIV y XV. Madrid: Siglo Veintiuno. ISBN 9788432301889.

L'art dels castros

Els habitants dels castros van treballar la pedra, la ceràmica i els metalls. La pedra no la van usar només per construïr, sinò també per a realitzar molts objectes d'ús quotidià: molins naviformes i circulars, abeuradors, motllos per a fundició, destrals i altres eines, etc.. Quant fa a la cerámica, en feien de diverses formes i mides, amb decoracions i triangulacions, formes de "S", cercles concèntrics, cordons fetes a base de incisions, estampacions i excisions o pseudoexcisions.

Torques d'or. Cultura castrexa. Museo de Lugo.

El metall més treballat segueix essent el bronze: calderes amb nanses (en ocasions decorades), puntes de llança, mànecs de punyals d'antenes, ganivets, anells, contes de collar... També han aparegut algunes restes de ferro. Especial importància té l'orfebreria: torques, braçalets, diademes, amulets,... amb diverses tècniques: estampat repujat, filigrana, granulat, arracades i collars articulats. La plàstica que conservem està realitzada en pedra, i data dels s. I aC - I dC. En podem distingir diverses peces: Guerrers: S'han trobat més de dues dotzenes de figures en Portugal, Ourense i Pontevedra. Es tracta d'escultures de militars en parada. Les hipótesis sobre la seva significació son diverses: podría tractar-se d'estàtues funeràries, honorífiques, herois divinitzats...

Cap esculpit en pedra granítica, procedent del Castro de Santa Iria. Museu de Briteiros (Foto: X.Sierra)

Caps humans: Seríen representacions de diferents sub imagine, com les que es feien a la resta de l'Imperi Romà.

Figura sedent de Xinzo da Limia. Museu d'Ourense.

Caps zoomorfs: A la majoria dels casos no es fàcil saber a quin animal representen. Hi ha algunes segures que representen porcs i d'altres que semblen serps, gossos, cabres, braus o ovelles. Podrien ser protectors dels ramats. Figures sedents: Només tenim quatre peces: Braga, Xinzo de Limia (2) i Lanhoso. Eren representacions masculines (la de Braga té un evident fal·lus) i solen portar una ofrena a les mans. Tenien doncs una funció funerària similar a la tradició mediterrània (similar a la ibèrica Dama de Baza, per exemple). També hi ha moltes figures d'altre mena, amb variades interpretacions.

Decoració de portes de cases castrexas, del castro de Briteiros (Foto: X. Sierra)

Decoracions arquitectóniques: Aquí s'inclouen els frisos i decoracions de construccions diverses. La seva decoració és sempre de tipus geomètric, repetint sempre els mateixos motius: cordons, espirals, trisquels o tetrasquels, trenes... Motius i símbols similars es repeteixen també a l'orfebreria. Menció apart mereixen les "Pedras formosas": Es tracta de peces monolítiques de grans dimensions de les que ja hem parlat en tractar dels banys rituals, i que separarien la antecàmara de la càmara de vapor. Estàn profusament decorades amb motius geomètrics similars als ja al·ludits. Xavier Sierra

Economia castrexa

L'economia castrexa es basava en l'explotació de diversos recursos naturals:

1. Agricultura. Tenim constància de diversos conreus: blat, ordi, mill, pèsols, naps i cols. És probable que les terres explotades fossin les més properes al castro, més còmodes de treballar.
2. Ramaderia. Era d'especial importància el ramat vacú, però es complementava també amb cabres, porcs, cavalls... Per algunes petjades a sobre de teules sabem de l'existència de gossos
3. Caça. Bàsicament es caçaven cèrvols, i senglars.
4. Pesca. Es practicava la pesca amb xarxes i amb hams. També es pescava des de les barques (s'han trobat dues piragües de fusta de roure) Entre les espècies pescades destaquen llobarros, orades, lluços, sargs, sorells i espècies locals com la maragota (Labrus bergylta).
5. Marisqueig, recurs molt important en els castros de ribera, com Baroña. Perles petxines trobades podem saber que collien ostres, cloïsses, musclos, navalles, pellerides i també crancs, garotes i percebes...
   
   
   
6. Recolectes de fruits. Ocupa un lloc especial la recollida d'aglans de roure (Quercus robur L.) del que eren grans consumidors. També es recollien avellanes i fruits del bosc).
7. Mineria. Les principals explotacions eren d'or, coure, estany, plom i ferro.

Mànec d'espasa "d'antenes". Museu del castro de Santa Trega. A Guarda. (Foto: X.Sierra)

Entre les manufactures cal destacar una ceràmica regional, la ceràmica castrexa, feta a mà en la seva major part, tot i que algunes peces també estan fetes amb torn. Les formes són gairebé sempre globulars o esferoidals, i molt sovint porten nanses. De vegades es poden trobar decorades amb motius geomètrics, però el més habitual és que siguin llises.

L'orfebreria té arrels a l'Edat del Bronze i va rebre sobre tot influències centroeuropees (hallstattiques), però també mediterrànies (tartèssiques, púniques). Les peces més característiques son els torques, els braçalets i les arracades. Entre les armes destaquen les espases i els punyals "d'antenes".

Quant fa al comerç, a nivell interior es canviaven metalls, ceràmica, mariscos i és possible que s'usés un cert tipus de moneda, consistent en peces retallades de plata (segons els textos d'Estrabó).

En relació al comerç exterior es van exportar metalls al sud de la Península Ibèrica, i s'importaven ceràmiques de luxe, contes de vidre i d'altres objectes de valor.

Tenim constància de la presència fenícia al sud del territori. Els fenicis remontaven la costa de Portugal i arribaven fins a Vigo, on s'han trobat tres cipos fenicis a un dels castros locals

Xavier Sierra

Religió castrexa

Figureta de bronze procedent de Briteiros representant probablement un carro sacrificial. Museu Sarmento. Guimeraes (Foto: X.Sierra)

No coneixem els rituals funeraris, ja que no s'han trobat ni enterraments ni incineracions. Del que sí tenim constància és de que les pràctiques religioses eren molt freqüents, i que es feien sacrificis d'animals i potser també de persones. La religió era una part fonamental de l'estructura social.

Malgrat que Estrabó afirmava que els galaics eren ateus, el panteó religiós indígena era nombrós, com revelen les inscripcions d'época galaico-romana. Coneixem prop d'un centenar de noms de déus castrexos, tot i que no sabem si són tots diferents, ja que podria ser que un mateix déu o deessa fos designat de diverses maneres segons el populus en el que es trobés. També es retia culte i es feien rituals relacionats amb forces, elements o manifestacions de la Naturalesa.

Si relacionem la religió castrexa amb altres cèltiques i indoeuropees, podem agrupar les divinitats en tres classes:

Divinitats de primera funció: Detentaven la sobirania i el poder, en un doble aspecte, màgic i jurídic. Cal destacar entre elles un déu castrexo que els romans identificaven amb Júpiter, que rebia culte al cim de les muntanyes. A cada muntanya (que eren considerades espais sagrats) el déu rebia un nom diferent.

Figureta representant un ídol, trobat al castro de Santa Trega (Foto: X.Sierra)

Déus de la guerra o de segona funció: Format fonamentalment pel déu Cosus sota diferents advocacions locals. A aquest grup devia retre culte l'aristocràcia militar. Són déus guerrers que tenen males relacions amb els déus sobirans i amb els déus de la tercera funció. No actuen de forma racional, sinó que lluiten portats per una espècie de furor o bogeria guerrera. Lluiten individualment, i solen fer crits i recòrrer a d'altres medis simbòlics per tal de paralitzar a l'enemic. Segons els textos clàssics aquesta manera de lluitar coincidia amb l'estil bèl·lic dels guerrers castrexos, que lluitaven de forma desordenada, sense cap mena d'ordre tàctic, i tractaven d'infondre por a l'enemic, amb la seva apariència i els seus crits.

Divinitat castrexa. Catedral de Braga

(Foto: Mercedes Cerdeira)

Déus de la tercera funció: Són déus de la fecunditat animal i humana i de la riquesa. Entre ells es poden establir diferents grups segons les seves àrees de competència. Així, podem distingir clarament un grup de divinitats aqüàtiques, un altre de divinitats de la vegetació, un déu protector dels ramats, i una sèrie de deitats funeràries.

Una de les cinc ares trobades a As Burgas, Ourense i dedicades al déu Reve Anabaraeco, divinitat de les aigües.

Museo de Ourense (Foto: X.Sierra)

Al Panteó castrexo hi havia una sèrie de divinitats que permeten establir un paral·lelisme entre la religió castrexa i el folklore gallec actual: són els déus del camí, coneguts amb el nom llatí de lares viales. Son déus de caràcter funerari i estan encarregats de portar les ànimes dels morts al Més Enllà. A les cruïlles, a on es suposava que convergien les ànimes dels morts, es van erigir monuments consistents en una columna, en la que s'oferien libacions i altres rituals. Això ens recorda la creència en la Santa Compaña i la figura del cruceiro en les cruïlles de camins (una columna similar, bé que coronada per un crucifix).

En certa manera, es pot veure en això, la pervivència de rituals pagans fins els nostres dies.

Recordem la insistència en eradicar les pràctiques paganes de S. Martiño de Dumio("Pues encender velas junto a las piedras, a los árboles, a las fuentes y en las encrucijadas ¿qué otra cosa es sino culto al diablo?" Martí de Dumio: De correctione rusticorum, 16) Tot i que, probablement, els seus esforços no es van veure coronats per l'èxit, malgrat la seva aferrissada persecució, ja que al s. VI el Concili de Toledo torna a insistir en la conveniència d'abandonar els cultes pagans a la Gallaecia, especialment el que es referia a les divinitats aqüàtiques.

Xavier Sierra