Alfonso Daniel Manuel Rodríguez Castelao (Rianxo, Galícia, 1886 - Buenos Aires, Argentina, 1950) va ser un important polític, escriptor, pintor, i dibuixant, considerat com a un dels pares del nacionalisme gallec.
Per consell del seu pare va estudiar medicina, però confessava: "Fíxenme médico por amor ao meu pai; non exerzo a professión por amor á humanidade" ("Em vaig fer metge per amor al meu pare; però no exerceixo la professió per amor a la humanitat").
"En Galicia non se pide nada. Emígrase.", va escriure Castelao al peu d’un dels seus dibuixos. En efecte, l’emigració és la gran escapatòria dels gallecs, encara avui, i és aquest un fet que els diferencia clarament dels catalans.
Galícia a les primeries del s.XX era un país agrícola i pesquer, sense una burgesia il•lustrada important i a on els “cacics” collen al poble per tal d'aconseguir sempre els seus propis interessos que solen coincidir amb el vist-i-plau de Madrid (cosa que fa que els cacics no siguin mai nacionalistes, sinò una mena de servidrs del centralisme, alié al país) L’esglèsia, que és gairebé sempre molt i molt conservadora i castellanoparlant tampoc fa costat als labregos. El poble, sense més sortides i dotat d’una resignació ancestral, no troba més sortida que l’emigració. De fet el propi Castelao va viure durant uns anys de la seva infantesa a l’Argentina i a la revista “Caras y Caretas” va trobar la primera inspiració com a caricaturista.
Però la literatura gallega, callada des de l’Edat Mitjana, havia sorgit amb força a finals del s.XIX (Rexurdimento, moviment similar a la Renaixença catalana) amb figures com Rosalía de Castro i Manuel Curros Enríquez. Molts d’altres literats expressen clarament la seva galleguitat, tot i que van escriure en castellà (Pardo Bazán, Valle Inclán, Fernández Flórez...) Però la major part de la població segueix pensant que el gallec és una llengua de pagesos i segueixen essent analfabets en la seva pròpia llengua (i encara avui la pretesa ruralitat del gallec és un argument que es fa servir massa sovint per a fer callar els que reivindiquen el seu ús com a llengua nacional)
Va ser durant la dictadura de Primo de Rivera que va anant-se formant un grup d’intel•lectuals gallecs (Ramón Otero Pedrayo, Vicente Risco, Antón Losada Diéguez, Alfonso R. Castelao...) que, reprenent la tradició de Curros i Rosalia van intentar crear una cultura nacional universal emprant la llengua gallega. Al voltant de la revista “Nós” (= Nosaltres) van fer traduccions, estudis i diverses creacions literàries que van bastir les bases de l’actual cultura gallega. Aquest va ser sempre la idea de Castelao: mostrar com es pot tenir una visió universal del món des d’una òptica gallega (i del particular sentit de l’humor gallec): una constant a la seva obra gràfica y literària.
Durant els anys de la Dictadura i de la II República, Castelao va publicar la majoria de la seva obra literària (Els contes breus de Retrincos, els quadres de Cousas da vida, el relat Un ollo de vidro, la novel•la Os dous de sempre), i també diversos àlbums gràfics, de dibuixos que transpuen una finíssima ironia, no exempta de crítica social (Cousas, Cincoenta homes por dez reás). També va realitzar importants estudis antropológics i artístics d’autèntica investigació com As cruces de pedra da Galiza (estudi sobre els cruceiros gallecs i As cruces de pedra na Bretaña (obra a on compara amb els cruceiros gallecs la tradició similar d’un altre poble cèltic, molt proper a Galícia, la Bretanya francesa)
Jo no em volia morir allà, vosté sap, mare?
Potser el millor de la seva obra gràfica va ser el seu álbum Nós, amb el que recorre tota Galícia, intentant despertar la consciència nacional i social del poble (una mica de la manera que Garcia Lorca feia a Andalusia, amb la Tartana) El poble gallec, poc il•lustrat i poruc, va copsar fàcilment aquests dibuixos i el seu missatge didàctic.
La nostra terra no és nostra, minyons!
Castelao, als seus dibuixos ens mostra la tristesa i la tragèdia de l’emigrant, la ràbia del labrego pobre sempre explotat pel senyor, l’avarícia del cacic... Castelao és un gran humorista y un gran humanista. El seu art està al servei de la causa galleguista amb una qualitat per damunt de tot partidisme i demostrant que la denúncia social no és incompatible amb el somriure i amb el sentit de l'humor (que algú va definir com la capacitat de poder riure de les pròpies desgràcies).
Durant la II República, Castelao, sempre disposat a ajudar a millorar la condició dels seus compatriotes va entrar plenament a l’activitat política. Va ser elegit diputat a Corts a Madrid, defensant de forma valenta i aferrissada la llengua gallega i l’Estatut d’Autonomia de Galicia (que malhauradament no es va arribar a aprovar per la insurrecció feixista) Es va solidaritzar amb bascos i catalans, (en el convenciment de que lluitaven per un objectiu comú) i en el llibre de visites de la Casa de Juntes de Gernika va signar en 1933: "Identificados vascos, catalanes y gallegos, ante el problema de liberación de nuestros respectivos pueblos, sellamos hoy bajo el árbol de Gernika el pacto de mutua solidaridad que ha de traernos la satisfacción de aquel anhelo."
La darrera lliçó del mestre.
Després de la guerra va haver d’exiliar-se a Buenos Aires. La seva lluita però no va acabar aquí. Va seguir treballant per enaltir la pàtria gallega. Va recòrrer la URSS, USA, Cuba i Méxic donant xerrades i mítings com a líder indiscutible del galleguisme. Va dibuixar els àlbums Galicia Mártir, Milicianos i Atila en Galicia on va denunciar la barbarie i la repressió franquista, i també unes boniques Estampas de Negros, producte de la seva estança a New York. També va escriure la farsa Os vellos non deben de namorarse (els vells no s’han d’enamorar), i sobre tot la seva gran obra Sempre en Galiza, anomenada la Bíblia del Galleguisme, obra imprescindible per a comprendre el nacionalisme gallec. Fent un recorregut per la història i la cultura de Galícia, Castelao afirma que l’autèntica i plena llibertat es refereix tant a l’home com als pobles, i que tota nació té dret a la autodeterminació.
Castelao
A la figura de Castelao hi trobem una triple dimensió: artista genial, escritor sublim i decidit patriota. Per a la cultura gallega Castelao simbolitza, encara avui, un referent imprescindible, quasi mesiànic i no es pot parlar de galleguisme ni de nació gallega sense passar per Castelao. Però és encara més que això. L’obra de Castelao no es només útil a Galícia. En ella hi troben un reflex i un suport totes les nacions oprimides, tots els homes i les dones que aspiren a un món més just i més solidari. Castelao és un gallec universal.
Xavier Sierra
2 comentaris:
Ja està activat el tema de comentaris. Xavier em sembla interesant el perfil de Castelao, alguna cosa sabiem però la teva informació és exhaustiva. La meva pregunta és: encara existeix l'esperit de Castelao? El caciquisme encara és viu? Sembla que el progressisme està a les ciutats, en canvi el galleguisme està al món rural, em costa entendre-ho.
L'esperit de Castelao està vivíssim i és una referència contínua pel nacionalisme gallec. El caciquisme també, malhauradament, segueix viu. Potser amb altres formes i maneres. Potser camuflat en partits polítics o amb estructures de poder. Però amb el mateix tarannà i poder coercitiu.
Quant a la dicotomia ciutat/camp cal precisar algunes coses. La ciutat, a Galícia no és massa gran (Vigo i A Coruña, sobre els 350.000cadascuna. Santiago vora 100.000), però la seva estructura social i sobre tot lingüística és força diferent del camp. Amb l'excepció de Santiago, on sí es parla força gallec, a Vigo i sobre tot a A Coruña la llengüa dominant és el castellà. A més a Galícia es viu una situació de diglòssia (que desenvoluparé en altra col·laboració) és a dir que la llengua s'empra preferentment per determinats usos i per altres no. Així la llengua queda sovint per parlar amb la família, per qüestions folklòriques o per determinats rituals, però no diguem-ne per coses "sèries" o per parlar amb forasters. A mí per exemple sovint em parlen en castellà i només la meva fèrrea postura de contestar sempre en gallec fa que finalment acceptin parlar-me en gallec. Parlar en gallec es considera sovint "de poble" i -al contrari del que passa a Catalunya- la gent que intenta millorar en l'escala social el primer que fa és parlar sempre en castellà.
Quant al progressisme de les ciutats no és tan clar com pot ser a casa nostra. El progressisme sovint va unit a la industrialització i a Galícia la única ciutat industrialitzada és Vigo (que efectivament és relativament progressista) però que està plena de gent retornada de l'emigració a Amèrica cosa que fa la seva anàlisi social una mica complexe.
Al meu entendre, per entendre el problema lingüístic de Galicia cal considerar diversos factors:
1. Ciutats no massa grans
2. Diglòssia, on el castellà ocupa el lloc de llengua de cultura
3. Identificació del gallec amb pagesia
4. Clergat i sobre tot,bisbes castellanoparlants (les misses són gairebé totes en castellà, cosa que crec té un impacte importantíssim)
5. Burgesia molt escassa, caciquil i gairebé tota castellanoparlant
6. Poc ús del gallec en professions liberals de prestigi (advocats, metges, arquitectes, notaris)
En general, i amb les naturals diferències, el cas de l'idioma a Galícia recorda força la situació lingüística al País Valencià.
Publica un comentari a l'entrada