Empanada

Tiene un origen tan antiguo como el pan (2.500 años a. C.), su cuna es Persia; es muy probable que el inicio de esta costumbre culinaria haya sido el clima riguroso de su origen, el calor del desierto que obligo a los hombres a inventar una forma de proteger a los alimentos para que no queden expuestos a la intemperie, de por sí las especies y condimentos a más de tornarlos mucho más agradables al gusto permiten una mejor conservación y ayudan en muchos casos a la digestión.

No hay datos precisos de cómo llego a Europa, lo más probable es por el intercambio comercial y la otra por las invasiones moras, por ejemplo España cuyo territorio estuvo tanto tiempo ocupado por los Moros, y desde España se traslada a América en donde se adapta con suma facilidad, tal es así que por ejemplo en Argentina existen empanadas típicas de cada provincia y zona geográfica compitiendo unas con otras en ser las mejores y más ricas, diferenciándose por los ingredientes de su contenido o la forma de cortar la carne con las cuales están hechas.

Ejemplo de empanada representado por el Maestro Mateo en el Pórtico de la Gloria de Santiago (s.XIII)

Antiguamente (siglo XVI), a las elaboradas con masa semejante a la del pan, se las llamaba "empanadas a la inglesa"
La empanada inglesa deriva de la empanada medieval, que dentro de una hogaza de pan se introducían todo tipo de ingredientes como carne , pescado ó verduras, era así de esta manera el alimento de pastores i agricultores.

Esta comida tiene sus ventajas, su masa elaborada con harina y agua , con grasa (manteca) y en otros casos con huevos o con todo junto, permite todo tipo de rellenos, dulces y salados, a veces combinados, y así tenemos empanadas de carnes de todos los tipos, de pescados, de mariscos, de verduras, de quesos, de dulces, combinando frutos secos con carnes, quesos, dulces, verduras, y con cuanto se te pueda ocurrir, la imaginación no tiene límites, las hay muy típicas y las hay muy imaginativas.

28 de febrer de 2010 0:45

Llengua gallega 1900-1936

A finals del segle XIX hi ha una clara recuperació del gallec com a idioma literari; però en canvi hi ha una clara davallada en el seu ús com llengua oral, ja que l'ensenyament es realitza en castellà i hi ha una progressiva situació diglòssica. Aquesta situació afecta sobre tot a les classes altes i mitjanes del medi urbà.

A les primeries del s.XX comencen a aparèixer moviments socials entre la pagesia (com la Liga Agraria de Acción Gallega)que usen majoritàriament la llengua gallega.

El nacionalisme està unit a l'idioma com a senya d'identitat col·lectiva. Neixen així les “Irmandades da Fala”. que s'implanten a les principals ciutats gallegues. Per tal de difondre les seves idees van crear un diari en gallec: “A Nosa Terra”. Van sovintejar també seccions en gallec a la premsa en castellà.

Les “Irmandades da Fala” promouen l'edició de diccionaris i gramàtiques. Reivindiquen també l'autonomia política de Galícia i la presència del gallec a l'administració i a l'ensenyament.

Vocabulario castellano-gallego de las Irmandades da Fala (1933)


En aquest context apareix la revista “Nós”, creada per una colla d'intel·lectuals anomenat “Grupo Nós” als qui una mica més tard s'afegirà Castelao, figura de cabdal importància i a qui ja hem dedicat alguns comentaris. La revista “Nós” abandona les tendències folkloristes que predominaven fins llavors i publica articles de caire literari i científic, que comprenen arqueologia, etnografia, antropologia, sociologia... Comptava amb la col·laboració d'autors de diversa procedència i no només gallecs (portuguesos, irlandesos, catalans, francesos…), que van aportar diversos punts de vista.

La utilització del gallec en estudis científics es va potenciar amb la creació del “Seminario de Estudos Galegos” (1923), dedicat a investigar la realitat gallega en totes les seves manifestacions.

Durant la República es va aconseguir la aprovació del primer Estatut d'Autonomía de Galicia, en el que la lengua gallega adquiereix per primera vegada el reconeixement de “idioma oficial de Galicia”. que no va arribar a aplicar-se per l'immediat esclat de la Guerra Civil Española (1936). que va causar l'etapa més dura pel gallec, el català i el basc.

Després de Priscil·lià

Crismó procedent d'Hispània. s.V. British Museum. Londres (Foto: X. Sierra)

La condena i execució de Priscil·lià i els seus seguidors van tenir un gran impacte a la seva època. Era la primera vegada que un heretge era torturat i executat pel poder civil (hi havien hagut altres heretgies però tot acabava amb l'excomunió, considerant-los fora de l'Esglèsia, però res més) Fins i tot el poderós Sant Ambrós, bisbe de Milá va condenar l'execució, tot que discrepava de les tesis priscil·lianistes, i va comparar el judici amb el trasllat de l'acusació de Jesús a Pilat per part dels sacerdots.

El panegirista Pacat Deprani va dir que a les dones se les havia condemnat per excessiva pietat; als bisbes delators els qualifica de bandits i calumniadors i afirma que es va arruinar als acusats desposseïnt-los del seu patrimoni.

Lluny d'acabar amb el priscil·lianisme, aquests fets van consolidar-lo fins el punt que el bisbe Itaci va acabar excomunicat i va haver de renunciar a la mitra igual que d'altres antipriscil·lianistes com per exemple Ruf. L'any 400 el I Concili de Toledo va redactar una professió de fe contra el priscil·lianisme. El bisbe Sinfosi va dir:

Condemno, juntament amb el seu autor, tots els llibres herètics i en especial la doctrina de Priscil·lià, segons acaba de ser exposta, i a on s'afirma que va escriure que el Fill de Déu no pot néixer

Per tal d'evitar noves persecucions els priscil·lianistes van constituir una societat secreta i van continuar exercint el poder aconseguint nomenar alguns bisbes. Aquesta situació va crear un cisma que va sumir a l'Esglèsia en una gran confusió, obligant a intervenir al papa Inocenci I, que va sancionar la Regula fidei contra omnes hereses, maxime contra Priscillianistas l'any 404.

Alguns autors pensen que després de l'execució de Priscil·lià, els seus seguidors van portar el seu cos fins la Gallaecia i que allà el van enterrar, sorgint un culte local que quatre segles més tard es transformaria en el Camí de Santiago, tot i que aquest punt és especialment controvertit i que no hi ha cap prova concluent.

El que sí és cert és que la petja del priscil·lianisme va ser d'especial importància a la Gallaecia sueva i visigoda (a on tenia molts seguidors) i que probablement va contribuïr a modelar la especial religiositat del poble gallec.

Xavier Sierra

Priscil·lianisme, les idees

Crismó s.IV d.C. British Museum, Londres (Foto: X. Sierra)

Els diversos corrents historiogràfics no s'han posat d'acord sobre el priscil·lianisme. La seva presunta heterodòxia ha estat evident per alguns, mentre que d'altres l'han exculpat. Intentaré però resumir els principals trets de l'ideari priscil·lianista:

1. Austeritat. És la idea central i dominant. Es tracta bàsicament d'un corrent ascètic i rigorista. Instava a l'Esglèsia a defugir l'opulència i les riqueses per unir-se a la causa dels pobres.
Alguns fets exemplifiquen l'ascetisme:
- Abstinència de l'alcohol (fins el punt que el pa i el vi de l'eucarístia és substituït per llet i raïms)
- Dejunis freqüents (una de les acusacions dels seus detractors és que els priscil·lianistes dejunaven el dia de Nadal)
- Caminar amb els peus descalços, en contacte amb la terra, cosa que també s'ha interpretat com una afirmació del seu panteïsme
- Portar els cabells llargs (els ortodoxos acusaven als clergues gallecs de portar els cabells llargs i no portar tonsura o portar-la molt petita

2. Clergues no cèlibes. Si bé el priscil·lianisme recomanava la castedat com una forma més d'austeritat, mai va prohibir el matrimoni dels clergues. Potser la tolerància que existeix a Galícia sobre el concubinat manifest de molts capellans de poble pot derivar-se d'aquest fet. El cas és que es considera totalment normal que els clergues tinguin dona i fills i ningú no s'escandalitza.

3. Accés de les dones al clergat. El priscil·lianisme considera l'home i la dona en règim de total igualtat. Per tant les dones poden oficiar ila litúrgia i ocupar càrrecs eclesiàstics sense cap restricció. De fet, de la primera dona de la que conservem textos religiosos escrits en llatí va ser precisament una monja priscil·lianista gallega, Egèria (s. IV) que va escriure el seu peregrinatge a Terra Santa.

4. Rebuig de l'esclavitud. Un dels aspectes socials més rellevants. Recordem que l'esclavitud va ser ben vista per l'esglèsia oficial fins temps relativament recents.

5. Litúrgia El priscil·lianisme va incorporar elements pagans (cèltics) a la seva litúrgia. Es celebraven per exemple, cerimònies litúrgiques nocturnes als boscos, on es ballava com a part de la celebració. L'eucaristia es distrubuïa, però no calia consumir-la immediatament sinò que es podia portar a casa.

6. Llibres sagrats. El priscil·lianisme no es limitava als quatre evangelis canònics sinò que (com els coptes) acceptava els evangelis apòcrifs i altres llibres sagrats, com el Llibre d'Henoc que interpretaven de forma al·legòrica.

7. Presumptes errors cristològics. No hi ha constància certa d'algunes acusacions que els seus adversaris retreien a Priscil·lià:
- Negar el dogma de la Trinitat, defensant una concepció unitària.
- Maniqueïsme. Es diu que afirmava que els àngels i les ànimes hmanes eren en essència, fetes de substància divina, mentre que el cos era de natura demoníaca, com afirmaven els maniqueus.
- Negar l'encarnació del Verb, atribuïnt a Jesús un cos només aparent.
- Cabalisme i astrologia Les acusacions en aquest sentit semblen sobre tot encaminades a poder-lo jutjar per maleficium (bruixeria).

Xavier Sierra

Priscil·lià, l'home

La figura de Priscil•lià (340?-385) és d’aquelles figures que queden a mig camí entre la història i la llegenda. Tot i que hi ha qui afirma que va nèixer a la Gallaecia (Pròsper d’Aquitània), no sabem amb exactitud ni l’any ni el lloc del seu naixement. És probable que fos de classe alta, probablement d’una familia senatorial (Sulpici Sever: Chrónica 46, 3 ) Es va formar a Burdeus (370 circa) amb el retòric Delphidius amb qui va fundar una comunitat de tendència rigorista.

Cap el 370 va tornar al noroest d’Hispània i comença la seva predicació, propugnant la separació d’Esglèsia i Estat i denunciant la corrupció i enriquiment de la jerarquía eclesiástica. Sembla que les seves idees van tenir molt d’èxit, especialment entre les dones (defensava que les dones podien exercir càrrecs religiosos) i a les classes populars. Les seva posició contestatària va despertar suspicàcies i aviat va ser denunciat al bisbe metropolità d’Emerita Augusta (Mèrida) Hidaci.

El bisbe de Mèrida, juntament amb el de Còrdova i el de Huelva van convocar llavors el concili de Saragossa (380) per tal de condemnar les idees priscil•lianistes. A aquest sínode van asistir 10 bisbes hispans i 2 aquitans, cosa que fa pensar que el priscil•lianisme es propagava ràpidament. Però dos dels bisbes acusats de fer costat a Priscil•lià no hi van anar, i algún bisbe es va marxar precipitadament, impedint que el Concili no va poder condemnar en ferm els acusats, ja que el papa havia recomanat no fer-ho si no hi eren presents els sospitosos.

Com a conseqüència d’aquesta situació, i per prevenir que sigui perseguit, Priscil•lià és consagrat com a bisbe de Àvila. La separació entre ambdues tendències s’accentua cada cop més. S'esciuen moltes cartes episcopals acusant a Priscil•lià d’heretge. Finalment, una carta enviada per Hidaci a Ambrós, bisbe de Milà (seu de la cort imperial) aconsegueix que l’emperador Gracià promulgui un decret excomunicant i desterrant a Priscil•lià.

Davant d'aquests fets Priscil•lià viatja a Roma a veure al papa Dàmas. Dàmas lluitava en aquell moment obtenir la primacia del papa i ser reconegut per tothom com una autoritat incontestable, i va considerar poc prudent entrevistar-se amb algú que havia estat sancionat per l’emperador. Finalment viatja a Milà, i aprofita l’absència de Gracià per a convencer al seu magíster officiorum de que anul•li el decret imperial.

Així torna cap a Hispània, reafirmant la situación del seu grup i girant l’acusació vers els seus perseguidors. El procònsul Volvenci ordena la detenció del bisbe antipriscil•lianista Itaci que es veu obligat a refugiar-se a Tréveris.

Trèveris, ciutat on va ser executat Priscil·lià. Porta Nigra

Però poc després un altre hispà, Magne Clement Màxim, governador de Britània, dóna un cop d’estat i creua les Gàl•lies amb 130.000 soldats. L’emperador Gracià ha de fugir i finalment és assassinat a prop de Lyon. Les legions de Màxim volen proclamar-lo emperador d’Occident, però Teodosi, emperador d’Orient no hi està d’acord. Aquesta situació fa que busqui el suport de l’esglèsia, que a la vegada està necessitada de suport institucional per fer front a les múltiples heretgies que qüestionen el seu poder.

Així, es torna acusar els priscil•lianistes, amb el suport de Màxim. Ara bé l’acusació d’heretgia comportaría que l’Estat confisqués tots els temples de la secta (que devien ser molts) Això no convenia gens a l’esglèsia ortodoxa, que s’estimarà més acusar els priscil•lianistes de maleficium (bruixeria) Es convoca un nou concili a Burdeus, on es condemna definitivament a Priscil•lià. La turba enfurismada, lapida pels carrers a Urbica, una destacada priscil·lianista.

En un últim intent de defensa (i probablement desconeixedor de la magnitud del complot del que era víctima) Priscil•lià se’n va a Treveris a entrevistar-se amb Màxim. Però un cop allà és acusat de bruixeria, d'omplir de danses nocturnes a les celebracions litúrgiques, de practiques avortives i d’astrologia cabalística. Condemnat a mort, és decapitat amb sis dels seus deixebles (entre ells Eucròcia, la vídua del seu mestre Delphidius)

Xavier Sierra

Rexurdimento

Rosalia de Castro



El Rexurdimento és l'etapa cultural de la història de Galícia que va tenir lloc a la segona meitat del s.XIX i que va produïr la revitalització de la llengua gallega com a vehícle d'expressió social i cultural després del període d'ostracisme conegut com a séculos escuros. Es tracta d'un fenomen simultani i similar a la Renaixença catalana.

La publicació del primer llibre de Rosalía de Castro, Cantares Gallegos (1863) es considera com el punt de partida del Rexurdimento, malgrat que no hi ha gaire publicacions més en gallec fins dotze anys després.

A partir de 1875 la producció d'escrits en gallec augmenta. Hi ha un interés creixent per les publicacions periòdiques, entre les que O Tío Marcos da Portela (1876-1889) n'és la més representativa.

Eduardo Pondal

Comencen alguns projectes culturals com la Biblioteca Gallega, que des de 1885 publicaria 52 obres, entre les que es troben llibres essencials com Aires da miña terra, de Manuel Curros Enríquez, i Queixumes dos Pinos, d'Eduardo Pondal.

També es fomenten els concursos literaris. En 1886 es va convocar el primer certamen en el que totes les composicions presentades havien d'estar en gallec. La importància de la poesía s'observa també en l'aparició de diverses antologies poètiques.

La culminació de tota aquesta trajectòria va ser l'any 1880, amb la publicació de tres obres importants de la literatura gallega: Follas Novas, de Rosalía de Castro; Aires da miña terra, de Curros Enríquez; y Espiñas, follas e frores. Ramiño primeiro, de Valentín Lamas Carvajal. Amb una certa projecció política el 1886 es publica Los precursores, de Manuel Murguía, marit de Rosalía de Castro.

Manuel Curros Enríquez



Durant aquests anys, apareixen també moltes gramàtiques, diccionaris i estudis de crítica literària i d'història (Historia de Galicia, de Murguía), i es comença a recuperar l'esplendorosa tradició de poesía trovadoresca medieval gallega, les Cantigas.

La novel·la vé representada per Marcial Valladares Núñez (Maxina ou a filla espúrea , 1880); el canonge Antonio López Ferreiro (A tecedeira de Bonabal) i Francisco Álvarez de Novoa.

En canvi, el teatre fou escassament representat.

Xavier Sierra

Precursors del Rexurdimento

A Gaita Galega, de Xoán Manuel Pintos (1853)



A la primera meitat del segle XIX Galícia fou l'escenari d'una sèrie d'aconteixements que dibuixaren una nova situació político-cultural que va preparar el camí per a l'anomenat Rexurdimento.

Alguns fets van contribuir a despertar la consciència nacional de molts gallecs. Durant la invasió napoleònica, es van difondre alguns textos d'agitació popular escrits en gallec. La consciència d'una Galícia diferenciada de la resta d'Espanya va anar augmentant progresivament, i alguns escriptors i polítics van començar a valorar allò que veien com a propi en oposició a allò que venia de fora.

El 1856 va tenir lloc el banquet de Conxo, en el que varen confraternitzar estudiants i treballadors, i en el que el galleguisme va començar a prendre un cert caire revolucionari. Es reivindicava el dret de Galícia a administrar els seus propis recursos, participant homes que tenien un gran protagonisme en el moviment regionalista gallec, com Aurelio Aguirre o el mateix Eduardo Pondal, que van ser detinguts, jutjats i amenaçats amb ser deportats a les illes Marianes.

Amb la publicació el 1853 del primer llibre escrit en llengua gallega en el segle XIX, A gaita galega, es va donar una passa important en el camí de la normalització literaria gallega. El seu autor va ser Xoán Manuel Pintos, que amb Francisco Añón, Manuel Murguía i altres, pertany al grup anomenat dels Precursors, que anticipava el moviment que havia de rebre el nom de Rexurdimento i que no trigà gaire en produïr-se.

Xavier Sierra

El gallec al s.XVIII

Fray Martín Sarmiento


Al s.XVIII, comencen a sorgir veus de denúncia dels anomenats "il·lustrats", que demostren la seva inquietud pel subdesenvolupament de Galícia i ofereixen propostes renovadores de la vida econòmica, social i cultural. Es creen organismes com les Sociedades Económicas de Amigos do País i l'Academia de Agricultura do Reino de Galicia.

Entre aquest minoritari grup d'intel·lectuals, cal destacar la figura del Padre Martín Sarmiento, personatge polifacètic (naturalista, lingüista, bibliòfil...) que va defensar l'us del gallec a l'ensenyament, a l'Administració i a l'Esglèsia, és a dir la seva normalització com a llengua pròpia dels gallecs.

També cal destacar al Padre Feijóo, que va ser el primer en negar que el gallec fos un "dialecte", i el Padre Sobreira, continuador de la tasca lexicogràfica de Sarmiento. La seva obra va constituir la primera crida d'atenció sobre una problemática lingüística que eclosionarà en el moviment del "Rexurdimento" a la segona meitat del s. XIX i que suposarà un moviment de recuperació no només literari sinó també cultural i polític.

Xavier Sierra

El Padre Feijóo

A rapa das bestas

Enfilant-se a un cavall

La festa coneguda com a rapa das bestas és una de les més curioses i originals de Galicia. Té lloc a diversos pobles, entre juny i setembre. Un dels més famosos és Sabucedo.

La festa consisteix en fer baixar els cavalls salvatges que hi ha a la muntanya, ajudant-se d'altres cavalls domesticats muntats per genets. Així, se'ls rodeja i se'ls condueix a un recinte relativament petit i de forma semicircular, anomenat curro, a on són amuntegats de forma que no puguin còrrer de forma desordenada i incontrolable.

Els cavalls amuntegats al curro

Per començar es separen els poltres, els cavalls ferits o vells i les eugues prenyades. Aquesta tria la fan els nois i noies del poble, a penes adolescents, amb una valentia i amb una energia que són dignes de ser vistes. Els jovenets s'hi entreguen de forma total, orgullosos de participar per primer cop en aquesta festa. És com un ritual iniciàtic. Els exemplars equins més dèbils són així separats i portats a un altre curro lateral, de forma que no puguin prendre mal. Com podeu veure és una festa que evita fer qualsevol mal als animals, en bona sintonia amb el panteïsme galaic.

Separació dels poltres

A continuació els exemplars en bon estat són amuntegats més encara, pels homes i dones adults, per tal d'evitar el perill de les estampides incontrolades. Alguns (i algunes) d'ells per torns trien un cavall i s'hi llencen. Amb energia i valor, com qui es tira a la piscina. El cavall intenta còrrer. Quan el (la) que s'hi ha tirat aconsegueix muntar-lo, s'aferra a les crins. Si pot mantenir l'equilibri un altre s'hi tira al cap del cavall, intentant frenar-lo i tapar-li els ulls. Un altre agafa la cua per deturar-lo. Entre els tres l'aturen o si cal el tomben a terra. Aleshores el rapen: tallen les crins i esclareixen la cua. També aprofiten per ruixar-lo amb insecticida per matar els paràsits i evitar-li malalties. Un cop fet això el deixen anar amb la resta de la manada.

El rapador, fent la seva feina

Quan s'acaba la rapa, avien novament els cavalls. Surten corrents, galopant, i és bonic de veure que tornen lliures al bosc, amb menys pèl i sense paràsits. Veure passar els cavalls per davant vostre, galopant, us fa venir una gran sensació de llibertat, de pau, de retorn a la natura. Els cavalls pastaran i correran pels boscos assaborint la seva llibertat, en estat salvatge fins la propera rapa, al cap d'un any.

Xavier Sierra

El formatge de San Simón

Després del formatge de teta aquest és el formatge gallec més conegut. La seva escorça és inelàstica, dura, de 1-3 mm de gruix, de color groc-ocre i una mica greixosa. La textura de la pasta és fina, greixosa, semidura, semielástica i apretada, de color entre blanca i groga, i suau al tall. No té gaire ulls, que són arrodonits i regulars, de mida variable, però mai superior a la mida d'un pèsol. El seu contingut en greixos és superior al 45%.

Aquest formatge es sotmet a un procés de fumat, que li confereix un aroma i un gust característic. El fumat es fa amb llenya de bedoll (en gallec, bidueiro, Betulus pendula), un arbre molt comú al país, d'escorça blanca i fusta fluixa, que produeix molt de fum en cremar. El fumat és un sistema de conservació d'aliments molt extés per tota l'àrea atlàntica.

El formatge de San Simón s'elabora amb llet de vaca de raça rubia galega (vacas marelas), pardo-alpina i frisona. La llet ha de ser sencera, neta, sense additius ni conservants i amb una composició equilibrada en greixos i proteïnes. Es comercialitza després d'un període de maduració de 60 dies i procedint al fumat al final del període.

La zona de producció del formatge San Simon da Costa (D.O.) està formada pels següents municipis de la província de Lugo: Vilalba: San Simón da Costa, Samarugo, Vilapedre e o barrio de Moreda da parroquia de Lanzós. Muras: Balsa e Viveiró.

Té una forma que recorda a una baldufa o una bala, i a la part superior presenta un petit mugró. S'elabora en dos formats: ordinari (pes 0'8- 1'5 kg. altura 13-18 cm) o l'anomenat bufón ( pes 0'15-0'35 kg; altura 9-12 cm)

Xavier Sierra

El Formatge de teta

Galícia és una important zona ramadera, que produeix molta llet de vaca de qualitat. A diferència d'altres zones d'Espanya, el formatge hi té una destacada presència. Els formatges gallecs són en general suaus, tous, poc curats. És freqüent servir-los acompanyats de codonyat.

Potser el formatge més conegut és el queixo de teta (encara que avui també s'usa l'eufemisme tetilla). El seu nom deriva de que té una forma cónica o convexo-cónica i una consistència i mida que recorda la mamella d'una dona (entre 0'5-1'5 Kg). Sembla ser que primitivament es feia en una determinada zona, al sudest de la província de la Coruña, tot i que ja fa temps que es fa a tota Galícia. Podriem dir que és el formatge gallec per antonomàsia. És un formatge suau, que permet menjar-lo sovint i amb el que es pot també cuinar i fer farcits ja que fon molt bé al escalfar-lo (sovint fon a temperatura ambient)

L'escorça és fina i elástica, de menys de 3 mm de gruix, de color groguenc-palla. La pasta de formatge en sí és molt cremosa, uniforme, amb pocs ulls, regularment repartits, i de color blanc-groguenca. Aroma suau lleument àcid, i amb gust lacti, mantecós, un xic àcid i salat. Tant en nas com en boca ens porta evocacions làctiques. És un formatge que es desfà a la boca deixant un gust fi, molt lleuger.

La llet per elaborar el queixo de teta procedeix de vaques de raça Frisona, Pardo Alpina i Rubia Galega, perfectament adaptades al medi. S'elabora amb llet natural sencera, sense conservants ni aditius. És doncs el resultat d'una maduració o fermentació natural que comença ja amb la llet acabada de munyir i segueix amb les transformacions químiques que defineixen el producte, conseqüència de la simbiosi vaca-medi ambient.

Xavier Sierra

Galicia Salvaxe

La vida a la frontera
http://www.tv3.cat/videos/2730070
Si premeu sobre el títol us porta directament

Gaudiu d'unes imatges de la terra i el mar gallec

Els segles foscos

Els Reis Catòlics (Alcázar de Segovia)


Al final de l'Edat Mitjana (s. XIV-XV), la més gloriosa de les lletres gallegas, l'idioma entra a un període de decadència, que és coneguda com os séculos escuros (els segles foscos).

Aquesta decadència va produïr-se en bona part per motius polítics. Els nobles del Regne de Galícia van prendre part - al costat dels perdedors - en les lluites dinàstiques de la Corona de Castella. Els gallecs van ajudar primer a Pere I contra Enric II de Trastamara, i més tard (1475-1479) van recolzar a Joana la Beltraneja contra la futura reina Isabel I, cosa que la reina Catòlica no els va perdonar mai. La conseqüencia d'aquestes derrotes va ser que la noblesa autòctona gallega va ser desposseïda de les seves propietats i substituïda per una noblesa forània, fonamentalment castellana. El mateix va passar amb les jerarquies eclesiàstiques (bisbes i abats) que a partir d'ara seràn majoritàriament castellans (Una història, aquesta de les derrotes dinàstiques, que als catalans ens sona especialment... o no?)

Tot i que nobles i bisbes no representaven més de l'1% de la població, eren molt influents i es van mostrar des del principi molt intransigents amb la cultura i la llengua de Galícia.

Un altre factor (aquest sí, molt diferent de la història catalana) fou que la burgesia a Galícia era quasi inexistent. El poble, delmat per pestes, guerres i fams; decapitat dels seus nobles; amb una esglèsia sorda a la seva cultura (i que sovint s'oposava a les seves devocions, una mica tenyides de paganisme i de panteïsme) i sense una burgesia que els dirigís, va restar mut. El gallec es va convertir en una llengua rural.

Tot això va ser especialment atiat per una política progressivament centralista i intervencionista per part de Castella, que va aprofitar per desgalleguitzar cada cop més les classes altes de la societat, impedint que el gallec es consolidés com a llengua literària.

Mentrestant, el castellà es fixava com un idioma de cultura i vivia el seu segle d'or. També el portugués, en un Estat propi separat de Castella, va evolucionar i consolidar la seva variant de l'idioma, separant-se cada cop més de Galícia que havia quedat sota la Corona de Castella. El gallec, sense estat propi, sense noblesa ni burgesia, va ser incapaç de evolucionar. Des de llavors es va produïr un divorci entre les dues branques de la llengua galaico-portuguesa: mentre el gallec quedava reduït a un idioma rural, ple d'arcaïsmes, contaminat pel castellà i sense literatura, el portugués evolucionava, donava una floreixent literatura i (a través de les seves colònies) s'expandia a Brasil, Angola, Moçambic... convertint-se en la cinquena llengua mundial. A aquest fet curiós de l'evolució lingüística se'l coneix com l'isolacionisme gallec

Xavier Sierra

Origen i esplendor del gallec

Alfons X el Savi (Alcázar de Segovia)

El gallec és una llengüa romànica (com el castellà o el català) que probablement es va anar formant durant els segles VIII i IX (Doação à Igreja de Sozello, 870, encara escrit en una barreja de gallec i llatí). Malgrat que deriva bàsicament del llatí, s'hi poden trobar paraules dels pobladors prerromans com algunes paraules indoeuropees (amorodo, lastra, veiga ) o bé mots d'origen celta(berce, bugallo, croio) A l'Edat Mitjana el gallec i el portugués formaven una única llengua.

El document literari més antic que coneixem és la cantiga satírica Ora faz ost'o senhor de Navarra de Joam Soares de Paiva (finals del s.XII). A partir de començaments del s.XIII trobem altres documents no literaris en gallec, Noticia de Torto (1211) i el Testamento de Afonso III de Portugal (1214). El document més antic escrit a l'actual territori de Galícia, és Foro do bõ burgo de Castro Caldelas un privilegi atorgat per Afonso IX l'any 1228.

Il·lustració de les Cantigas de Santa Maria d'Alfons el Savi

El gallec, com l'occità va ser una llengua molt emprada pels trobadors i sovint considerada una llengua culta a les corts reials com a Santiago, Toledo, Coimbra, Lisboa (D'igual manera que al Comtat de Barcelona era considerat l'occità com llengua culta) Durant el s. XIII s'usa també com un idioma internacional i de diplomàcia i és usat també per trobadors de fora de Galícia (castellans, occitans, sicilians etc.). És el moment d'esplendor de la llengua gallega. Alfons X el Savi de Castella compon les seves Cantigas de Santa Maria en gallec. També es publiquen textos d'Història, llegendes del cicle artúric, relats referents a Sant Jaume, relats sobre la destrucció de Troia...

Xavier Sierra

El gallec, avui

Distribució en percentatges de galaicoparlants. Les zones més clares, que indiquen un menor percentatge de població que usa habitualment el gallec, coincideix amb les principals ciutats (A Coruña, Vigo, Ferrol) i en menor grau Pontevedra, Ourense, Lugo, Santiago) La major concentració de galaicoparlants es dóna a les zones rurals.
La llengua pròpia de Galícia és el gallec, tot i que el castellà és potser més usat, especialment a les ciutats.

Actualment es considera que el gallec, com a tal es parla al territori de Galícia, a la comarca del Bierzo (província de León) a Las Portillas (província de Zamora) a alguns territoris occidentals d'Astúries, entre els rius Navia i Eo. També a la vall del Jálama (Cáceres) es parla A Fala, una varietat de gallec, que conserva nombroses paraules arcaiques medievals.

L'emigració ha fet que el gallec sigui una llengua també parlada en molts d'altres indrets. Potser el més important sigui Buenos Aires, a on hi ha una nombrosa colònia gallega (els gallecs l'anomenen la quinta provincia; i és conegut que el clar predomini de gallecs fa que a tota Argentina qualsevol espanyol és conegut com a gallego) Altres llocs a on és destacable la presència del gallec són Caracas (Venezuela), Montevideo (Uruguay), La Habana (Cuba), Ciudad de México (México). Segons una enquesta realitzada per la Generalitat de Catalunya, a Barcelona 61.400 persones consideren el gallec com la seva primera llengua.

A l'actualitat, el gallec malgrat ser idioma oficial des de 1978, encara malda per sortir de la diglòssia. La diglòssia (del grec διγλωσσία: bilingüisme) és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment per les classes altes, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat, i les seves formes i vocabulari sovint interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada. La situació sociolingüística és formalment de diglòssia quan la llengua dominada és majoritària en els estrats amb menys poder i prestigi de la societat, mentre que l'altra és pròpia de la classe o grup dominant.

També podriem dir que el gallec, malgrat ser una llengua àmpliament implantada en una gran part del territori de Galícia és una llengua minoritzada, és a dir que tot i que molt parlada històricament, es troba en una situació d'anormalitat, resultat d'un procés de substitució lingüística.

Xavier Sierra

El Romànic a Galicia 2

Després de la primera entrega, us paso la segona, en total seràn quatre. No sabem el recorregut que farem, però de totes formes crec que és interesant coneixer que l'art romànic no és només brillant al Pirineu.

La decoració escultòrica de les esglésies romàniques

La fascinació de l’escultura romànica es fonamenta essencialment en la seva riquesa comunicativa, lligada alhora a la seva enorme receptivitat enfront a noves temàtiques o a tradicions culturals. Així l’escultura romànica acaba creant un patrimoni de imatges que reflecteixen, probablement millor que qualsevol altre expressió artística, allò que s’acostuma a anomenar l’imagini col·lectiu d’una època: la sensibilitat religiosa centrada en el poder del mal i en l’obra de la redempció, la força fantàstica que estimula metamorfosis i deformacions.

Semblen aplicar-se sobre tot a l’escultura romànica certes actituds estètiques que s’infereix d’alguns texts, contra la opinió comú de que l’art medieval és un art estrictament religiós, simbòlic i devocional i per tant sostret al plaer estètic. Com per exemple en la cèlebre polèmica de Bernat de Claraval, el qual posa en guàrdia als seus monjos contra la perillosa fascinació que poden exercir les escultures que adornen els claustres, els termes de curiositates i curiosum indiquen precisament la gratuïtat del pur gaudi estètic, i quan arremet contra la extravagància d’aquestes escultures se li escapa en realitat un judici admiratiu al parlar de “sorprenent i deformi bellesa i alhora bella deformitat”.

El romànic a Galicia

Característiques del Romànic a Galicia
L’historia i evolució del romànic gallec passa per una sèrie de fases i vicissituds massa complexes per detallar-les aquí.
Atenent als conceptes mes generals, podem establir quatre fases a l’historia d’aquest estil a terres galegues.

Fusió de l’art asturià i el romànic
A algunes construccions galegues, como passa també a Astúries, el tradicional estil preromànic asturià es fon amb les primeres manifestacions del romànic ple. Així trobem edificis amb planimetries preromàniques amb algunes mostres de decoració i escultura romàniques.

Primer romànic
De forma aïllada, també es construeixen a Galicia alguns temples amb característiques semblants del romànic llombard o primer romànic. San Martiño de Mondoñedo es un bon exemple d’això.

Romànic compostel·là
La construcció de la catedral de Compostela, va suposar un referent indiscutible per tot el romànic gallec.
No ens ha de resultar estrany que alguns edificis (Aguasantas, Mezquita...) imitessin el sistema de doble pis o tribuna però sense assolir aquesta estructura (falso trifori)A partir del treball del Mestre Mateo al Pòrtic de la Gloria s’estén per Galicia una manera de decorar amb abundant escultura monumental a les portades, amb bellíssims exemples com San Esteban de Ribas de Miño

Monestirs cistercencs
A la segona meitat del segle XII i principis del XIII, a les valls gallegues es van erigir nombrosos cenobis de l’Ordre del Císter. Com a la resta de la geografia espanyola, mostren una sèrie de característiques peculiars i comuns: monumentalitat acusada, equilibri de línees, gran espaiositat, falta de escultura decorativa.

Guía del Romànic a la Ribeira Sacra i el nord d’Ourense
La Ribeira Sacra es una zona concreta de l’interior de Galicia a cavall de les províncies d’Ourense i Lugo. Es correspon principalment amb el tram final del Riu Sil just abans de ajuntar-se amb el Miño. Dades les seves similars característiques històriques i monumentals la denominació de Ribeira Sacra s’ha estès al tram proper al Riu Miño.Si tot l’interior de Galicia presenta una impressionant densitat d’arquitectura romànica, La Ribeira Sacra presenta l’al·licient afegit de tenir una col·lecció important de monestirs medievals.
Aquests cenobis son els hereus dels assentaments eremítics alt-medievals que des del segle VI es van anar construint a la zona.
Ja en un document del 1124 es cita la "ryboira sacrata" assignant-la a la Ribera del Sil, per la concentració d’esglésies, monestirs i coves d’anacoretes que existien en el lloc.A La Ribeira Sacra hi han 18 monestirs d’origen medieval. Molts d’ells conserven gran part o elements dispersos del seu passat romànic. D’ells, alguns dels mes importants son:
San Pedro de Bembibre, Taboada dos Freires, San Paio de Diomondi, Santo Estevo de Ribas de Miño, Santa María de Pesqueiras, Montederramo, San Pedro de Rocas, Ferreira de Pantón, San Paio de Abeleda, Santa Cristina de Ribas de Sil y Santo Estevo de Ribas de Sil.

Monasterio de Ferreira de Pantón
El Monestir de Santa María de Ferreira de Pantón, una de les joies romàniques de la Ribeira Sacra, va ser un monestir de tipus familiar passant a ser femení al 1175 quan adopten els usos del Císter.
L’església, per la seva ampla decoració, on destaquen els animals sols i en companyia bel·licosa amb l’home, denota que la construcció deuria ser anterior al seu ingrés a l’ordre cistercenc que difícilment hauria permès aquests "excessos decoratius"
La gràcil capçalera de l’església de l’antic Monestir de Ferreira de Pantón mostra grans finestres amb arquivoltes que il·luminen la nau i entre elles columnes que arriben a l’aler , partint d’un alt revenc.

Annexo el primer dels quatre videos que aniré penjant.

El Gallec, segons l'Espinàs

“Com que és diumenge i les botigues estan tancades, m’entretinc mirant rètols i cartells. Com el que anuncia «Riobó 2001. Festa na honra á Virxe do Carme. Domingo 22 de Xullo. Misa ás 13:30. Sesión vermut e berbena a cargo do grupo musical OS BARRIGAS». Un nom que ja anticipa gresca. Al Centro Cultural Municipal, un cartell a favor de la llengua: «Entre Nós, en Galego».

M’adono que és una ambició modesta, encara que justificada segurament a les ciutats, on la castellanització ha afectat en molts casos el llenguatge familiar i social. Però aquí, en aquests pobles per on passo, sento que tothom parla pràcticament en gallec, pares amb fills, veïns amb veïns, botiguers i clients. La música del gallec m’acompanya sempre. Aquí, «entre nós, en galego» és pràcticament un fet. Amb els forasters és una altra cosa. Amb mi em parlen bastant sovint en gallec quan faig una pregunta en la seva llengua, o quan s’adonen que l’entenc. Però continua havent-hi la tendència a usar el castellà amb el desconegut, amb qui no forma part del nós. Una llengua que s’ha escampat per Portugal i pel Brasil, la llengua de les Cantigas en temps d’Alfons X, el Savi, s’ha volgut reduir a una curiositat local. Com el «polpo [sic] da feira». Amb la diferència que el pop és compartible amb els de fora i sembla que la llengua no. La desqualificació ha estat tan profunda que no sé si un dia es podrà superar l’«entre nós» i la proposta serà, sense restriccions, «Os galegos, en galego».”

Josep Maria Espinàs. A peu per Galícia. Barcelona: Edicions la Campana, febrer de 2002. (pp. 94-95)

"Cousas", de Castelao

Us deixo una mostra de l'obra literària de Castelao. El llibre "Cousas" aplegava petits contes, molt senzills i entenidors per la gent del poble, però que suscitaven algunes reflexions sobre la gent de Galícia. Aquest fa referència a la gran quantitat de gallecs que es poden trobar en tots els països del món, especialment entre la gent relacionada amb el mar.

Us poso primer la traducció que he fet jo mateix al català (per si teniu dificultats de comprensió). Més avall també hi trobareu la versió original en gallec. Espero que us agradi.

Xavier Sierra


UN CARRER A UN PORT LLUNYÀ (de “Cousas”)


Un carrer a un port llunyà del Nord. Les tavernes estan plenes de gom a gom de mariners i deixen anar per les seves portes el baf calent dels borratxos. Gent de tota mena, cantúrries de veus esquerdades, música de pianoles tronades, molta farum de greix...

Un mariner que parla francès s'ensopega amb un mariner que parla anglès. Tots dos es fan declaracions de gran amistat, cadascú en el seu idioma. I sense entendre's ni un borrall, caminen junts, agafats del bracet, recolzant-se l'un amb l'altre.

El mariner que parla francès i el mariner que parla anglès entren a una taverna on despatxa un home gras. Volen perdre el sentit junts per ser encara més amics. Qui sap si quan estiguin borratxos del tot podàn entendre's!

I quan el mariner que parla anglès ja no aguanta el seu cos, comença a cantar:

Lanchiña que vas en vela,
levas panos e refaixos
para a miña Manoela.

(Barqueta que vas a vela,
porta calces i refaixos
per la meva Manela)

El mariner que parla francès, obre els ulls com un esperitat, s'abraça al seu company i comença també a cantar:

Lanchiña que vas en vela,
levas panos e refaixos
para a miña Manoela.

i¡A-iu-jú-jú!! Els dos mariners eren gallecs.

El taverner, gras com ho són els holandesos de casta, mira com surten els dos mariners de la taverna i per la seva cara vermella rellisquen dues llàgrimes. I després va dir baixet en un rampell d'enyorança:

Lanchiña que vas en vela..

També el taverner era gallec.

(Versió catalana, Xavier Sierra)


UNHA RÚA NUN PORTO LONXANO ( de “Cousas”)


Unha rúa nun porto lonxano do norte. As tabernas están acuguladas de mariñeiros e botan polas súas portas o bafo quente dos borrachos. Xentes de tódalas castes do mundo, cantigas a gorxa rachada, música de pianolas chocas, moito fedor a sebo...

Un mariñeiro que fala francés tropeza cun mariñeiro que fala inglés. Os dous fanse promesas de gran amistade, cada un no seu falar. E sen entenderse, camiñan xuntos, collidos do brazo, servíndose mutuamente de puntales.

0 mariñeiro que fala francés e máilo mariñeiro que fala inglés entran minha taberna servida por un home gordo. Queren perde-lo sentido xuntos para seren máis amigos. ¡Quen sabe se despois de ben borrachos poderán entenderse!

E cando o mariñeiro que fala inglés xa non rexe co seu corpo, comenza a cantar:

Lanchiña que vas en vela,
levas panos e refaixos
para a miña Manoela.

0 mariñeiro que fala francés arregala os ollos, abrázase ó compañeiro e comenza tamén a cantar:

Lanchiña que vas en vela,
levas panos e refaixos
para a miña Manoela.

i¡A-iu-jú-jú!! Os dous mariñeiros eran galegos.

0 taberneiro, gordo coma una flamengo de caste, veu saí-los dous mariñeiros da taberna e pola súa faciana vermella escorregaron as bágoas. E dispois dixo para si nun laído saudoso:

Lanchiña que vas en vela...

Tamén o taberneiro era galego.

Castelao i el nacionalisme gallec

L'any 1918, Castelao assisisteix a la 1ª Asamblea Nacionalista de Lugo i declara:

"Tendo Galiza tódalas características esenciaes de nazonalidade, nós nomeámonos, d-hoxe para sempre, nazonalistas galegos”

(Tenint Galícia totes les característiques essencials de nacionalitat, ens anomenarem, des d'ara i per sempre més, nacionalistes gallecs)

EL PULPO O "POLBO A FEIRA"

El polbo a feira, una delícia de la gastronomia gallega, ha aconseguit justa fama dins i fora del país (Foto: Mercedes Cerdeira).

De tots els plats gallecs, un dels més característics és el pop (en gallec, polbo) Però tot i que el "polbo a feira" es pot trobar gairebé per tot arreu, res més difícil que trobar-lo ben fet si no és a Galícia o almenys fet per mans gallegues.

El pop era un plat que es consumia a l'interior, i curat i sec, arribava en carros a la Galicia interior, procedent de la costa (Arousa, Murgardos, Bueu...) Es solia menjar a les fires (d'aquí el seu nom de "a feira"), i es preparava cuit en grans perols d'aram. Quan es demanava un plat es pescava de l'olla un pop i es trossejava amb tisora, i era el que es menjava a les fires, cuit i amanit amb abundant oli cru, sal gruixuda i un polsim de pebre vermell. Es menjava en plats de fusta, característics, que solien portar la marca o les inicials del pulpeiro, per no barrejar-los, ja que a les fires solia haver-ne més d'un.

A l'esquerra, gran perol de pop bullint a una fira. En aquest cas "A rapa das bestas" de Sabucedo. A l'altre foto, cartell anunciant una pulpeira, a un carrer de Vigo, un matí de diumenge (Fotos: X.Sierra)

Veure una taula llarga, de fusta, amb tot de gent al seu voltant a les fires gallegues de tardor és una imatge indescriptible i característica. Els labregos, impertérrits, mengen el seu pop amb delectació malgrat el plugim que de vegades impregna l'ambient. Les fulles tardorals cauen sobre la taula (i de vegades a sobre dels plats) però res de tot això sembla afectar-los gaire...

Avui, el millor pop segueix essent el pop d'interior, especialment de les pulpeires de O Carballiño o d'Ourense. De vegades, els diumenges es poden veure algunes pulpeiras al carrer, a prop de certs bars. Si en trobeu una, no ho dubteu ni un minut: precipiteu-vos sense cap dubte a demanar-li un plat... i ja m'ho direu!

Xavier Sierra

El pop, després de pescat de l'olla amb un ganxo, es posa sobre un plat de fusta i es trosseja a tisora. Després serà ruixat amb oli d'oliva, sal gruixuda i pebre vermell. Es sol menjar servit en plats de fusta i punxant-lo amb escuradents

Castelao (1886-1950)

Alfonso Daniel Manuel Rodríguez Castelao (Rianxo, Galícia, 1886 - Buenos Aires, Argentina, 1950) va ser un important polític, escriptor, pintor, i dibuixant, considerat com a un dels pares del nacionalisme gallec.

Per consell del seu pare va estudiar medicina, però confessava: "Fíxenme médico por amor ao meu pai; non exerzo a professión por amor á humanidade" ("Em vaig fer metge per amor al meu pare; però no exerceixo la professió per amor a la humanitat").

"En Galicia non se pide nada. Emígrase.", va escriure Castelao al peu d’un dels seus dibuixos. En efecte, l’emigració és la gran escapatòria dels gallecs, encara avui, i és aquest un fet que els diferencia clarament dels catalans.

Galícia a les primeries del s.XX era un país agrícola i pesquer, sense una burgesia il•lustrada important i a on els “cacics” collen al poble per tal d'aconseguir sempre els seus propis interessos que solen coincidir amb el vist-i-plau de Madrid (cosa que fa que els cacics no siguin mai nacionalistes, sinò una mena de servidrs del centralisme, alié al país) L’esglèsia, que és gairebé sempre molt i molt conservadora i castellanoparlant tampoc fa costat als labregos. El poble, sense més sortides i dotat d’una resignació ancestral, no troba més sortida que l’emigració. De fet el propi Castelao va viure durant uns anys de la seva infantesa a l’Argentina i a la revista “Caras y Caretas” va trobar la primera inspiració com a caricaturista.

Però la literatura gallega, callada des de l’Edat Mitjana, havia sorgit amb força a finals del s.XIX (Rexurdimento, moviment similar a la Renaixença catalana) amb figures com Rosalía de Castro i Manuel Curros Enríquez. Molts d’altres literats expressen clarament la seva galleguitat, tot i que van escriure en castellà (Pardo Bazán, Valle Inclán, Fernández Flórez...) Però la major part de la població segueix pensant que el gallec és una llengua de pagesos i segueixen essent analfabets en la seva pròpia llengua (i encara avui la pretesa ruralitat del gallec és un argument que es fa servir massa sovint per a fer callar els que reivindiquen el seu ús com a llengua nacional)

Va ser durant la dictadura de Primo de Rivera que va anant-se formant un grup d’intel•lectuals gallecs (Ramón Otero Pedrayo, Vicente Risco, Antón Losada Diéguez, Alfonso R. Castelao...) que, reprenent la tradició de Curros i Rosalia van intentar crear una cultura nacional universal emprant la llengua gallega. Al voltant de la revista “Nós” (= Nosaltres) van fer traduccions, estudis i diverses creacions literàries que van bastir les bases de l’actual cultura gallega. Aquest va ser sempre la idea de Castelao: mostrar com es pot tenir una visió universal del món des d’una òptica gallega (i del particular sentit de l’humor gallec): una constant a la seva obra gràfica y literària.

Durant els anys de la Dictadura i de la II República, Castelao va publicar la majoria de la seva obra literària (Els contes breus de Retrincos, els quadres de Cousas da vida, el relat Un ollo de vidro, la novel•la Os dous de sempre), i també diversos àlbums gràfics, de dibuixos que transpuen una finíssima ironia, no exempta de crítica social (Cousas, Cincoenta homes por dez reás). També va realitzar importants estudis antropológics i artístics d’autèntica investigació com As cruces de pedra da Galiza (estudi sobre els cruceiros gallecs i As cruces de pedra na Bretaña (obra a on compara amb els cruceiros gallecs la tradició similar d’un altre poble cèltic, molt proper a Galícia, la Bretanya francesa)

Jo no em volia morir allà, vosté sap, mare?

Potser el millor de la seva obra gràfica va ser el seu álbum Nós, amb el que recorre tota Galícia, intentant despertar la consciència nacional i social del poble (una mica de la manera que Garcia Lorca feia a Andalusia, amb la Tartana) El poble gallec, poc il•lustrat i poruc, va copsar fàcilment aquests dibuixos i el seu missatge didàctic.

La nostra terra no és nostra, minyons!

Castelao, als seus dibuixos ens mostra la tristesa i la tragèdia de l’emigrant, la ràbia del labrego pobre sempre explotat pel senyor, l’avarícia del cacic... Castelao és un gran humorista y un gran humanista. El seu art està al servei de la causa galleguista amb una qualitat per damunt de tot partidisme i demostrant que la denúncia social no és incompatible amb el somriure i amb el sentit de l'humor (que algú va definir com la capacitat de poder riure de les pròpies desgràcies).

Durant la II República, Castelao, sempre disposat a ajudar a millorar la condició dels seus compatriotes va entrar plenament a l’activitat política. Va ser elegit diputat a Corts a Madrid, defensant de forma valenta i aferrissada la llengua gallega i l’Estatut d’Autonomia de Galicia (que malhauradament no es va arribar a aprovar per la insurrecció feixista) Es va solidaritzar amb bascos i catalans, (en el convenciment de que lluitaven per un objectiu comú) i en el llibre de visites de la Casa de Juntes de Gernika va signar en 1933: "Identificados vascos, catalanes y gallegos, ante el problema de liberación de nuestros respectivos pueblos, sellamos hoy bajo el árbol de Gernika el pacto de mutua solidaridad que ha de traernos la satisfacción de aquel anhelo."

La darrera lliçó del mestre.

Després de la guerra va haver d’exiliar-se a Buenos Aires. La seva lluita però no va acabar aquí. Va seguir treballant per enaltir la pàtria gallega. Va recòrrer la URSS, USA, Cuba i Méxic donant xerrades i mítings com a líder indiscutible del galleguisme. Va dibuixar els àlbums Galicia Mártir, Milicianos i Atila en Galicia on va denunciar la barbarie i la repressió franquista, i també unes boniques Estampas de Negros, producte de la seva estança a New York. També va escriure la farsa Os vellos non deben de namorarse (els vells no s’han d’enamorar), i sobre tot la seva gran obra Sempre en Galiza, anomenada la Bíblia del Galleguisme, obra imprescindible per a comprendre el nacionalisme gallec. Fent un recorregut per la història i la cultura de Galícia, Castelao afirma que l’autèntica i plena llibertat es refereix tant a l’home com als pobles, i que tota nació té dret a la autodeterminació.

Castelao

A la figura de Castelao hi trobem una triple dimensió: artista genial, escritor sublim i decidit patriota. Per a la cultura gallega Castelao simbolitza, encara avui, un referent imprescindible, quasi mesiànic i no es pot parlar de galleguisme ni de nació gallega sense passar per Castelao. Però és encara més que això. L’obra de Castelao no es només útil a Galícia. En ella hi troben un reflex i un suport totes les nacions oprimides, tots els homes i les dones que aspiren a un món més just i més solidari. Castelao és un gallec universal.

Xavier Sierra

Castelao

Castelao 1932


Supervivientes


Castelao 5



Viñeta


Pórtico de la Gloria

Xeometrías máxicas de Galicia

Algunes imatges per entrar en el tema!!

El reino suevo

Con la caída del Imperio romano y la llegada de los pueblos germánicos, el territorio de Gallaecia forma parte de los foedus que establecen los diferentes pueblos invasores. Los suevos, 30.000 individuos de los que solo 8.000 eran varones con capacidad para luchar, se concentran entre el Duero y el Miño, en la zona de influencia de Bracara Augusta (Braga). Llegaron en el año 409, nombrando rey a Hermerico (409-438), que estableció relaciones con los jefes de las diferentes tribus galaicas y firmó un foedus con Roma en 410 por el que los suevos establecen su reino en la provincia romana de Gallaecia, convirtiéndose en el primer rey feudal independiente de la Europa Medieval (Galliciense Regnum).
Una característica de la monarquía sueva era su carácter básicamente hereditario (de padres a hijos) a diferencia de la monarquía electiva de los visigodos de Toledo.
En 449 el rey suevo Requiario adoptará el catolicismo lo que favorecerá la integración con la población galaico-romana. Pero tras enfrentarse a los visigodos en la batalla de Órbigo (456), los suevos son derrotados, Requiario asesinado y se reinstaura el arrianismo. Tras la derrota el reino suevo se dividirá y comienza un período oscuro (456-550) con constantes conspiraciones, magnicidios y presión del reino visigodo de Toledo. Incluso desaparecen todos los textos escritos.


En estos momentos se produce el último aporte étnico significativo con la llegada a la costa norte de celtas bretones que se asientan en el norte de las actuales Galicia y Asturias bajo la autoridad de un obispo propio (Maeloc) Los bretones huyen de las invasiones anglosajonas y establecen una diócesis en Bretoña (Mondoñedo) participando en los concilios suevo-galaicos.
Tras la época oscura se retorna al catolicismo y se celebra el 1º Concilio de Braga (561) reinando Teodomiro. El obispo de Braga, San Martin Dumiense o de Braga emprende una viva campaña de organización territorial (parroquiale suevum) y de cristianización de la población pagana (de correctione rusticorum). El empeño de San Martín de Dumio es tal que intenta hacer desaparecer cualquier referencia pagana: por eso los días de la semana en portugués se enuncian por su número (segunda feira, terceira feira…)
En el último cuarto del s.VI se inicia un nuevo período de tensión y de luchas internas con continuos intentos de anexión por parte de los visigodos, cosa que consigue finalmente Leovigildo (585)
Bajo los visigodos, la Gallaecia será un espacio bien definido gobernado por un dux propio emparentado con la monarquía y que lo hará como un príncipe asociado a ella (casos de Wamba y Vitiza, que incluso acabarían siendo reyes en Toledo). Precisamente serán los vitizianos enfrentados a D. Rodrigo los que, acantonados en el noroeste llamarán como aliados a los árabes en su pugna por el poder (711).

Aportació d'en Xavier Sierra

La romanización

La cohesión social y territorial de la cultura castreña explica la extraordinaria resistencia de los galaicos a la dominación romana que se prolongó durante más de un siglo cuando ésta ya se extendía por el resto de Hispania.
En el año 137 a. C., el praetor Décimo Junio Bruto inició una campaña de castigo debido a las continuas incursiones bélicas de los celtas galaicos en apoyo de los lusitanos. Tras enfrentarse con 60.000 gallaicoi en el río Duero, volvió a Roma convertido en héroe, y obtuvo el nombre de Gallaicus.
En ese mismo año las legiones romanas llegarían al río Limia, que identificaron con el río mitológico Lethes, el río del olvido, que hacía perder la memoria a quien lo atravesaba. Por eso los legionarios se resistían a cruzarlo y el praetor tuvo que pasar él primero al otro lado y fue llamando por sus nombres a cada uno de los soldados para demostrar que conservaba su memoria. El avance hacia el norte se detendría en al año siguiente al llegar al río Miño donde los gallaicoi provocaron el repliegue romano hacia el sur.
La situación se mantendría durante los siguientes cien años, sin que las esporádicas expediciones romanas consiguieran internarse más en territorio galaico. Pero los romanos estaban muy interesados en obtener metales, especialmente estaño, abundante en Galicia. Julio César protagonizó una incursión marítima en Brigantium (A Coruña), pero no consigue reducir a los galaicos del interior, que sólo fueron sometidos por Augusto (19 aC.)
Tras la pacificación, se inició el proceso de romanización. Vespasiano entre los años 64 y 70 dC, concede la ciudadanía romana a los 450.000 gallaicoi (según Plinio) aunque la cohesión social y territorial definida por los celtas en el territorio galaico se mantendría durante toda la romanización, confiriendo una especial personalidad al país.
Lentamente, los castros se van abandonando al tiempo que surgen víllae. La población incorpora las nuevas tecnologías como la arquitectura, la agricultura basada en el arado, el derecho romano o la minería. En este último aspecto cabe destacar el sistema de extracción de metales denominado ruina montium, que consistía en excavar túneles en los montes por los que se hacía circular un flujo continuo de agua que iba erosionando el área transportando en ella los minerales (especialmente oro).
Una importante aportación, que contribuiría a definir la posterior división territorial, sería la infraestructura viaria compuesta de puentes y calzadas utilizada para los desplazamientos de tropas y el transporte de mercancías. Las vías principales eran cuatro — numeradas como “XVII a XX” en el itinerario de Caracalla— y enlazaban las ciudades fundadas por Augusto con el resto de los dominios romanos. Estas tres ciudades, Lucus Augusti (Lugo), Bracara Augusta (Braga) y Asturica Augusta (Astorga) pasarían a ser la cabecera de los tres conventus (Lucensis, Bracarensis y Asturiacensis, respectivamente), que con la reforma de Diocleciano del año 298 quedarían unificados bajo una única provincia segregada de la Tarraconensis: Gallaecia.
La provincia romana de Gallaecia, era mucho más extensa que la Galicia actual, pues también comprendía el norte de Portugal, entre el Duero y el Miño, donde estaba su capital, Braga, así como Asturias, Cantabria y parte de lo que posteriormente serían los reinos de León y Castilla. Así pues, fue durante esta época cuando la Gallaecia alcanzó su máxima expansión territorial, llegando por el oriente hasta las fuentes del río Ebro.
La romanización de la cultura galaica produjo también cambios en la lengua y la religión. Pero aunque en la lengua el sustrato galaico original acabaría disolviéndose en el latín (manteniéndo las raíces de topónimos y antropónimos), en el caso de la religión el fenómeno fue el contrario, y persistieron muchas creencias célticas prerromanas o formas sincréticas.

Aportació d'en Xavier Sierra

El nombre de Galicia

El nombre de Galícia (en gallego, Galiza o Galicia) se remonta a los celtas, un grupo de indoeuropeos que se asentaron en la península durante el periodo calcolítico primero (cultura de los campos de urnas, entre el 2300 y el 1800 a. C.) y posteriormente a partir del siglo IV a. C. (cultura Hallstat o Sefes). Los griegos los veían como un pueblo lejano y misterioso y por eso les dieron el nombre de κέλτης kéltis (‘ocultos’) que más tarde se transformó en celti (céltae) al incorporarse al latín.
Pero los celtas no eran un pueblo homogéneo sino muy subdividido, y sus tribus tenían diversas denominaciones según los dioses a los que adoraban. Estrabón se refería a los celtas de la península Ibérica como καλλαικoι (kallaikoi) y Plinio el Viejo, gallaeci, tal vez en referencia a la raíz indoeuropea kala (madre, tierra) o a la diosa madre de los celtas, Cal-Leach. Quizás por eso la ciudad que controlaba la desembocadura del Duero se llamó Cale (Oporto) Con el tiempo, las tierras al norte de Cale se llamarían Callaecia o Gallaecia (Galicia), y las del sur, Porto Cale (Portugal).
Aunque en el alto Imperio formaba parte de la provincia Tarraconensis, los romanos acabaron constituyendo la provincia de Gallaecia con el territorio situado al norte del Duero y al oeste del Pisuerga (reforma administrativa de Diocleciano, 298 dC) y que comprendia los conventi Bracarensis (Braga), Asturiacensis (Asturias) y Lucensis (Lugo) .
El topónimo se conservará incluso en árabe: en los mapas y textos de los cronistas del Califato Omeya de Córdoba, aparecerá como Jalikiah, Yiliquí o Yilliquiyya.

Aportació d'en Xavier Sierra