divendres, 26 de febrer de 2010 | |

Priscil·lià, l'home

La figura de Priscil•lià (340?-385) és d’aquelles figures que queden a mig camí entre la història i la llegenda. Tot i que hi ha qui afirma que va nèixer a la Gallaecia (Pròsper d’Aquitània), no sabem amb exactitud ni l’any ni el lloc del seu naixement. És probable que fos de classe alta, probablement d’una familia senatorial (Sulpici Sever: Chrónica 46, 3 ) Es va formar a Burdeus (370 circa) amb el retòric Delphidius amb qui va fundar una comunitat de tendència rigorista.

Cap el 370 va tornar al noroest d’Hispània i comença la seva predicació, propugnant la separació d’Esglèsia i Estat i denunciant la corrupció i enriquiment de la jerarquía eclesiástica. Sembla que les seves idees van tenir molt d’èxit, especialment entre les dones (defensava que les dones podien exercir càrrecs religiosos) i a les classes populars. Les seva posició contestatària va despertar suspicàcies i aviat va ser denunciat al bisbe metropolità d’Emerita Augusta (Mèrida) Hidaci.

El bisbe de Mèrida, juntament amb el de Còrdova i el de Huelva van convocar llavors el concili de Saragossa (380) per tal de condemnar les idees priscil•lianistes. A aquest sínode van asistir 10 bisbes hispans i 2 aquitans, cosa que fa pensar que el priscil•lianisme es propagava ràpidament. Però dos dels bisbes acusats de fer costat a Priscil•lià no hi van anar, i algún bisbe es va marxar precipitadament, impedint que el Concili no va poder condemnar en ferm els acusats, ja que el papa havia recomanat no fer-ho si no hi eren presents els sospitosos.

Com a conseqüència d’aquesta situació, i per prevenir que sigui perseguit, Priscil•lià és consagrat com a bisbe de Àvila. La separació entre ambdues tendències s’accentua cada cop més. S'esciuen moltes cartes episcopals acusant a Priscil•lià d’heretge. Finalment, una carta enviada per Hidaci a Ambrós, bisbe de Milà (seu de la cort imperial) aconsegueix que l’emperador Gracià promulgui un decret excomunicant i desterrant a Priscil•lià.

Davant d'aquests fets Priscil•lià viatja a Roma a veure al papa Dàmas. Dàmas lluitava en aquell moment obtenir la primacia del papa i ser reconegut per tothom com una autoritat incontestable, i va considerar poc prudent entrevistar-se amb algú que havia estat sancionat per l’emperador. Finalment viatja a Milà, i aprofita l’absència de Gracià per a convencer al seu magíster officiorum de que anul•li el decret imperial.

Així torna cap a Hispània, reafirmant la situación del seu grup i girant l’acusació vers els seus perseguidors. El procònsul Volvenci ordena la detenció del bisbe antipriscil•lianista Itaci que es veu obligat a refugiar-se a Tréveris.

Trèveris, ciutat on va ser executat Priscil·lià. Porta Nigra

Però poc després un altre hispà, Magne Clement Màxim, governador de Britània, dóna un cop d’estat i creua les Gàl•lies amb 130.000 soldats. L’emperador Gracià ha de fugir i finalment és assassinat a prop de Lyon. Les legions de Màxim volen proclamar-lo emperador d’Occident, però Teodosi, emperador d’Orient no hi està d’acord. Aquesta situació fa que busqui el suport de l’esglèsia, que a la vegada està necessitada de suport institucional per fer front a les múltiples heretgies que qüestionen el seu poder.

Així, es torna acusar els priscil•lianistes, amb el suport de Màxim. Ara bé l’acusació d’heretgia comportaría que l’Estat confisqués tots els temples de la secta (que devien ser molts) Això no convenia gens a l’esglèsia ortodoxa, que s’estimarà més acusar els priscil•lianistes de maleficium (bruixeria) Es convoca un nou concili a Burdeus, on es condemna definitivament a Priscil•lià. La turba enfurismada, lapida pels carrers a Urbica, una destacada priscil·lianista.

En un últim intent de defensa (i probablement desconeixedor de la magnitud del complot del que era víctima) Priscil•lià se’n va a Treveris a entrevistar-se amb Màxim. Però un cop allà és acusat de bruixeria, d'omplir de danses nocturnes a les celebracions litúrgiques, de practiques avortives i d’astrologia cabalística. Condemnat a mort, és decapitat amb sis dels seus deixebles (entre ells Eucròcia, la vídua del seu mestre Delphidius)

Xavier Sierra