dilluns, 15 març de 2010 | |

Els Reis Catòlics

"Desde que los llamados Reyes Católicos verificaron el hecho que Zurita llamó la doma y castración del Reino de Galicia, la lengua gallega ha quedado prohibida en la Administración, en los Tribunales, en la enseñanza, y la Iglesia misma evitó que nosotros, los gallegos, rezásemos en nuestra propia lengua".

(A. R. Castelao: "Proyecto de Constitución" Discurs al Parlament Espanyol, 18.09.1931)


La doma i castració del Regne de Galícia (expressió usada pel historiador Zurita. Anales de la Corona de Aragón, lib. XX, cap. XLVI) va ser la política seguida pels Reis Catòlics, que es van proposar derrotar als nobles gallecs que havien donat suport a la candidatura de Juana la Beltraneja , la veritable heredera de la corona de Castella a la mort d'Enrique IV. No era, però, quelcom nou. Ja hem vist com aquest escarment era en realidad la culminació d'altres càstigs anteriors que la dinastia Trastámara va imposar a Galícia per la seva fidelitat al petrisme, la causa legitimista de don Pedro I el cruel. L'execució del mariscal Pardo de Cela va ser, d'alguna manera, el símbol d'aquell tràgic aplastament.

A dalt, escut dels Reis Catòlics a l'Hostal de Santiago de Compostel·la. A baix, detall del "yugo y las flechas", símbol dels Reis Catòlics. Pati isabel·lí del Colegio de San Gregorio. Valladolid (Fotos: X.Sierra)

Per aconseguir el seu projecte d'unificació dels Regnes d'Espanya els Reis Catòlics van crear un nou model d'Estat centralista, amb una hegemonia de Castella i una Monarquia autoritària que es va imposar definitivament a les lluites nobiliàries. En aquest marc, la submissió de Galícia va ser un programa perfectament planejat, i que es va desenvolupar a partir de la visita dels Reis Catòlics a Santiago (1486) i que va incloure diverses actuacions:

Imposició del castellà, com a llengua de les classes altes i de l'administració, bandejant el gallec de tots els documents escrits.

Substitució de la noblesa gallega per cases nobiliàries castellanes o andaluses. Tot i que ja s'havia començat a fer amb la guerra petrista, els pocs nobles gallecs que havien sobreviscut a la imposició de la casa de Trastamara i a la Guerra dels Irmandiños, es veuen ara obligats a abandonar el país. La noblesa és ara d'origen castellà en la seva totalitat

Governador. En 1480 s'introdueix la figura de Gobernador-Capitán General del Reyno de Galicia, personatge forani que actúa com a virrei delegat del govern central, amb plens poders. Galícia conserva només el nom de Regne, però de facto s'ha convertit en una província, amb un règim quasi colonial.















Noves institucions. Es creen Institucions com la Santa Hermandad (una mena de policia, antecedent de la Guardia Civil) i la Real Audiencia del Reino de Galicia, que impartia justícia en nom dels Reis. Els seus dirigents, jutges, membres i funcionaris són també d'origen castellà. Els mètodes usats per a fer efectiva la seva autoritat eren el crear "terror y espanto" per tota Galícia. La seva funció no va ser només de perseguir malfactors, sinò d'una estricta vigilància política.

Els bisbes eren forasters. Retrat del Cardenal Tavera, arquebisbe de Santiago de 1523 a 1534. El Greco




Substitució de l'episcopat. Els bisbes eren també forasters (durant els s.XVI-XVIII només un 6% dels bisbes van ser gallecs). Tenien però motius de pes per arrenglerar-se amb el nou règim. Se'ls va garantir seguretat enfront les picabaralles amb la noblesa (que havien sigut constants durant segles) i se'la va concedir els llocs més preeminents a l'escala econòmica, social i política. L'arquebisbe de Santiago va acumular un immens poder.

Reforma dels monestirs. Des de 1487 els monestirs es situen progressivament sota la dependència de Valladolid, cosa que els transforma en un nou apèndix del poder castellà. La cultura gallega, que s'havia conservat en bona part en els monestirs va sofrir una evident alienació.

La reforma dels monestirs a partir de 1487 va fer que els monestirs gallecs depenguèssin de Valladolid. A dalt, Claustre del Monestir de Samos. A baix, detall de la silleria del cor de San Benito el Real de Valladolid, des d'on es dirigien els monestirs del Regne de Galícia (Fotos: X.Sierra)


La baixa noblesa en va sortir enfortida, controlant els càrrecs municipals i rebent els beneficis de rendes i foros.

La burgesia, desballestada des de la guerra dels Irmandiños, no va ser capaç de modernitzar-se ni de crear un mercat nacional. Va compartir alguns càrrecs en els municipis amb els fidalgos, però va restar com una classe marginal i mal encaixada en un sistema neo-feudal.


Ordre de no reconstruïr els castells enrunats pels irmandiños. S'evitava així tota possibilitat de retorn de la noblesa autòctona, per altra banda ja dispersada i arruïnada.

O Bierzo va ser segregat de Galícia. Encara avui però, la llengua gallega i la consciència de pertànyer al poble gallec estàn vius a la comarca, que depèn de Castella-Lleó (Castell de Ponferrada. Foto: X.Sierra)



Pèrdua del Bierzo. El mariscal Pero Pardo de Cela va ser decapitat a Mondoñedo, i els seus territoris (O Bierzo) annexionats a la Corona de Castella; per altra banda, Pedro Madruga, comte de Camiña i Soutomaior és arraconat a Portugal i, posteriorment, assassinat.

La societat gallega a partir de finals del s.XV va quedar decapitada. Estava privada de noblesa pròpia, i d'un alt clergat nadiu, i per tant es va quedar sense dirigents. Es pot adduir que aquest paper el podia haver assumit la burgesia, però després de la guerra dels irmandiños, la burgesia havia quedat desfeta com a classe social. Aquesta Galícia acèfala va quedar a mercè dels interessos foranis de Castella, sotmesa a un règim colonial del que encara avui en resten els efectes. La seva població (reduïda al poble baix) només va poder conrear la terra o dedicar-se al mar. Un mar que per cert, se li convertiria aviat en camí. El camí de l'emigració.

En resum, els Reis Catòlics van originar el començament dels segles foscos de Galícia -els de l'Edat Moderna- que només despertaria amb la represa de la consciència nacional al s.XIX. Així ho resumeix l'escriptor Suso de Toro:

«Y este país derrotado en el siglo XV y al que se le amputó con determinación cualquier clase dirigente ("doma y castración del Reino de Galicia", decretó Isabel "La Católica"), conservó su frágil hilo de consciencia a través de los siglos; ese valioso hilo de Ariadna de la memoria propició un renacer explícito de conciencia nacional en el siglo XIX que llegó en mejores o peores condiciones a hoy.» (Suso de Toro. Componiendo un espejo nuevo)