Un dels personatges clau a la Galícia medieval va ser l'arquebisbe Diego Xelmírez (circa 1070-1136). La seva època coincideix amb la de l'esplendor de Santiago i és coneguda com a Era Compostel·lana.
Format a l'Escola Catedralícia de Compostel·la i a la cort d'Alfonso VI, va ser secretari del comte Raimundo de Borgonya (1092) i més tard bisbe de Santiago (1101) 
Sepulcre de Raimundo, comte de Borgoña (1070-1107). Catedral de Santiago de Compostel·la (Foto: X.Sierra)
La seu de Santiago havia inquietat una mica a Roma. El bisbe Cresconi havia proclamat uniteralment Compostel·la com a Seu Apostòlica i el papa Lleó IX, temerós de que Santiago pogués qüestionar la supremacia romana l'havia excomunicat (Concili de Reims, 1049) Els bisbes de Santiago, malgrat tot, havien seguint usant el títol de Seu Apostòlica. Però Xelmírez intentà suavitzar les relacions diplomàtiques amb el papat i va emprendre un viatge a Roma.
D'aquesta manera, malgrat la oposició dels bisbes de Braga i de Toledo, va aconseguir del papa Calixt II el nomenament d'arquebisbe i Legat Pontifici i la consideració de Seu Metropolitana per a Santiago. Xelmírez, valent-se del seu poder, va aprofitar per a manllevar moltes relíquies de la Seu de Braga i d'altres bisbats.
La reina donya Urraca, filla d'Alfonso VI i mare d'Alfonso Raimúndez, que va regnar a Lleó i Castella amb el nom de Alfonso VII. Parc del Retiro. Madrid (Foto: X.Sierra)
Després de les lluites que van acabar amb el empresonament del rei Garcia, el seu germà Alfonso VI de Lleó va annexionar-se el Regne de Galícia. Poc després va cedir els territoris al nord del Miño (l'actual Galícia) al seu gendre el comte Raimundo de Borgonya, casat amb la seva filla Urraca. Raimundo i Urraca tenien un fill, anomenat Alfonso Raimúndez. El testament del rei garantia els drets d'Alfonso Raimúndez sobre Galícia en el cas de que Urraca es tornés a casar.
Urraca es va casar amb Alfonso el Batallador de Navarra i Aragó, que es va apoderar de Castella i Lleó. Davant d'aquesta situació el líder de la noblesa gallega Pedro Froilaz de Traba va donar suport als drets del fill d'Urraca, Alfonso Raimúndez, que va ser coronat rei per Xelmírez, en un intent de mantenir Galícia lliure del domini navarro-aragonès.
El conflicte va acabar en guerra. Xelmírez i el comte de Traba van lluitar aferrissadament contra Alfonso el Batallador. Més tard, les desavinences d' Urraca amb el seu nou marit (que van acabar amb l'anul·lació del matrimoni) van fer que Urraca consentís que l'arquebisbe Xelmírez coronés al seu fill com a rei a Santiago (1111), amb el nom d'Alfonso VII de Lleó i Castella.
Després de la seva coronació Alfonso VII va nomenar a Xelmírez capellà i canciller reial i va seguir demanant el suport econòmic, polític i militar de l'arquebisbe compostel·là per el seu projecte imperial. Així pot fer-se amb l'hegemonia peninsular, proclamant-se Imperator totius Hispaniae.
Entre les principals actuacions de Xelmírez destaquen:
* Promou les peregrinacions a la tomba de l'Apòstol (amb el ple suport de Roma i de l'Orde de Cluny)
* Reactiva el comerç
* Encunya moneda pròpia
* Imparteix justícia
* Construeix nombrosos edificis: palaus i esglèsies (Santa María de Sar, foto a la dreta)
* Impulsa l'expansió urbana
* Impulsa els estudis de Retòrica, Dialèctica, i Gramàtica.
* Introdueix la litúrgia romana a la Catedral, unificant els rituals.
* Intenta construir un panteó real a la Catedral de Santiago (allà estàn enterrats Raimundo de Borgoña i la seva dona Berenguela entre d'altres)
* Fortifica la costa gallega i arma un estol de vaixells per defensar-se dels atacs normands posant fi a les incursions viquingues.
* Fa escriure les seves pròpies cròniques (Historia Compostelana) com si fos un rei.
* Es rodeja d'una important cort al seu palau.
Sepulcre de Dª Berenguela (1116-1149), filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III i de Dolça de Provença. Fou reina de Castella i Lleó i muller d'Alfonso VII. Catedral de Santiago (Foto: X.Sierra)
Xelmírez va ser un important senyor feudal, que no va dubtar en enfrontar-se violentament als burgesos compostel·lans. En una de les seves revoltes (1116), els burgesos van ultratjar a la reina Urraca a la plaça pública i van incendiar el palau de l'arquebisbe (el primer palau; del que no queda res; el palau actual és el segon). L'arquebisbe i la reina van poder fugir, però poc després l'exèrcit de Xelmírez i el del comte de Traba van restablir l'ordre, i l'autoritat episcopal.
Capitell del Palau de Xelmírez a Santiago, on es representa un sopar a la cort de l'arquebisbe.
Però malgrat tot, els enfrontaments amb els burgesos de Santiago van seguir. Al final el rei, que cobejava els tresors de la Seu Compostel·lana, va acabar donant suport a una conspiració contra l'arquebisbe (1135), que poc abans de morir es va veure sol i aïllat, i obligat a fer importants donacions a la Corona.
Xavier Sierra
Bibliografia
Biggs G. Diego Xelmirez. Ed. Xerais, 1983.
Risco V. Historia de Galicia. Ed. Galaxia, 1971.
Pallares M.C, Portela E. La reina Urraca. Ed. Nerea, 2006.
2 comentaris:
A historia de Xelmírez é a dun gran bispo guerreiro, e a de Urraca dunha muller excepcional. Xuntos, crearon o verdadeiro centro de poder cristiano da Hispania do século XI. A historia do reino de Galicia non se aprendeu nas escolas, porque vai contra a historiografía tradicional españolista: o reino de Asturias, curruncho que resistiu fronte aos mouros que de xeito ruin invaden a España leda e marabillosa dos visigodos (a primeira parvada é chamar "españa" a un territorio que non o foi verdadeiramente ate o século XVIII), avanza convertido en "reino de Asturias y León" ata chegar á coroa de Castilla, que reconquista felizmente "españa" ao invasor. En realidade, os herdeiros da monarquía visigótica foron os califas de Córdoba, e a reconquista, como hoxendía sabemos, non tivo a intenció de cruzada nos seus oito séculos de historia. Pero volvendo ao que significou o "reino de Asturias e León", e observando como foron os acontecementos neses séculos, decatémonos que os reis cristiáns son educados en Galiza e falan galego (polo menos ate Alfonso X). A nobleza galega é a que domina o poder do reino cristiano do norte-noroeste, ata a súa doma e castración no XV polos reis católicos. Galicia é, en suma, o centro dise reino. Pero nunca nos dixeron que o Reino de Galicia tivese tanta importancia. Vai contra unha historiografía tradicional que sinala un camiño guiado por Deus, no que Don Pelayo remata por arte de maxia convertido en rei de España, onde todos os acontecementos van guiados pola divinidade até a construcción dunha nación española que nace en Covadonga. Neste contexto, o reino de Galicia, verdadeiro reino cristiano do noroeste, estorba, anoxa.
Como é natural, a historia escríbena os vencedores, e así foi...
XURXO
Estóu moi de acordo contigo, Xurxo. A história de Galiza è la de unha nazón grande e forte, dunha gran persoalidade e moito pulo, que non sé coñece ben desde Catalunya, xa que ninguén nos explicóu nada.
Isa é xustamente a intención deste blog: falar de Galiza, a gran esquecida, para que sexa comprendida desde eiquí.
A História dos pobos da Península é moi diversa, como diversas son as súas xentes e sen o mutuo coñecemento nunca imos a comprendernos ben.
Publica un comentari a l'entrada