La decoració escultòrica de les esglésies romàniques

La fascinació de l’escultura romànica es fonamenta essencialment en la seva riquesa comunicativa, lligada alhora a la seva enorme receptivitat enfront a noves temàtiques o a tradicions culturals. Així l’escultura romànica acaba creant un patrimoni de imatges que reflecteixen, probablement millor que qualsevol altre expressió artística, allò que s’acostuma a anomenar l’imagini col·lectiu d’una època: la sensibilitat religiosa centrada en el poder del mal i en l’obra de la redempció, la força fantàstica que estimula metamorfosis i deformacions.

Semblen aplicar-se sobre tot a l’escultura romànica certes actituds estètiques que s’infereix d’alguns texts, contra la opinió comú de que l’art medieval és un art estrictament religiós, simbòlic i devocional i per tant sostret al plaer estètic. Com per exemple en la cèlebre polèmica de Bernat de Claraval, el qual posa en guàrdia als seus monjos contra la perillosa fascinació que poden exercir les escultures que adornen els claustres, els termes de curiositates i curiosum indiquen precisament la gratuïtat del pur gaudi estètic, i quan arremet contra la extravagància d’aquestes escultures se li escapa en realitat un judici admiratiu al parlar de “sorprenent i deformi bellesa i alhora bella deformitat”.