dijous, 4 de març de 2010 | |

Les incursions viquingues











Torres do Oeste (Catoira) Aquestes torres defensives es van construïr a principis del s.XI per a fer front als continus atacs dels viquings.


Des de l’any 844 van sovintejar els atacs viquings o normands (Nord-mann: homes del nord), que de vegades van amenaçar convertir-se en una autèntica conquesta. La última gran invasió, a través del riu Miño, va ser l'any 1014, quan l'estol d'Olaf Haralddson va remuntar l'estuari del Miño i va arribar a Tui, que van arrasar. Olaf va ser derrotat finalment a mans de la noblesa gallega. Després d'això Olaf va ser rei de Noruega amb el nom d'Olaf II i va ser sant. Actualment és el patró de Noruega.

Olav II el Sant, lluitant contra els trolls, uns éssers mitològics. Pintura sobre pedra a l'Esglèsia de Dingtuna, Suècia.

Contrariament a el que es creu, els atacs normands van ser molt més perillosos que els de l’Islam, ja que amb els musulmans la pau anava en funció dels tractes comercials entre senyors de la Gallaecia i els de l’Emirat.


Mapa de les invasions viquingues (en vermell) i varegues (en verd) entre els s. IX i XI


Els continus atacs marítims van provocar la decadència de les ciutats costeres i del comerç (que tenia lloc especialment amb Bizanci i Europa); i la migració de gent cap a zones rurals o ciutats de l’interior que van romandre intactes com Lugo, Braga o Astorga.

Encara avui en record de les incursions viquingues es celebra a Catoira una festa viquinga on es recreen els atacs dels drakkars normands a la vila

Al s. X, l’àrbitre de la política gallega será S. Rosendo (Rudesindus). Fundador del monestir de Celanova, nomenava i deposava reis a la seva conveniència. San Rosendo va impulsar el monacat, va combatre els normands i va realizar un gran esforç civilitzador enmig d’una època de crisi i agitació.

Xavier Sierra

San Rosendo va exercir una gran influència des del monestir de Celanova. Arc de ferradura a San Miguel de Celanova

3 comentaris:

Pere Urbano ha dit...

M'ha semblat veure paisatges escocesos pero sense boira. Per cert, exactament on para Catoira?

Xavier Sierra ha dit...

Donc sí Galícia té molts punts en comú amb Escòcia, Irlanda, Gal·les i Bretanya. Són els anomenats "Països cèltics" units no només per similituds paisatgístiques, sinò també per cultura, folklore, música... que s'ha anat acumulant al llarg de la Història. Celtes, sueus, bretons, viquings, són tants pobles atlàntics que han anat deixant les seves petjades, igual com entre nosaltres els grecs, els romans, els musulmans nord-africans...

I és veritat: a Galícia no hi ha tanta boira!

A Catoira, les torres de defensa contra els normands les va construir el bisbe Crescenci i van ser restaurades pel bisbe Xelmírez, un personatge cabdal en la història gallega de qui parlarem properament.

Catoira és un municipi de la província de Pontevedra, a Galícia, pertanyent a la Comarca de Caldas, al fons de la ría de Arousa.

Xavier Sierra ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.