dijous, 25 de febrer de 2010 | |

A rapa das bestas

Enfilant-se a un cavall


La festa coneguda com a rapa das bestas és una de les més curioses i originals de Galicia. Té lloc a diversos pobles, entre juny i setembre. Un dels més famosos és Sabucedo.

La festa consisteix en fer baixar els cavalls salvatges que hi ha a la muntanya, ajudant-se d'altres cavalls domesticats muntats per genets. Així, se'ls rodeja i se'ls condueix a un recinte relativament petit i de forma semicircular, anomenat curro, a on són amuntegats de forma que no puguin còrrer de forma desordenada i incontrolable.

Els cavalls amuntegats al curro


Per començar es separen els poltres, els cavalls ferits o vells i les eugues prenyades. Aquesta tria la fan els nois i noies del poble, a penes adolescents, amb una valentia i amb una energia que són dignes de ser vistes. Els jovenets s'hi entreguen de forma total, orgullosos de participar per primer cop en aquesta festa. És com un ritual iniciàtic. Els exemplars equins més dèbils són així separats i portats a un altre curro lateral, de forma que no puguin prendre mal. Com podeu veure és una festa que evita fer qualsevol mal als animals, en bona sintonia amb el panteïsme galaic.

Separació dels poltres


A continuació els exemplars en bon estat són amuntegats més encara, pels homes i dones adults, per tal d'evitar el perill de les estampides incontrolades. Alguns (i algunes) d'ells per torns trien un cavall i s'hi llencen. Amb energia i valor, com qui es tira a la piscina. El cavall intenta còrrer. Quan el (la) que s'hi ha tirat aconsegueix muntar-lo, s'aferra a les crins. Si pot mantenir l'equilibri un altre s'hi tira al cap del cavall, intentant frenar-lo i tapar-li els ulls. Un altre agafa la cua per deturar-lo. Entre els tres l'aturen o si cal el tomben a terra. Aleshores el rapen: tallen les crins i esclareixen la cua. També aprofiten per ruixar-lo amb insecticida per matar els paràsits i evitar-li malalties. Un cop fet això el deixen anar amb la resta de la manada.

El rapador, fent la seva feina


Quan s'acaba la rapa, avien novament els cavalls. Surten corrents, galopant, i és bonic de veure que tornen lliures al bosc, amb menys pèl i sense paràsits. Veure passar els cavalls per davant vostre, galopant, us fa venir una gran sensació de llibertat, de pau, de retorn a la natura. Els cavalls pastaran i correran pels boscos assaborint la seva llibertat, en estat salvatge fins la propera rapa, al cap d'un any.

Xavier Sierra

5 comentaris:

Pere Urbano ha dit...

Bon dia Xavier, diverses preguntes; les fotografíes son teves? Cada vegada em sembla més evident que com el pobre Rubianes haurem de dir-te, l'humanista català-galaico-musulmà, tot el teu escrit destil·la energia i amor per, no només alguna noia gallega, sinó també per tota la terra.
Un altre pregunta, els cavall son comunitaris o pertanyen a algú?

Xavier Sierra ha dit...

Hola Pere,

Contesto a les teves preguntes:

1. Totes les fotografies que penjo (excepte les de literats il·lustres o alguna altre, com les dels formatges) són meves. De la rapa das bestas en tinc un munt, ja que és un espectacle que em va interessar molt, pel que té de primitiu, original, vistós, empeltat en el poble i respectuós amb la natura. A més ja saps que jo mateix vaig tenir un cavall i que vaig practicar l'equitació durant molts anys (muntava cada dia, tant si plovia com si nevava) Els cavalls m'agraden moltíssim.

2. Estimo molt a Galícia. Si no fos així no ocuparia tant el meu temps. A part dels condicionants de l'amor, que naturalment constitueixen un fet important, hi han més coses. El meu pare era gallec (de las Rias Altas) i galleguista (va conèixer personalment a Castelao) Per tant jo també sóc gallec (sense deixar de ser català) Diguem que tinc la doble nacionalitat (el tema àrab és postís, és només una qüestió de simpatia) El meu pare, des de petit m'ensenyava moltes coses sobre Galícia (història, folklore, tradicions...) de forma que això ja ho porto impregnat des de petit. Coneixia algunes coses de l'idioma (l'entenia i podia llegir-lo: de fet he llegit molts llibres en gallec des de petit) però no era capaç de parlar-lo. Precisament així va començar la conya amb la Merxe, dint-li "parla'm gallec, m'agradaria parlar gallec..." i ja veus a quin punt pot arribar la curiositat lingüística. Per a mi, Galícia era com una pàtria mítica, llunyana, una mica atròfica, de la que havia sentit parlar molt sense viure-la. Ara, vivint com visc gairebé en els dos països alhora, Galícia ha sortit de dins meu (com qui surt de l'armari) i curiosament no fa gens d'ombra a la meva catalanitat, sinò que més aviat la subratlla, com si les meves dues pàtries anèssin de bracet. Segur que el meu pare, des del cel ho contempla amb benigna curiositat.

3. Els cavalls tenen amo, tot i que crec que alguns també són comunitaris. Durant la rapa, les famílies aprofiten per marcar els poltres amb la seva marca ramadera. De tant en tant també separen algun exemplar que els sembla especialment bo per domesticar, bé sigui per ús propi o per vendre'l. Però la gran majoria de la manada és tornada al bosc, on viuen lliures tot l'any.

Xavier Sierra ha dit...

Ah! les fotografies són da rapa das bestas de Sabucedo, l'estiu passat

Xavier Sierra ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pere Urbano ha dit...

Ara entenc moltes coses; ja m'imaginava que ets massa jove per fotografiar a la Rosalia.