dimarts, 23 de febrer de 2010 | |

Els segles foscos

Els Reis Catòlics (Alcázar de Segovia)


Al final de l'Edat Mitjana (s. XIV-XV), la més gloriosa de les lletres gallegas, l'idioma entra a un període de decadència, que és coneguda com os séculos escuros (els segles foscos).

Aquesta decadència va produïr-se en bona part per motius polítics. Els nobles del Regne de Galícia van prendre part - al costat dels perdedors - en les lluites dinàstiques de la Corona de Castella. Els gallecs van ajudar primer a Pere I contra Enric II de Trastamara, i més tard (1475-1479) van recolzar a Joana la Beltraneja contra la futura reina Isabel I, cosa que la reina Catòlica no els va perdonar mai. La conseqüencia d'aquestes derrotes va ser que la noblesa autòctona gallega va ser desposseïda de les seves propietats i substituïda per una noblesa forània, fonamentalment castellana. El mateix va passar amb les jerarquies eclesiàstiques (bisbes i abats) que a partir d'ara seràn majoritàriament castellans (Una història, aquesta de les derrotes dinàstiques, que als catalans ens sona especialment... o no?)

Tot i que nobles i bisbes no representaven més de l'1% de la població, eren molt influents i es van mostrar des del principi molt intransigents amb la cultura i la llengua de Galícia.

Un altre factor (aquest sí, molt diferent de la història catalana) fou que la burgesia a Galícia era quasi inexistent. El poble, delmat per pestes, guerres i fams; decapitat dels seus nobles; amb una esglèsia sorda a la seva cultura (i que sovint s'oposava a les seves devocions, una mica tenyides de paganisme i de panteïsme) i sense una burgesia que els dirigís, va restar mut. El gallec es va convertir en una llengua rural.

Tot això va ser especialment atiat per una política progressivament centralista i intervencionista per part de Castella, que va aprofitar per desgalleguitzar cada cop més les classes altes de la societat, impedint que el gallec es consolidés com a llengua literària.

Mentrestant, el castellà es fixava com un idioma de cultura i vivia el seu segle d'or. També el portugués, en un Estat propi separat de Castella, va evolucionar i consolidar la seva variant de l'idioma, separant-se cada cop més de Galícia que havia quedat sota la Corona de Castella. El gallec, sense estat propi, sense noblesa ni burgesia, va ser incapaç de evolucionar. Des de llavors es va produïr un divorci entre les dues branques de la llengua galaico-portuguesa: mentre el gallec quedava reduït a un idioma rural, ple d'arcaïsmes, contaminat pel castellà i sense literatura, el portugués evolucionava, donava una floreixent literatura i (a través de les seves colònies) s'expandia a Brasil, Angola, Moçambic... convertint-se en la cinquena llengua mundial. A aquest fet curiós de l'evolució lingüística se'l coneix com l'isolacionisme gallec

Xavier Sierra