dilluns, 8 de març de 2010 | |

La iconografia jacobea

De tots els apòstols probablement és Sant Jaume el que és representat amb més varietat d'iconografia, de la mateixa manera que hi ha diversitat de noms per a anomenar-lo.

Efectivament Sant Jaume és anomenat de diverses maneres. El nom deriva de l'hebreu Ya'akov (יַעֲקֹב). De Jacob va derivar Jacobus, Jacome o Jacme (Jaume) i també Iagus, o Yago: Sant-iagus (Santiago).. Etimològicament el seu nom significa el segon de dos bessons o el que suplanta i a alguns passatges de l'Evangeli es cita com el germà de Jesús, tot i que l'Esglèsia Catòlica no accepta aquesta afirmació. Una altre variant més llunyana del nom és Diego, que hauria arribat a formar-se a partir de San-Tiago, que donaria Tiago i més tard, Diego.
























Santiago matamoros, a la catedral compostel·lana. La correcció política actual fa recomanable posar un gran ram de flors que impedeix veure els moros ferits o decapitats, als peus del cavall.(Foto: X.Sierra)
























Una reinterpretació curiosa de l'advocació de Santiago matamoros: Santiago mataespanyols, una obra anti-colonialista d'orfebreria de Cuzco (Perú) s.XIX. Museo das peregrinacións. Santiago de Compostel·la (Foto: X.Sierra)

Iconogràficament es pot representar com a apòstol (sovint portant els seus símbols que descriutrem més avall); com a pelegrí, com a cavaller, en la seva advocació de Santiago matamoros; com a figura de poder (sedent i coronat)

Escultura de Santiago coronat. Granit policromat (s.XIII) Museo das peregrinacións. Santiago de Compostel·la (Foto: X. Sierra)














També se'l pot representar en qualsevol dels capítols de la seva llegenda: decapitació a Jerusalem, transport a la Gallaecia en una barqueta, traslació del seu cos en una carreta de bous, o bé amb un sarcòfag sobre el que baixa un estel (Compostel·la)

Els deixebles de Santiago porten el seu cos a Gallaecia en una barca. Altar de Sant Jaume. Pistoia. Leopoldo de S. Giovanni (1367-1371)




Els seus símbols també són múltiples:

* El més comú és una vieira o petxina de pelegrí. La vieira (Pecten jacobaeus) havia sigut usat com a símbol per la deessa Venus (Afrodita) que havia nascut de l'escuma del mar i dels testicles de Urà (Cronos) Moltes vegades se la representa emergint d'una vieira (com al famós Naixement de Venus de Botticelli) La vieira va simbolitzar durant molt de temps a Venus, i per extensió la sensualitat i l'amor. De Venus va derivar el nom de venera o, en gallec, vieira amb el que es coneix aquest mol·lusc.


















Venus emergint entre vieires. Pergamonmuseum. Berlin (Foto: X. Sierra)


Patera hel·lenística amb forma de vieira amb un pop a sobre (500 aC circa). Altes Museum. Berlin. (Foto: X.Sierra)


















Com que és freqüent a les costes gallegues, molts pelegrins a Santiago (que sovint arriben després a Finisterre) les collien i se les emportaven com a prova d'haver acabat el seu pelegrinatge. Encara avui el certificat de pelegrí rep el nom de venera. La vinculació entre la vieira i Sant Jaume ha estat tal que la majoria dels idiomes en fan referència (Francès, coquille Saint Jacques; català, petxina de pelegrí; italià, conchiglia dei pellegrini; holandès,jakobsschelp...)
















La vieira, simbol jacobeu per excel·lència, omnipresent a tota Galícia. Aquí a un dels carrers de Santiago.(Foto: X.Sierra)

* També s'usen altres símbols dels peregrins, com la carbassa, el bordó (bastó), l'esclavina o el barret. Aquest darrer sovint presenta la seva part del davant girada.

* La creu de Santiago també és molt usada. Deriva de la creu de l'ordre militar de Santiago i consisteix en una espasa transformada en creu. Era un important distintiu nobiliari i molts personatges del s. XVII la lluïen amb orgull (Quevedo, Velázquez..) Un dels privilegis dels canonges de la Seu de Compostel·la és portar la creu de Santiago brodada en color vermell a sobre de la seva capa negra.

La creu de Santiago, un altre símbol usat molt habitualment

* L'estrella de vuit puntes. És present en molts punts de la basílica compostel·lana. Tot i que en principi simbolitza l'estel que va baixar damunt del sarcòfag, no hi manca qui la interpreta com un símbol arrià o priscil·lianista reaprofitat (Ramon Chaos, Prisciliano de Compostela)

A part de Santiago, també es poden representar personatges del seu cicle mític, com la seva mare, Sta. Maria Salomé, que gaudeix d'un important culte a Compostel·la, amb diverses imatges i una esglèsia; els seus principals deixebles Atanasi i Teodosi que moltes vegades acompanyen a l'Apòstol, sovint vestits de peregrins, la Verge del Pilar, etc..

La cerca de variacions en la llegenda de Santiago arriba a límits insospitats. Així un dels apòstols que tenia en comú el nom amb Sant Jaume, l'anomenat Santiago el menor o Santiago Alfeu, també rep culte a Compostel·la. La seva imatge és treta en processó cada vegada que s'usa el botafumeiro, acompanyant a un grup de músics específics anomenats xirimies. El relicari amb les relíquies de Santiago Alfeu té una rica esclavina de pedres precioses, entre les que es pot trobar alguns camafeus romans.

Xavier Sierra

Relicari de Santiago Alfeu. Conté el crani de Santiago el menor i va arribar des de Jerusalem via Braga. Dª Urraca la va regalar al bisbe Xelmírez. Catedral de Santiago. (Foto: X.Sierra)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bonisima la nota sobre Prisciliano. La llegenda xacobea i la llegenda priscil.lianista ès possiblement el gran secret de Compostela i per extensió de tota Galícia. Afegir que les fonts documenten amb fiabilitat que Prisciliano era gallec. La seva doctrina va deixar una gran empremta al poble. San Martiño de Dumio (510-580 DC) escriu:

"¡He aquí qué clase de promesa y de profesión de fe tenéis con Dios! ¿Y cómo vuelven enseguida a los cultos del diablo algunos de entre vosotros que renunciaron al diablo, a sus ángeles, a sus cultos y a sus malas obras? Pues encender velas junto a las piedras, a los árboles, a las fuentes y en las encrucijadas ¿qué otra cosa es sino culto al diablo?. Los actos de adivinación y los augurios y el celebrar el día de los ídolos, ¿qué otra cosa es sino culto al diablo? Festejar las Vucanales y las Calendas, adornar mesas y poner ramas de laurel, prestar atención al pie que se usa, derramar grano y vino en el fuego sobre un tronco y poner pan en las fuentes, ¿Qué otra cosa es sino culto al diablo? Que las mujeres invoquen a Minerva mientras tejen, que elijan el día de Venus para sus nupcias y que presten atención a qué día se ponen en camino, ¿qué otra cosa es sino culto al diablo? Hechizar hierbas para encantamientos e invocar los nombres de los demonios al hacerlo, ¿qué otra cosa es sino culto al diablo? Y otras muchas cosas que son largas de contar".
Així que, com era de esperar, de "meigas" en aquellas epocas, "habernas hainas"

XURXO ROMANI

Xavier Sierra ha dit...

Un passatge molt esclaridor de San Martí de Dumio sobre pràctiques priscil·lianistes. Moltes gràcies, Xurxo!